Comarca de la Catalunya Nord: 1.498,2 km², 385.814 hab (2009), densitat: 257,52 h/km², capital: Perpinyà

Situada entre el Conflent i la Fenolleda (a l’oest), el Vallespir i l’Alt Empordà (al sud) i el Mediterrani (a l’est).

Format per 95 municipis: Alenyà – Argelers – Bages de Rosselló – Baixàs – Banyuls de la Marenda – Banyuls dels Aspres – el Barcarés – Bompàs – Bou – Brullà – Bula d’Amunt – Bulaternera – Cabestany – Calce – Calmella – Cameles – Canet de Rosselló – Cànoes – Casafabre – les Cases de Pena – Castellnou dels Aspres – Cervera de la Marenda – Clairà – Corbera de les Cabanes – Corbera del Castell – Cornellà de la Ribera – Cornellà del Bercol – Cotlliure – Elna – Espirà de l’Aglí – Estagell – Forques – Illa – Llauró – Llupià – Millars – Montescot – Montesquiu d’Albera – Montner – Montoriol – Nefiac – Oms – Òpol i Perellós – Ortafà – Paçà – Palau del Vidre – Parestortes – Perpinyà – Pesillà de la Ribera – Pià – Pollestres – Pontellà – Portvendres – Prunet i Bellpuig – Queixàs – Ribesaltes – la Roca d’Albera – Salelles – Salses – Sant Andreu de Sureda – Sant Cebrià de Rosselló – Sant Esteve del Monestir – Sant Feliu d’Amunt – Sant Feliu d’Avall – Sant Genís de Fontanes – Sant Hipòlit de la Salanca – Sant Joan la Cel·la – Sant Llorenç de la Salanca – Sant Marçal – Sant Miquel de Llotes – Sant Nazari – Santa Coloma de Tuïr – Santa Maria de la Mar – el Soler – Sureda – Talteüll – Tellet – Terrats – Tesà – Teulís – Toluges – Torderes – la Torre d’Elna – Torrelles de la Salanca – Tresserra – Trullars – Tuïr – Vilallonga de la Salanca – Vilallonga dels Monts – Vilamulaca – Vilanova de la Ribera – Vilanova de Raó – Vingrau – Vivers – el Voló

GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per una àmplia plana resultat del terraplenament d’un vast golf d’esfondrament amb sediments arrossegats pels rius i procedents del muntanyam circumdant, encerclada per dues serralades importants: al sector septentrional, les Corberes, formades per turons calcaris d’escassa altitud (no assoleixen els 600 m) apareguts al començament del terciari, la separen del Llenguadoc; al sector meridional, el massís de l’Albera, constituït per roques esquistoses, forma part de la serralada pirinenca que accidenta el Vallespir, comarca que continua la plana rossellonesa cap al sud. Morfològicament i paisatgísticament s’hi poden distingir tres sectors diferenciats: els Aspres i el Riberal, a l’interior, i la Salanca, al litoral. Els Aspres són plataformes formades per sediments detrítics estesos a la zona de contacte entre la plana i el muntanyam perifèric; el Riberal és format per al·luvions recents i forma llenques allargassades seguint els principals cursos fluvials, amb sòls profunds i rics que faciliten l’existència d’una agricultura extensiva; la Salanca constitueix el sector septentrional costaner, de platges sorrenques i baixes, format per maresmes i estanys litorals (estanys de Salses i de Sant Nazari) drenats en època recent i on ha estat possible la instal·lació d’un únic conreu (vinya).

El clima és mediterrani; les temperatures són elevades al llarg de tot l’any, de tal manera que no existeix el vertader hivern climàtic, ja que cap mes no té una mitjana inferior a 7ºC; el perill de glaçades és molt escàs (22 dies a Perpinyà); de juny a setembre les temperatures mitjanes es mantenen per sobre els 20ºC i assoleixen màximes de fins a 36ºC. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 600 mm anuals a l’interior (mitjana de Perpinyà i Millars), i augmenten amb l’altitud i la proximitat de la costa (706 mm anuals a Ribesaltes i 763,5 mm a Argelers); el règim presenta màxim tardoral (40% de la precipitació anual) i irregularitat interanual molt marcada.

La vegetació natural ha estat atacada per l’home per tal d’establir camps de conreu; a les Corberes, la vegetació, degradada, es compon d’arbusts i bardisses. Hidrogràficament és drenada pels rius Aglí, la Tet, el Tec i el Rard i els seus afluents.

POBLACIÓ – El poblament és molt antic; fou colonitzada durant l’època romana i l’explotació de la terra s’intensificà durant l’edat mitjana amb la dessecació de nombrosos aiguamolls. La població es troba repartida molt desigualment; les densitats més altes (més de 200 h/km²) es donen a l’entorn de Perpinyà, a la vall baixa de la Tet i a la costa central; a l’entorn de Millars, s’assoleixen entre 100 i 200 h/km²; a la costa oscil·la entre els 80 i 100 h/km², i la resta de la comarca es manté per sota d’aquesta última xifra.

