(Catalunya, segle XIV)

Cofadura allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres. També anomenada gorra en zones septentrionals i de la qual hi ha diferents variants, tant pel color com per la forma o la manera de cofar-se (vermella, musca, de mariner, llarga, de niu, de capellà, etc).

Ha estat històricament un dels signes distintius de la indumentària catalana, si bé exclusiu de l’home, i també un símbol patriòtic, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i des de l’inici de la Renaixença (cal recordar que ja Verdaguer va recollir cofat amb la barretina els primers premis obtinguts als Jocs Florals).

Des del començament del segle XX, amb una desaparició progressiva en els usos tradicionals, la barretina ha esdevingut un signe identificador del folklore català.

Estesa en diferents formes i també amb noms diversos per tota la conca mediterrània (des de Catalunya fins a la Dalmàcia) i no restringida al camp, sinó també habitual entre mariners.

És difícil d’establir-ne l’origen, si bé s’ha demostrat que ja al segle XIV era d’ús completament corrent a les zones on ha tingut més llarga vida, és a dir, a les regions de muntanya, del pla i la marina de la Catalunya Vella, bé amb extensió fins a l’Ebre i també a Eivissa i Mallorca; també va ser usada entre la pagesia valenciana i de Foix.

La literatura de la Renaixença li dedicà un gran nombre d’obres, i el seu nom apareix en el títol de diverses publicacions literàries i patriòtiques.