Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Toluges, sínode de

(Toluges, Rosselló, maig 1027)

Assemblea reunida al pla de Toluges pel bisbe Oliba de Vic, amb motiu de trobar-se en pelegrinatge a Jerusalem el bisbe d’Elna Berenguer de Gurb. Hi assistiren l’ardiaca, el sagristà i altres canonges d’Elna i molts fidels.

Hom hi estatuí la inviolabilitat de les esglésies i de les sagreres i es promulgà la pau i treva i l’excomunió contra els invasors dels béns eclesiàstics i contra els deshonests.

Es diu d’ell que els estatuts fixats en el sínode ja havien estat decretats abans pels dos bisbes Oliba i Berenguer; sembla que es una al·lusió a una anterior promulgació de pau i treva del 1022.

Temple, orde del

(Catalunya-Aragó, 1128 – 1312)

Orde religioso-militar. Fundat a Jerusalem l’any 1120, la seva missió era protegir els pelegrins i, sobretot, a partir de la seva professió militar, dirigir els anàrquics croats.

A la corona catalano-aragonesa l’orde va rebre de tots els estaments i arreu beneficis i privilegis de tota mena. Per explotar-los, va organitzar el territori en comandes de tres tipus: rurals, urbanes i militars.

L’actitud generosa dels nostres sobirans i, sobretot, l’habilitat política de Ramon Berenguer IV de Barcelona, van aconseguir la vinculació templera a la conquesta cristiana. Amb aquests es van realitzar les grans campanyes de l’Ebre, el Cinca, el Segre, Mallorca i València.

El Temple va rebre grans extensions de territori, que va defensar, va colonitzar i va administrar des de fortaleses estratègiques, que van ser la seu de les comandes militars.

Quan el 1307 el Papa va ordenar la detenció dels templers, aquelles fortaleses van oposar una tenaç resistència, especialment Miravet, Castellot i Montsó, que van ser preses després d’un llarg setge.

Tarragona, arquebisbat de

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense.

Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154.

Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig.

El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses.

La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les Actes del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis.

En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585).

La invasió àrab trobà la resistència d’Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l’Oracional tarraconense, conservat a Verona.

La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n’intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Ramon Berenguer I, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà.

En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània.

Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona.

Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants.

Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda.

La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240).

La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València.

La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels segles XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant.

El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del segle XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera.

També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci.

En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província.

Des de mitjan segle XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró.

Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana.

El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa.

El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

Enllaç web: arquebisbat de Tarragona

Tarraconense, Conferència Episcopal

Veure> Conferència Episcopal Tarraconense (organisme eclesiàstic).

Tarraconense, província eclesiàstica

(Països Catalans)

Demarcació territorial eclesiàstica basada en l’antiga província romana civil de la Tarraconense. Tot i la presència ja al segle III d’un bisbe de Tarragona, Fructuós (o Fruitós), martiritzat el 259, la província no assolí la seva plena estructura fins al període visigòtic.

L’any 516, data de celebració del primer concili provincial, comprenia, a més de la de la capital, Tarragona, les següents diòcesis ja documentades anteriorment: Barcelona (347), Girona (400), Ègara (450), Vic (516), Lleida (516), Empúries (516), Tortosa (516), Urgell (527), Roses (segle V), Saragossa (254-58), Calahorra (306 o 457), Osca (527), Tarassona (549), Pamplona (589), Oca (Burgos) Amaia i Segia (vall de l’Ebre) i Alesanco o Alisana (Rioja), conegudes aquestes darreres per notícies posteriors.

També hi havien pertangut Menorca (418), Mallorca (483) i Eivissa (483), bé que al segle V depenien de Sardenya, que era el cap del regne dels vàndals; València (527-547) durant el segle VI estigué unida a la Tarraconense, però al segle següent passà a la Cartaginense.

La invasió àrab revestí una particular violència a la província de Tarragona i fou causa de la desaparició de la capital (vers el 715) i amb aquesta la desorganització religiosa de la província.

