Arxiu d'etiquetes: crítics/ques d’art

Tamburini i Dalmau, Josep Maria

(Barcelona, 4 desembre 1856 – 1932)

Pintor i crític d’art. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Amplià estudis a París i a Roma, ciutat on residí durant bastant de temps.

Les seves obres, la majoria de tema històric, tenen com a motiu principal la figura femenina. És autor d’un retrat de Jacint Verdaguer per a la galeria de catalans il·lustres de l’ajuntament de Barcelona.

Era membre de l’Associació Artística i Literària de Catalunya i vocal de la Junta de Museus de Barcelona.

Santos i Torroella, Rafael

(Portbou, Alt Empordà, 21 gener 1914 – Barcelona, 29 setembre 2002)

Crític d’art, poeta i dibuixant. Germà d’Àngels. Estudià a Valladolid i a Salamanca i, després d’estar-se un quant temps a Madrid, s’establí a Barcelona l’any 1934.

Fou catedràtic d’història de l’art a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.

Entre els premis de poesia que ha obtingut, cal esmentar el Ciutat de Barcelona (1956) i el Boscán (1959). Escriví cròniques d’art a “El Noticiero Universal”.

També ha publicat llibres com Del románico al pop art, Revisiones y testimonios i Salvador Dalí, corresponsal de J. V. Foix (1932-1936) (1986).

Ha fet algunes exposicions com a aquarel·lista i dibuixant.

Salvador i de Solà, Iago-Cèsar de

(Madrid, 1890 – Barcelona, 1975)

Pintor, escriptor i crític d’art. Conegut per Yagocésar. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de l’Acadèmia Baixas de Barcelona.

Es presentà individualment el 1916 a Barcelona i hi participà en diverses exposicions, com també a París, a la Biennal de Venècia del 1924, etc.

Pintor d’un simbolisme literari i casticista, publicà en castellà contes, novel·les i poemes i estrenà comèdies i drames amb certa influència valleinclanesca.

Crític d’art a “La Esfera”, “El Noticiero Universal”, etc, publicà Sabor y pintura (1943), semblances d’artistes catalans del vuit-cents. Emprà el pseudònim de Fray Galán.

Sabartés i Gual, Jaume

(Barcelona, 10 juny 1881 – París, França, 13 febrer 1968)

Col·leccionista d’art i crític. De jove practicà l’escultura i la poesia, i fou un dels assidus assistents a Els Quatre Gats.

Amic i acompanyant de Picasso, del qual fou, a més, secretari particular, recollí al llarg de la seva vida un gran nombre d’obres del pintor, de les quals feu donació al Museu Picasso de Barcelona (1960).

Va publicar abundants articles i alguns llibres sobre el pintor.

Rodríguez i Cruells, Modest

(Barcelona, 1910 – 20 març 2000)

Pintor, gravador i crític d’art. Estudià dibuix i pintura a l’Acadèmia Baixas i a Llotja. Prengué part als Salons d’Octubre i als de Maig, de Barcelona.

Pintor intimista, de gammes subtils i harmòniques, es lliurà a gravar pedres a la manera del baix relleu i a realitzar ornaments per a l’arquitectura. Ha exposat als Instituts Britànic i Francès de Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat, a Reus, a la Selva de Mar, etc.

Com a crític d’art ha col·laborat a “Revista Europa”, a “Canigó” i a “Batik”. Entre els premis que li han estat atorgats figuren el Sant Jordi de 1954 i el Joan Miró.

Fou membre fundador del grup “Quinta Forma”. Té obres al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Rodríguez i Codolà, Manuel

(Barcelona, 19 maig 1872 – 16 juliol 1946)

Crític d’art i pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Conreà el retrat, la marina i el paisatge, encara que aviat deixà la pràctica de la pintura i es dedicà al professorat i a la crítica.

Fou director de la revista “Museum” i escriví durant molts anys a “La Vanguardia”.

Publicà diversos llibres relacionats amb l’art, com La pintura moderna española (1912), Benito Mercadé y su obra pictórica (1920), etc.

Revista Nova

(Barcelona, 11 abril 1914 – 31 desembre 1916)

Setmanari d’art, fundat per Santiago Segura.

Notable per les col·laboracions de Xavier Nogués, Feliu Elias Apa i Ramon Raventós.

Cessà d’aparèixer el mateix any 1914. Reaparegué (maig 1916) amb un to més popular.

En total va publicar 31 números.

Picazo i Calvo, Glòria

(Barcelona, 1950 – )

Historiadora i crítica d’art. Llicenciada en història de l’art per la Universitat de Barcelona.

Ha estat comissària de diverses exposicions, entre les quals destaquen Casino (Barcelona, Perpinyà, Montpeller, 1983), Bèstia! (Barcelona, 1984), Intramurs (Brussel·les, 1988), la Biennal d’Arts Plàstiques de Barcelona 1989-91, Emergences (París, 1991), Literatures submergides, mostra itinerant (1991-92), Orientalismes, una aproximació contemporània (1998) i Fragments (2001), presentada al Museu de la Universitat d’Alacant, on es mostren les fotografies que posseeix la col·lecció Rafael Tous amb més de 500 imatges.

Col·laborà en la premsa (“Avui”, “El País”) i en diverses revistes, com ara “El Món”, “Artics”, “Lápiz”, “Impar” i “Arena”.

Ha publicat els llibres Los carteles de Miró (1977), Performance (1988) i Riera i Aragó (1991).

Pérez i Dolz, Francesc

(Castelló de la Plana, 7 febrer 1887 – Barcelona, 2 novembre 1958)

Tractadista d’art. Conegut com a Pérez-Dolz. Estudià belles arts a Madrid. Fou deixeble de Rafael Domènech.

Molt dedicat al batik, guanyà segona i primera medalles a les Exposiciones Nacionales de Madrid del 1920 i del 1924 i gran premi a l’Exposition Internationale des Arts-Déco de París del 1925.

Exercí de professor a Madrid i Toledo i fou titular de tècnica i història de les arts decoratives i mestre de taller de batik a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1926-58) i auxiliar interí d’història de l’art a la de Sant Jordi (1943-57).

Traduí i edità Cennini (Tratado de pintura, 1950). Publicà llibres tècnics, teòrics o històrics, com Manual de Batik (1925), Introducción a la teoría del arte (1936), Teoría y práctica ornamentales (1937), Introducción al estudio de los estilos (1940), Iniciación a la técnica de la pintura (1941), La teoría de los colores (1943), Historia y técnica de la cerámica (1943), La procesión de los ismos (1945), El arte del tapiz y la alfombra en España (1952), etc.

Dominà i practicà gairebé totes les tècniques artístiques i il·lustrà obres de Gabriel Miró, amic seu.

Dins el camp de la música fou crític a “El Sol” i “El Liberal” de Madrid, llibretista d’òpera i compositor (Missa de Sant Jordi, 1947; Pantomima, 1954).

Fou el pare de Francesc Pérez-Dolz i Riba.

Parés, Sala

(Barcelona, 1840 – )

Establiment artístico-comercial. Fou, a final del segle XIX i inici del XX, un baluard de l’art d’avantguarda. Al començament, el marxant Joan Baptista Parés tenia l’establiment al carrer de Petritxol.

El degà del Col·legi d’Advocats Maurici Serrahima s’hi feu construir una casa i destinà la planta baixa a sala d’exposicions; aquest fou l’origen de la sala Parés, que posteriorment fou comprada pels fills del poeta Joan Maragall.

Ha seguit des d’aleshores una línia no avantguardista, centrada en la pintura figurativa de caràcter tradicional.

Enllaç: Sala Parés