(Catalunya, 785 – 1659)

Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.

Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.

Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,

Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifre I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.

El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II

El seu fill i successor Ramon Guifre (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.

El seu fill i successor Guillem Ramon (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem Ramon. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.

El seu fill i successor, Guillem Jordà (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem Jordà morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.

El succeí el seu germà Bernat Guillem (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.

Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.

Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons el Cast i del seu nebot Pere el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.

Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.

En virtut del testament de Jaume I, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.

Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.

Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.