En iniciar-se la recuperació del país amb la restauració o nova recuperació de les primeres diòcesis catalanes, Urgell (restaurada després d’una petita interrupció al segle VIII), Girona (785), Barcelona (801) i Osona o Vic (880) s’uniren a la metròpoli de Narbona que no havia sofert cap interrupció.

A despit d’aquesta unió no es perdé mai el record de l’antiga província Tarraconense, com ho prova l’intent secessionista d’Esclua d’Urgell (886-892), que donà origen a una nova diòcesi al Pallars, i l’intent de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (951-976). L’efímer intent de restauració de la província promogut pel comte Borrell de Barcelona i el bisbe Ató de Vic (970) no arribà a cap concreció a causa de l’assassinat de l’arquebisbe Ató el 971.

La restauració de la metròpoli de Toledo (1086) amb la seva primacia, a la qual el papa incloïa la província Tarraconense, donà peu al bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà per intentar-ne la restauració, cosa que obtingué del papa Urbà II (1089) contra la promesa de restaurar la ciutat de Tarragona.

El 1090 intentà la conquesta de la ciutat i amb ella el papa concedí la dignitat arquebisbal i el pal·li a Berenguer Sunifred, que passà a ésser el primer arquebisbe de la província restaurada, tot i que la recuperació de la ciutat no s’arribà a dur a terme. Alhora s’intentà també de restaurar la primacia de Tarragona, amb l’oposició de Toledo.

Les pressions polítiques deixaren la qüestió sense solucionar i Tarragona romangué supeditada a l’arquebisbe de Toledo, no en qualitat de primat sinó de legat papal. Mort el primer arquebisbe (1099), es mantingué la província en qualitat de seu vacant fins que el papa concedí el títol arquebisbal i el pal·li a Oleguer, bisbe de Barcelona (1118).

Mort Oleguer (1137), continuà la successió arquebisbal i s’organitzà la província, en la qual s’inclogueren les seves antigues diòcesis que s’havien restaurat. En un privilegi del papa Anastasi IV (1154) figuraven les diòcesis de Barcelona, Girona, Urgell, Vic, Lleida (1149), Tortosa (1148), Saragossa (1118), Osca (1095), Pamplona (1023), Tarassona (1120) i Calahorra (1049). La diòcesi de Burgos, creada l’any 1068 com a continuació de l’antiga diòcesi tarraconense d’Oca, fou declarada exempta el 1095.

El 1230 s’integraren a la província la diòcesi de Mallorca i el 1238 la de València; aviat arribà a comprendre les diòcesis de tots els Països Catalans, excepte la d’Elna, que depenia de Narbona.

L’any 1318 tingué lloc la primera desmembració de la Tarraconense amb la creació de la província eclesiàstica de Saragossa, a la qual s’uniren les diòcesis d’Osca, Tarassona, Calahorra i Pamplona i la de Sogorb-Albarrasí, que pertanyia a la província de Toledo; també s’intentà de crear per a aquesta nova província les noves diòcesis de Jaca, Terol i Xàtiva, per a les quals el rei Jaume II de Catalunya-Aragó proposà bisbe, però que no acceptà el papa Joan XXII.

A la província Tarraconense li restaren les diòcesis de Girona, Vic, Urgell, Barcelona, Lleida, Tortosa i València. La de Mallorca fou declarada exempta el 1232. El rei proposà la creació de noves diòcesis -Besalú i Cervera-, però el papa no hi accedí.

El 1470 el papa Pau II concedí l’exempció a la diòcesi de València vinculant-la personalment al cardenal Roderic de Borja, el qual el 1492 aconseguí que fos creada una província eclesiàstica valenciana, a la qual s’uniren les diòcesis de Cartagena i Mallorca i, més tard, les d’Oriola (1564) i Sogorb (1577).

El bisbat d’Elna, que el 1511 s’havia separat de la província de Narbona, s’uní el 1564 a la província Tarraconense i hi estigué unit fins el 1678. També se li uní la nova diòcesi de Solsona el 1593. La Tarraconense tenia així a la fi del segle XVI nou diòcesis (Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Elna).