ECONOMIA – L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura; fins a mitjan segle XIX la terra produïa cereals i la població comptava amb recursos complementaris tals com la cria de bestiar i l’explotació de les alzines sureres; però la construcció de les línies de ferrocarril de Narbona a Perpinyà (1858) i de Perpinyà a Cotlliure (1866) provocà el trencament de l’economia d’autoconsum i s’importaren cereals d’altres zones i es plantaren les vinyes, molt més rendibles. El nou vinyar comptà a més amb una situació general favorable: la fil·loxera no l’afecta fins que ja s’havien adoptat els remeis tècnics necessaris per fer-li front. Actualment, i a pesar de la tendència a diversificar els conreus, la vinya és encara el conreu predominant de la comarca. La tendència a la diversificació de conreus ha provocat l’aparició d’hortes especialitzades en la producció de verdures i hortalisses primerenques (enciams, escaroles, tomàquets, patates, coliflors, espàrrecs, mongetes, carxofes, etc) i de fruita variada (presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, etc), que es concentren sobretot a la vall baixa de la Tet, a banda i banda de Perpinya i a la regió d’Elna (vall baixa del Tec). Té altres recursos econòmics, com ara el turisme, centrat en el sector costaner de la Salanca (Costa Vermella), centre d’atracció turístic amb una destacada indústria hotelera i dels serveis (la platja de Canet, de Sant Cebrià, etc). El sector secundari té poc interès, amb l’excepció de les indústries agroalimentàries concentrades a Perpinyà, i les indústries extractives localitzades al llarg de l’Aglí, de la Tet i del Tec.

POBLACIÓ – El poblament és molt antic; fou colonitzada durant l’època romana i l’explotació de la terra s’intensificà durant l’edat mitjana amb la dessecació de nombrosos aiguamolls. La població es troba repartida molt desigualment; les densitats més altes (més de 200 h/km²) es donen a l’entorn de Perpinyà, a la vall baixa de la Tet i a la costa central; a l’entorn de Millars, s’assoleixen entre 100 i 200 h/km²; a la costa oscil·la entre els 80 i 100 h/km², i la resta de la comarca es manté per sota d’aquesta última xifra.

ECONOMIA – L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura; fins a mitjan segle XIX la terra produïa cereals i la població comptava amb recursos complementaris tals com la cria de bestiar i l’explotació de les alzines sureres; però la construcció de les línies de ferrocarril de Narbona a Perpinyà (1858) i de Perpinyà a Cotlliure (1866) provocà el trencament de l’economia d’autoconsum i s’importaren cereals d’altres zones i es plantaren les vinyes, molt més rendibles. El nou vinyar comptà a més amb una situació general favorable: la fil·loxera no l’afecta fins que ja s’havien adoptat els remeis tècnics necessaris per fer-li front. Actualment, i a pesar de la tendència a diversificar els conreus, la vinya és encara el conreu predominant de la comarca. La tendència a la diversificació de conreus ha provocat l’aparició d’hortes especialitzades en la producció de verdures i hortalisses primerenques (enciams, escaroles, tomàquets, patates, coliflors, espàrrecs, mongetes, carxofes, etc) i de fruita variada (presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, etc), que es concentren sobretot a la vall baixa de la Tet, a banda i banda de Perpinya i a la regió d’Elna (vall baixa del Tec). Té altres recursos econòmics, com ara el turisme, centrat en el sector costaner de la Salanca (Costa Vermella), centre d’atracció turístic amb una destacada indústria hotelera i dels serveis (la platja de Canet, de Sant Cebrià, etc). El sector secundari té poc interès, amb l’excepció de les indústries agroalimentàries concentrades a Perpinyà, i les indústries extractives localitzades al llarg de l’Aglí, de la Tet i del Tec.

HISTÒRIA – La troballa, recent, de restes humanes de les més velles conegudes a Europa, anteriors a l’home de Neandertal, associades amb indústries taiacianes, a la cova de l’Aragó, a Talteüll, demostra que el poblament del Rosselló és antiquíssim. El paleolític superior és representat pel Magdalenià, a diverses coves de les Corberes (Estagell, Fullà). Contra la idea antiga que suposava que la plana no fou habitada fins tard, a causa dels aiguamolls, hi ha indicis de neolític antic i sobretot de neolític mitjà i recent, emparentable amb els sepulcres de fossa de la resta de Catalunya. Després vingué la fase megalítica, amb molts monuments coneguts, tot al volt de la plana, que enllacen amb els de l’Empordà, alguns amb gravats d’art esquemàtic. El període del bronze és mal documentat. Als segles IX-VII aC, fou important el poblament de tipus hallstàttic amb diverses necròpolis ben conegudes com la de Millars. Des del segle VI el Rosselló fou l’extrem nord de la civilització ibèrica. El seu poble o tribu eren els sordons, i els dos nuclis urbans més importants Ruscino (Castellrosselló, precedent de Perpinyà) i Illiberis (Elna), que continuaren com les dues ciutats més importants de l’època romana. Ocupat pels romans, fou incorporat a la província narbonesa, accentuà el seu caràcter de terra de pas i desenvolupà l’agricultura, amb un poblament dens de vil·les. La comarca del Rosselló correspon a l’antic comtat de Rosselló, que incloïa igualment el Vallespir, encara que l’alt Rosselló i l’alt Vallespir –el vescomtat de Vallespir o de Castellnou- s’uniren a la casa comtal de Besalú.

La unió a Barcelona d’aquesta el 1111 i de la de Rosselló el 1172 retornà al Rosselló la seva unitat en la vegueria de Rosselló, amb el Vallespir com a sots-vegueria, que perduraren fins al 1790. Des del govern conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya pel comte Sanç I (fi del segle XII) aquests dos territoris i llurs annexos es mantingueren com una unitat (comtats de Rosselló i Cerdanya, governació de Rosselló i Cerdanya) fins al tractat dels Pirineus (1659) i, en certa manera, fins a l’actualitat en la província de Rosselló i, des del 1790, el departament dels Pirineus Orientals, una i altre coneguts popularment amb el nom de Rosselló en sentit ampli.

Més informació a: història del Rosselló