(València, 1911 – )
Processó que es fa a la ciutat al matí de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (segon diumenge de maig), en què hom porta una imatge de la patrona, de la seva basílica a la catedral.
Prengué caràcter multitudinari des del 1911, com a reacció a un discurs de Feliu Azzati al congrés de diputats, en què valorava la força política del blasquisme per damunt de la dels creients.
(País Valencià, 1898 – 1911)
Societat. Formada amb el nom de Compagnie Générale des Tramways Électriques de Valence, per tal d’explotar les línies de l’antiga Companyia General de Tramvies de València.
Electrificà el primer tramvia de València (1900) i fou absorbida per la Societat Valenciana de Tramvies.
(València, 15 juny 1911 – agost 1982)
Advocat i polític. Fou catedràtic i director del departament de dret polític a la facultat de dret de València. Afiliat a la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República, ha ocupat després diversos càrrecs dins FET y de las JONS i ha estat vice-president de la diputació de València, procurador a les corts i conseller nacional del Movimiento.
Entre les seves obres cal destacar Tratado de derecho constitucional (legislación extranjera) (1950), Esquema de historia constitucional de España (1948), Antonio Maura, la revolución desde arriba (1954), Canalejas (1956), Del 19 de marzo al 14 de abril (1959), Historia política de la España roja (1954), De la república al comunismo (1959), El Portugal de Oliveira Salazar (1957) i La revolución de 1854 (1960).
(Maó, Menorca, 21 juny 1911 – 19 novembre 1967)
Arxivera i arqueòloga. El 1954 ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris. Fou directora de la Casa de Cultura de Maó, del museu provincial i de la biblioteca i arxiu històric.
Com a arqueòloga, cal consignar el seu descobriment de les basíliques des Fornàs de Torelló i de Molinet des Cap des Port. Excavà també a Sant Vicent d’Alcaidús i, juntament amb Lluís Pericot, participà en la reconstrucció de la naveta des Tudons.
Organitzà a Menorca la X Congrés Nacional d’Arqueologia.
(Algemesí, Ribera Alta, 7 novembre 1911 – València, 27 novembre 1972)
Arquitecte (1940) i erudit. Doctor en arquitectura (1966), projectà l’arxiu central de l’administració de l’estat (Alcalá de Henares, 1968), els plans d’urbanització de diverses poblacions valencianes i edificis religiosos a Algemesí, la Pobla de Vallbona, etc.
Participà en les obres de restauració del monestir del Puig i de la catedral de València. Fou president de Lo Rat Penat (1962-72).
Publicà El escudo de armas de Algemesí (1955), La repristinació de la catedral de València (1971) i Llinatges d’un poble valencià: Algemesí (1975), entre altres treballs.
(Mont-roig de Tastavins, Matarranya, segle XIX – Madrid, 25 abril 1911)
Escriptor i polític. Fou governador a Batangas (Filipines).
Publicà La insurrección de Filipinas (1897), La insurrección de Filipinas y guerra Hispanoamericana en el Archipiélago… (1901), Colonización de Filipinas (1897) i Filipinas. Pequeños estudios… (1895).
(Ciutadella, Menorca, 16 octubre 1911 – 26 juny 1970)
Historiador i lingüista. Cursà estudis eclesiàstics al seminari de Ciutadella i fou ordenat sacerdot a Vic el 1935. Professor del seminari menorquí i beneficiat de la catedral de Ciutadella, fou el propulsor de la introducció del català a la litúrgia de la diòcesi.
Els seus treballs més coneguts són El acta de Constantinopla, Pro Aris et Focis (1956), Sobre la desgràcia de Ciutadella, La reconquista de Menorca, Reflexions en el centenari de la invasió turca, El pariatge fet pel senyor rei en Jaume sobre la pavordia i rectories de Menorca segons la còpia del Llibre vermell i La llengua dels menorquins (1963).
(Perpinyà, 1911 – 1926)
Revista d’història i d’arqueologia, principalment del Rosselló. Fundada i dirigida per Pierre Vidal. Al 1914 esdevingué òrgan de la Société d’Archéologie et d’Histoire du Roussillon et de Philologie Catalane.
Publicà una gran quantitat de documents importants i hi col·laboraren, entre molts d’altres, F.P. Thiers, Alart, P. Puiggarí, Pere Vidal, Josep Calmette, Enric Aragon -que la dirigia el 1920-, Josep Sebastià Pons i M. Robin.
(Oriola, Baix Segura, 20 agost 1836 – Madrid, 13 febrer 1911)
Polític. Membre de la Unió Liberal durant la seva joventut, dirigí successivament els dos òrgans que aquest partit tingué a València, “La Unión” i “El Valenciano”.
Posteriorment, formà part de diversos gabinets, sempre presidits pel cap del partit liberal; fou ministre d’ultramar (1888), governació (1888-90, 1894-95 i 1897-99) i gràcia i justícia (1892-94).
Fou l’impulsor de nombroses reformes, especialment de l’aprovació de la Llei de Sufragi Universal del 1890.
Fou el pare de Trinitari Ruiz i Valarino.
(Palma de Mallorca, 17 febrer 1845 – 19 gener 1911)
Pintor. Patriarca del paisatgisme mallorquí, pintà especialment a Deià i als voltants de Palma.
Expositor destacat a la Societat Foment de la Pintura i l’Escultura, conreà un realisme vuitcentista.
El seu fill fou el també pintor Antoni Ribas i Prats.
Dades dels Països Catalans 