(Sardenya, Itàlia, 1324 – 1717)

Ciutat molt important durant la influència catalana de l’illa.

L’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne), assetjà Càller (1324) i ocupa el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials; el municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona.

Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons IV el Magnànim (1432) i de Carles I de Catalunya (1535) i la dels sards que participaren a la batalla de Lepant (1571).

Durant la guerra de Successió, Càller, partidària de Felip V de Borbó, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Després del tractat d’Utrecht (1713) s’organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume de Carreres.

La biblioteca de la Università di Cagliari conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del segle XVI. La catedral gòtica conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí I el Jove (mort el 1409).

La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el segle XVII. Les armes de la ciutat, fins al 1766, foren les quatre barres catalanes.