El 1782 se li uní la nova diòcesi d’Eivissa, que en ésser suprimida pel Concordat del 1851 s’uní a Mallorca i passà així a la província de València. Finalment el 1964 fou erigida en arquebisbat la diòcesi de Barcelona, sense cap diòcesi sufragània i unida immediatament a la Santa Seu. La província Tarraconense comprèn ara les diòcesis de Tarragona, Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic.

Com a cap de la província eclesiàstica, la ciutat de Tarragona fou des de 1146 la seu dels concilis provincials, uns cent cinquanta, que formen la sèrie conciliar provincial de molt la més important de totes les províncies hispàniques. Té un tribunal d’apel·lació i el seu seminari fou erigit en universitat pontifícia, com la resta de seminaris metropolitans del país, entre el 1897 i el 1934.

Els concilis provincials de la Tarraconense presenten una primera etapa que comença el 516 sota l’impuls de Cesari d’Arle, però aviat es veieren reduïts per l’absorció centralitzadora dels concilis de Toledo. Després de la restauració del país sota els francs es reuniren alguns concilis a Barcelona, Vic i Roda, quan el metropolità de Narbona es trobava present al país per solucionar afers concrets o promulgar paus i treves, com en el cas de Vic.

El pas dels legats papals, a l’època de la reforma gregoriana, féu escollir la ciutat de Girona com a centre dels concilis de reforma entre el 1068 i el 1117, fins que la creixent importància de Barcelona i la prompta restauració de Tarragona desplaçà el centre a la ciutat arxiepiscopal i primada.

La sèrie conciliar de la Tarraconense, restaurada ja la província, es pot dividir en quatre etapes: la primera arrenca del concili de Lleida del 1229, reunit pel legat papal Joan Halgrin, que en aplicació dels decrets del concili IV del Laterà (1215) manà la celebració d’un concili anual, obligació que, tot i que no se seguí al peu de la lletra, fou causa d’una continuada celebració de concilis. En crear-se vers el 1318 la província eclesiàstica de Saragossa deixaren d’assistir-hi els bisbes d’Aragó i de Navarra.

La segona etapa (1455-76) correspon bàsicament al temps de l’arquebisbat de Pero de Urrea, en una època marcada per la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana. La tercera (1517-60) comprèn 26 concilis celebrats a Tarragona i Barcelona. El darrer període (1564-1859) comprèn uns 40 concilis i s’acaba pràcticament el 1757, bé que l’arquebisbe Costa i Borràs intentà de reunir un concili el 1859.

Els nous corrents de centralització entorn de Roma i la situació política del país clogué la sèrie de concilis de Tarragona fins el 1995, que se celebrà de nou. Hi prengueren part els bisbes de les set diòcesis de la província eclesiàstica. Tot i el canvi que comportà en termes de recuperació de la identitat de l’Església catalana, Roma condicionà el reconeixement del concili (1996) a la supressió de les declaracions més explícitament nacionals de les resolucions.

El contingut doctrinal d’aquests concilis és molt ampli i varia segons l’època (heretgies, pau i treva, celibat, reforma de costums, sagraments, subsidis, beneficis, béns eclesiàstics, predicació, seminaris, etc, i, en el del 1995, hom debaté qüestions com el celibat opcional o l’ordenació de les dones). Molts d’ells romanen inèdits.

Susterris

(Talarn, Pallars Jussà)

Comanda de l’orde de l’Hospital, fundada a l’antiga església de Santa Maria de Susterris, dedicada més tard a sant Antoni Abat.

L’església era situada, sota la vila de Talarn, prop de la Noguera Pallaresa, a l’indret de l’estret de Susterris o de Sant Antoni de Susterris, que dóna nom al pantà de Sant Antoni, i es troba actualment coberta per les aigües. Existia ja el 1051, i el 1122 fou cedida a l’orde de l’Hospital, que ja hi tenia comunitat i priors el 1141.

