(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1685 – València, 1766)
Escultor. Deixeble de Josep Artigues a Xàtiva i de Lleonard Juli Capuç a València. Amplià estudis a Roma i per aquest motiu és conegut també amb el nom de Romà de València.
És autor de diferents imatges del Crist (convent de la Misericòrdia, València; Trinitaris descalços, València).
(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)
Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.
Més tard fou bisbe de Malta.
(València, 1699 – Palma de Mallorca, 1766)
Religiós jesuïta. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1717. Fou rector i canceller de la universitat de Gandia.
És autor de volums de sermons i d’unes Oraciones fúnebres.
(País Valencià, segle XVIII – 1766)
Pintor. Fou una curiosa figura de formació autodidacta, que començà a adquirir fama venent pels pobles les seves pròpies obres.
(Perpinyà, 16 març 1766 – 24 maig 1851)
Historiador. Estudià dret a Perpinyà i ingressà a l’escola d’artilleria de Metz. En produir-se la Revolució Francesa emigrà, i lluità a favor dels reialistes. Restaurats els Borbó, ocupà càrrecs polítics.
Contribuí a la creació d’un Museu de Perpinyà. Escriví una Histoire du Roussillon (1857).
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
(Palma de Mallorca, 1766 – 1826)
Orador i historiador. Deixà un cert nombre d’escrits de caràcter històric.
(Palma de Mallorca, 1701 – 1766)
Militar. Participà en la Guerra de Successió entre les tropes de Felip V de Borbó i arribà a mariscal de camp.
Fou governador militar i polític de Granada i de Ceuta i governador i capità general interí de Mallorca.
Dades dels Països Catalans 