(Països Catalans)

Senyal heràldic dels territoris de parla catalana. Basat en el distintiu de la casa comtal de Barcelona, constituït per quatre pals o faixes (segons es tracti de l’escut o la bandera) de gules (color vermell) sobre fons d’or. Com a senyal distintiu, ha estat i és comunament usat en tots els territoris vinculats per la història al casal de Barcelona i al Principat de Catalunya.

A part la llegenda -llargament divulgada i tractada per la literatura popular i culta-, que atribueix l’origen de l’escut català a l’acció de Lluís el Piadós o de Carles el Calb, mullant quatre dits en la sang de Guifré el Pelós i reproduint-los damunt l’escut daurat del comte, els primers indicis segurs de les barres i l’escut remunten a un segell de Ramon Berenguer IV de Barcelona estampat en un document de 1150, tot i que els historiadors en troben de més antics en vestigis i monuments del mateix casal de Barcelona.

A partir d’aquest moment, l’ús d’aquest signe sovinteja gradualment i esdevé aviat el distintiu de la casa comtal i de Catalunya. Malgrat les modificacions que se n’observen en la forma i fins en el nombre de barres (variables segons el gruix de cadascuna i segons el gust del moment), el senyal heràldic es consolidà i passà a constituir també la bandera del Principat.

Per la vinculació de les cases de Barcelona i Aragó, també són conegudes per “barres d’Aragó”. La difusió general del senyal del país -al Regne de València i al Regne de Mallorca principalment- ja té un precedent al segle XIII, quan Jaume I el Conqueridor concedeix a Palma de Mallorca el privilegi d’usar-les.

A part del casal de Barcelona i del Principat de Catalunya en què prenen origen, també són distintives per concessió reial, de les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Palma de Mallorca, Perpinyà, València, Castelló de la Plana i Alacant, i entren en les armes dels comtats de Besalú, Cerdanya, Urgell, Empúries, Girona i Rosselló i, encara, per vinculacions i motius diversos, en les d’Osca, Saragossa, Terol, Sardenya i Sicília, a part d’altres cases nobiliàries i estaments que en mantenen diferents usos.

La llegenda tradicional de l’origen de les armes catalanes, establerta probablement al segle XVI, va tenir una ràpida difusió i un considerable nombre de variants, de totes les quals ha prevalgut la fixada el 1859 per Víctor Balaguer, a partir del qual també han de ser recordades les peces que hi dedicaren Jacint Verdaguer (Les barres de sang) o Joan Maragall (El cant de la senyera).

Els moviments polítics associats a la Renaixença i el Modernisme, contribuïren encara més a reforçar-ne la valoració. No han deixat mai d’identificar els pobles de l’antiga Corona Catalano-Aragonesa, és a dir, els de llengua catalana.