(Gandia, Safor, 15 novembre 1839 – València, 26 març 1909)
Organista. Deixeble de Pérez i Gascón. Organista de les esglésies de Sant Andreu de València i de la Mare de Déu dels Desemparats. Fou un dels promotors del Conservatori de València, institució que dirigí durant uns quants anys.
És autor de motets i altres obres polifòniques. És considerat el darrer representant de l’escola valenciana d’orgue.
(País Valencià, segle XX – )
Títol atorgat el 1909, a Tomàs Trènor i Palavicino, tinent coronel d’artilleria, diputat a corts i president de l’Ateneu Mercantil, pels seus mèrits com a organitzador i iniciador de l’Exposició Nacional de València del 1909, en la qual arruïnà la seva empresa Trènor i Companyia.
Continua en la mateixa família.
(Valldemossa, Mallorca, 28 febrer 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, 20 agost 1983)
Pintor. Fill de Joan Sureda i Bimet i de Pilar Montaner i Maturana, i germà de Pazzis i de Jacob. Es dedicà, amb delicadesa, al paisatge i als temes populars i costumistes.
Des del 1942 conreà l’humorisme a la premsa diària.
(Llíria, Camp de Túria, 31 agost 1909 – València, 17 juliol 2014)
Escultor. Conegut amb el pseudònim de Silvestre d’Edeta. Format a l’Escola de Mestres Fusters de València i a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou auxiliar d’escultura des del 1954, i catedràtic de talla escultòrica des del 1961.
Ha obtingut diversos premis a Madrid (Salón de Otoño), Sevilla, Palma, València (premi Senyera) i Granada, entre d’altres.
(Callosa de Segura, Baix Segura, 17 novembre 1909 – Alacant, 30 maig 1987)
Poeta. És autor dels llibres poètics El rosal de los poemas (1959) i Treinta sonetos al aire (1964).
(Palma de Mallorca, 28 juny 1833 – la Real, Mallorca, 20 desembre 1909)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Mallorca i s’ordenà de sacerdot el 1858. Ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri (1864) i es retirà a fer vida de penitent a l’ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa (1890).
Desitjava unir-se a algun orde religiós, però el bisbe de Mallorca li impel·lí a fundar la congregació de missioners dels Sagrats Cors, devoció que ell sempre havia fomentat. Féu la fundació el 1890 i l’any següent li era confiat el santuari de Lluc, com a seu de la nova congregació; allà residí fins al 1906, en què passà a viure a la Real, l’antic monestir cistercenc, on establí el moviment de la congregació.
Del seu vivent fundà també una casa a l’església de Sant Gaietà de Palma de Mallorca. Té incoat un procés de beatificació.
(Palma de Mallorca, 5 setembre 1909 – Alacant, 1993)
Compositor. Estudià a Madrid amb Josep Tragó i a l’École Normale de Musique de París.
És autor, entre altres obres, de Tonades i balls de Mallorca, de Suite mallorquina, Sis sonatines, Cançó de bressol, Hommage à Maurice Ravel i Cantada lul·liana, així com de l’òpera El castell d’iràs i no tornaràs (1953), amb text de Miquel Forteza i Pinya.
(sa Pobla, Mallorca, 1909 – 1928)
Revista mensual literària, en català i en castellà. Editada i dirigida pel sacerdot Joan Parera.
Publicava, a més de treballs literaris, articles sobre història i folklore mallorquí. Era impresa a la Tipografia Catòlica de S. Pizà, de Palma.
(Ènguera, Canal de Navarrés, 8 març 1862 – Marroc, 23 juliol 1909)
Militar i escriptor. Estudià a l’acadèmia d’infanteria (1880-83); el 1890 fou nomenat secretari de la Junta de Reclutamiento y Reemplazo. Fou col·laborador de la “Revista Técnica de Infantería y Caballería.
Lluità a Cuba (1895-98) contra el moviment independentista i, ascendit a tinent coronel el 1908, fou destinat al Marroc, on morí en combat.
Fou un bon escriptor de temes militars, autor de diverses obres.
(Jefferson City, EUA, 29 juliol 1909 – Moraira, Marina Alta, 12 novembre 1984)
Escriptor. El 1929 complí set anys de presó per atracament i el 1954 es traslladà a París, on escriví narracions policíaques i creà dos personatges de gran èxit: els detectius negres Coffin Ed Johnson i Grave Digget Jones.
Posteriorment s’instal·là definitivament al País Valencià.
Entre les seves obres cal esmentar The Third Generation (1954), Run, Man, Run (1966) i l’autobiografia The Primitive (1955).
Dades dels Països Catalans 