La llista dels seus comanadors és coneguda des del 1146, els quals des del segle XIV tenien casa i residència a Talarn. La llista dels comanadors perdurà fins el 1822.

Era la principal comanda del Pallars, i per això es digué també comanda de Pallars, i passaren a dependre’n altres comandes i priorats. Els seus béns s’estenien per tot el Pallars i fins per la Ribagorça i la Llitera.

Des del segle XIV depenia de la castellania d’Amposta. Fou molt abandonada des del segle XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau. Darrerament era pràcticament una ruïna.

Solsona, bisbat de

(Catalunya, segle XVI – )

Demarcació de l’església catòlica que té per capital la ciutat de Solsona. Creat el 1593 a expenses de les antigues diòcesis d’Urgell i de Vic, té una extensió de 3.536 km2. La constitució de la nova diòcesi de Solsona fou objecte de llargs litigis. Actualment té 171 parròquies dividides en 15 arxiprestats, però hom n’estudia la reducció a uns deu.

El bisbat de Solsona nasqué del desig de Felip II de crear prop de la frontera una sèrie de diòcesis que fossin una barrera contra la penetració dels hugonots o protestants. Fou precedit pels de Jaca i Barbastre (1571) i per l’adscripció de la diòcesi d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona (1573). Vers el 1589 es tractava a Roma la creació de tres nous bisbats a Catalunya, els de Solsona, Manresa i Balaguer. El rei proposà al papa Sixt V la creació dels tres bisbats, especificant que si no n’eren tres que almenys en fossin dos, donant sempre preferència al de Solsona.

La prompta mort del papa Sixt i la ràpida ascenció i mort dels papes Urbà VII (1590), Gregori XIV (1590-91) i Innocenci IX (1591) feren ajornar la petició reial fins a l’arribada del papa Climent VIII (1592-1605), que, d’acord amb la petició del rei, secularitzà totes les canòniques augustinianes de Catalunya i accedí a la creació d’una única diòcesi a Solsona (butlla de l’1 agost 1593).

La nova diòcesi fou dotada amb les rendes de l’antiga canònica augustiniana del monestir de Solsona, que foren aplicades a la mesa episcopal, i amb les de les canòniques de Vilabertran i Roca-rossa, del bisbat de Girona, les de Sant Pere de Clarà, del bisbat de Barcelona, i les dels priorats suprimits de Gualter i de Cellers, del bisbat d’Urgell, que foren destinades a la dotació de les quatre dignitats i dels dotze canonicats simples que hom erigí a la nova catedral. També destinà el papa les rendes de les canòniques de Serrabona i de Castellnou, del bisbat d’Elna, per dotar la fàbrica o edificació i la sagristia de la catedral.

El 1594 fou nomenat el primer bisbe, Lluís Sans i de Còdol, que passà tot el seu bisbat (1594-1612) maldant per obtenir de les diòcesis de Vic i d’Urgell els territoris que havien estat assignats a la seva diòcesi; cedint a Vic el deganat dels Prats de Rei (1598), continuà amb la seu d’Urgell la discussió dels límits, sobretot per la frontera dels moderns arxiprestats d’Agramunt i part del d’Artesa de Segre, Ponts i Oliana, que en part aconseguí de salvar el bisbat d’Urgell en temps del segon bisbe Juan Álvaro (1613-23) amb una concòrdia feta el 1621.

D’altra banda, per butlla del papa Pau V del 1620, s’erigí en universitat el col·legi de Sant Miquel i de Sant Gabriel, regentat pels dominicans, amb facultat de donar títols, cosa que suplí la manca d’un seminari diocesà, que no es creà fins al segle XIX.

El tercer bisbe, que fou també lloctinent de Catalunya, Miguel de los Santos de San Pedro (1624-30), fou el primer a gaudir pacíficament del nou bisbat i publicà les primeres sinodals de la nova diòcesi.

Amb motiu de la guerra dels Segadors la diòcesi de Solsona fou ocupada pels francesos entre el 1644 i el 1655 i estigué tretze anys sense bisbe, car ni els bisbes José Laínez ni Juan Chaveri, designats per Felip IV, ni l’ardiaca d’Urgell, Vicenç Margarit, nomenat pel rei de França, no es pogueren possessionar de la diòcesi.

