Arxiu d'etiquetes: ciutadans/es

Artigas, Francesca

(Ponts, Noguera, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)

Patriota. Es trobava a Girona en escaure’s el setge de 1809 establert per les tropes napoleòniques.

Participà activament a la defensa de la ciutat. Obtingué el grau de sergent.

Argemir i Creixell, Oleguer

(Barcelona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Ciutadà honrat. Tingué una actuació política notable al govern provisional català durant el setge de la capital en 1713-14.

Pertanyia a les Juntes 24ª i 18ª. També era membre del Consell de Cent. Hi restà encara després de les eleccions municipals de 1713.

A la caiguda de Barcelona, els borbònics li confiscaren els béns.

Agulló i Salvador, Guillem

(Burjassot, Horta, 1974 – Montanejos, Alt Millars, 11 abril 1993)

Militant independentista d’esquerres. Membre de l’organització juvenil Maulets i del moviment antiracista i antifeixista SHARP.

Fou assassinat per un grup de militants d’extrema dreta. L’any 1995 tingué lloc el judici pels fets, el qual fou molt controvertit i polèmic.

Diversos actes s’organitzen regularment per no oblidar els fets, així com cantants i grups de música han fet cançons per homenatjar-lo.

Venes i Clusas, Rosa

(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1 maig 1784 – Tarragona, 13 setembre 1845)

Heroïna, més coneguda pel nom de casada, Rosa Venes i de Llovera.

En iniciar-se la guerra del Francès residia a Tarragona. Col·laborà amb els defensors de la ciutat fabricant municions i prestant altres serveis.

S’incorporà a una sortida, durant el setge de 1811, i causà personalment diverses baixes a l’enemic, fet pel qual fou recompensada amb el grau de sots-tinent.

Hom li ha atribuït erròniament el sobrenom de la Rossa.

Tortosa, Pere Ramon de

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIII)

Ciutadà. Després de la presa de Borriana per Jaume I (1233), fou autoritzat a establir a la vila conquerida un obrador de draps. Tanmateix ell seguí a la host del rei.

El 1236, Jaume I el dugué al seu costat a les negociacions per acceptar el lliurament del castell d’Almenara. Havent entrat al preu del lliurament una quantitat considerable de roba, Pere Ramon la forní de la produïda pel seu obrador de Borriana.

Torres, Simó de

(Lleida, Segrià, segle XIV)

Ciutadà de Lleida. Era un dels burgesos més rics de la ciutat. Tingué greuges amb Guillem Ramon de Montcada (II de la branca d’Aitona-Fraga).

Acceptà els deseiximents d’aquest i li plantà cara per la violència. Hi hagué encontres escandalosos, en plena ciutat, entre els servidors de l’un i de l’altre, amb gran alarma de la Paeria.

L’últim xoc es produí en 1372, al temps de la mort del seu oponent.

Torrelles

(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XV)

Nom de diversos llinatges de la corona catalano-aragonesa; és difícil que procedeixin tots d’un mateix lloc.

El més famós fou el català, i els seus orígens romanen hipotètics.

Un dels més antics personatges d’aquest cognom és Bernat Mir de Torrelles (Catalunya, segle XII)  Noble que vivia el 1131. Relacionat amb el monestir de Sant Cugat del Vallès. El seu fill fou:

Mir de Torrelles (Catalunya, segle XII – després 1177)  Es casà amb Guisla i possiblement tingué possessions al Vallès. Podria haver-lo succeït:

Arnau de Torrelles (Catalunya, segle XII – després 1210)  Noble. Fou pare de

Sibil·la de Torrelles (Catalunya, segle XII – segle XIII)  A part de ser filla d’Arnau de Torrelles, no hi ha altres notícies.

sometent

(Catalunya, segle XIII – 1978)

Institució catalana consistent en la mobilització general dels veïns d’un lloc per perseguir els delinqüents que haguessin atemptat contra la pau pública.

El seu origen es remunta a l’edat mitjana, i segueix l’esquema germànic de l’obligació que té tot ciutadà de contribuir al manteniment de la pau pública del propi indret o país.

Aquesta organització sembla datar del regnat de Jaume I, el qual institucionalitzà el sometent en els seus trets fonamentals per mitjà d’ordenances, complementades més tard per disposicions posteriors.

La crida a sometent era una facultat reial exercida per l’autoritat que ostentava la representació del monarca; es podia exercitar contra tota persona de qualsevol classe, estament o jurisdicció, i era, doncs, per damunt de l’organització i els privilegis feudals.

Al si de cada vegueria, acostumava a ésser el veguer qui convocava els veïns per mitjà de pregons o campanes (d’aquí el nom de so metent) fins que el delinqüent era capturat, i també era ell qui, assistit pels magistrats de la ciutat, instruïa procés.

Els reis de la casa d’Àustria van intentar de substituir el sometent vers les Milícies de la Unió, una mena de policia semblant a la Santa Hermandad, però desistiren d’aquest intent davant la resistència del país.

Els sometents participaren intensament en la guerra de Successió menant una lluita guerrillera; l’alçament del gener de 1714, a Catalunya, es va produir al crit del sometent “Via fora, lladres”. Un cop guanyada la guerra, Felip V, amb el decret de Nova Planta, va suprimir la institució com a represàlia.

Durant la guerra del Francès, el general Ricardos ressuscità el sometent (1794), com a forma d’alçament en massa previst a l’usatge Princeps namque. En el decurs de la guerra del Francès, organitzant-se espontàniament, els sometents tornaren a formar part de les milícies catalanes, amb la tàctica de la guerrilla hostilitzaven l’enemic, l’obligaven a dividir les forces i el sotmetien a un estat continu de vigilància i de fatiga. Però del 1808 al 1814 els sometents lluitaren no solament contra els francesos, sinó també contra els senyors i grans propietaris.

A l’últim terç del segle XIX i al primer del segle XX es produí un nou restabliment de la institució, per bé que molt adulterada; durant les guerres civils del segle XIX va col·laborar amb l’exèrcit en el restabliment de l’orde al camp.

El 1923 Primo de Rivera la va estendre per tot Espanya i durant la República sofrí diverses alternatives. El 1945 fou novament restablerta, i es mantingué fins al 1978.

Setantí i Alzina, Joaquim

(Barcelona, vers 1550 – 1617)

Escriptor. Ciutadà honrat de Barcelona, cavaller de l’orde de Montesa i castlà de la Bella Guarda. Fill del ciutadà honrat Lluís Antoni Setantí i de Ferrera. Fou jutge d’un certamen poètic celebrat a Barcelona el 1601.

El 1590 publicà Frutos de la historia (basat en Tucídides, Xenofont, Heròdot, Tàcit, etc), reeditat el 1610 i traduït a l’italià el 1617 per Francesco Prati. És autor també del recull d’aforismes -basats en la tradició clàssica- Centellas de varios conceptos, con los Avisos de amigo…, que aparegué el 1614, juntament amb els Aforismos sacados de la historia de Publio Cornelio Tácito de Benedicto Arias Montano.

La part dels Avisos de amigo foren reeditats a Madrid el 1808 i el 1857; foren traduïts al català per E. Moliné i Brases (1909) i per J. Casas-Carbó (1900).

Sentís, Francesc

(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)

Advocat i ciutadà honrat. Pertanyia al Consell de Cent. Hi restà després de les eleccions municipals de 1713.

Formà part d’una de les juntes que compongueren el govern provisional català durant el setge de Barcelona.

Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.