(Peñafiel, Castella, 29 maig 1421 – Barcelona, 23 setembre 1461)

Príncep de Viana, duc de Gandia i primogènit de Catalunya-Aragó i Navarra. Fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca de Navarra. Mort el rei Carles III de Navarra, fou proclamat príncep de Viana, títol que portaven els hereus de Navarra (1423). Passà una gran part de la infantesa i de l’adolescència a Olite, on rebé una educació excel·lent. El 1439 es casà amb Agnès de Clèves, que morí el 1448 sense haver-li donat fills. El 1440 fou governador general de Navarra.

El 1441 morí la seva mare, cosa que el convertí en rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li pregava de no usar aquests títols mentre visqués el seu pare. Exercí de fet, durant uns quants anys, el govern de Navarra, però el 1450 el seu pare, foragitat de Castella, s’instal·là a Olite i féu ús de la seva autoritat, sostingut pel partit agramontès, disgustat pel favor que Carles dispensava als seus rivals del partit beaumontès. Així començà la rivalitat entre pare i fill.

Incitat pels beaumontesos i aliat amb els enemics castellans del seu pare (Álvaro de Luna, el rei Joan II, etc), Carles es declarà en franca rebel·lia. S’inicià aleshores una llarga guerra civil, interrompuda només per curtes treves de reconciliació. El 1455 el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle el rei Alfons IV, però la pròxima mort d’aquest (1458), que convertia Joan en rei de la corona catalano-aragonesa, féu de Carles un hoste incòmode per al nou rei Ferran I de Nàpols. Hagué d’abandonar aquest regne i traslladar-se a Sicília, on fou acollit amb entusiasme.

Els sicilians veien en ell el fill de llur reina, ja que Blanca, abans de casar-se amb Joan, havia estat muller de Martí el Jove, rei de Sicília. Carles es titulà primogènit i governador general de la corona catalano aragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa. Amb més decisió, hauria pogut esdevenir rei de l’illa, però Joan II, molt hàbilment, reconquerí la simpatia dels sicilians amb grans compensacions financeres i polítiques i amb la promesa de reconciliació amb el seu fill i de perdó general de tots els seus partidaris.

Carles passà a Mallorca i tot seguit a Barcelona, on tingué lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare (1460). Aquest, però, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d’usar els títols de primogènit i de governador. La reconciliació, i especialment els projectes de casar el príncep amb Isabel de Castella, que el rei Enric IV i els enemics castellans de Joan II oferien amb insistència, esverà els Enríquez, familiars de la madrastra, que projectaven de casar Isabel amb el príncep Ferran.

Mentre Joan II negociava el casament de Carles amb una infanta de Portugal, els Enríquez falsificaren una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida just al moment en què començaven les corts catalanes (2/des/1460). El rei no accedí als precs insistents de les corts perquè alliberés el príncep. La detenció, considerada anticonstitucional, produí un formidable moviment de protesta a Catalunya.

Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del Principat es dirigí a Lleida, d’on fugí Joan II, que portà el seu fill a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d’accedir a alliberar Carles, que fou rebut a Barcelona amb un entusiasme delirant. Per la concòrdia de Vilafranca (21/jun/1461), Joan II reconegué Carles com a primogènit, i aquest s’instal·là a Barcelona convertit en símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. Però només tres mesos després morí, tísic, el príncep, que d’una manera tan singular havia unit el seu nom al de Catalunya.

Aviat s’escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estengué pel Principat considerant Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra. La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclatà mig any més tard.

Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc d’inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de l’odi de Joana Enríquez.