La successió episcopal continuà amb el dominicà Francesc Roger el 1656 i fou ininterrompuda fins el 1838. Després d’una llarga vacant, el govern espanyol i la Santa Seu decidiren en el concordat del 1851 de suprimir aquesta diòcesi. A partir d’aquest moment la catedral restà reduïda a la categoria de col·legiata i la diòcesi fou regida per vicaris capitulars. Aquests continuaren administrant tot el territori de la diòcesi, que s’oposava a tot esquarterament, i crearen el seminari (1846), que fou el centre de l’esperit que portaria a la restauració de la diòcesi.

El 1891 s’obtenia que el bisbe de Vic, Josep Morgades, fos nomenat administrador apostòlic, i com que l’única dificultat que posava el govern a la restauració de la diòcesi era la manca de dotació estatal, s’obrí a tota la diòcesi una campanya per reunir al Banco de España un capital suficient per a assegurar la dotació d’un nou bisbe. L’èxit fou total i, havent superat la quantitat exigida, la reina regent Maria Cristina signà el 1895 un decret creant una administració apostòlica de Solsona, independent de la mitra de Vic, per a la qual fou designat el mateix any Ramon Riu i Cabanes, que fou consagrat bisbe.

Davant les pressions dels bisbes administradors apostòlics i de la diòcesi, el 1933, el papa Pius XI restaurà per mitjà d’una butlla la seu episcopal de Solsona amb ple dret, cosa que fou reconeguda el 1945 per l’estat espanyol en el nomenament del bisbe Vicent Enrique i Tarancon.

Totes aquestes vicissituds no obstaren perquè la diòcesi de Solsona s’anés desenvolupant al llarg del segle XIX amb la creació del butlletí oficial de la diòcesi, des del 1866, i la introducció de noves congregacions, com les carmelitanes de la caritat, a partir del 1829, o els claretians (1878).

Enllaç web: Bisbat de Solsona

Santes, Missa de les

(Catalunya, 1848)

Missa per a solistes, cor i orquestra, composta per Manuel Blanch i Puig en honor de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.

Obra extensa i profundament influïda per l’òpera italiana (especialment per Donizetti), aviat fou tradicional d’interpretar-la per la festa de les santes (27 juliol), tradició que el papa Pius X autoritzà que continués (1907), malgrat la seva reforma de la música litúrgica.

Ha estat enregistrada en discs (1966).

Sant Valentí del Penedès

(les Cabanyes, Alt Penedès)

(o de les Cabanyes)  Comanda de l’orde de l’Hospital. Fou una de les primeres cases de l’orde a Catalunya. L’hospital de Sant Valentí, del terme del castell d’Olèrdola, existia ja l’any 1135.

Consta com a comanda, amb comanadors propis, del 1162 al 1798. Des d’ella s’administraven els quantiosos béns de l’orde al Penedès.

La importància creixent de la veïna vila de Vilafranca, on els hospitalers tenien molts béns i un forn públic des del 1219, feren desplaçar aviat els comanadors a Vilafranca, i l’any 1306 es féu el trasllat definitiu de l’hospital i preceptoria. El 1309 ja hi havien construït una església nova i un fossar.

La casa de les Cabanyes romangué com una simple propietat, però els comanadors de Vilafranca mantingueren sempre el nom primitiu de comanadors de Sant Valentí de les Cabanyes.

Sant Joan de Segrià

(Lleida, Segrià)

Antic raval d’origen àrab situat al nord i a dos quilòmetres de la ciutat, camí d’Albesa, al peu del planell del Secà de Sant Pere, a la partida del Bovar.

Conquerida Lleida, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà la mesquita al culte catòlic (1149), i el 1168 es constituí cap a la pabordia de Sant Joan del Segrià, que comprenia les esglésies de Torrefarrera, Rosselló, Alandir, Vila-ratera (Alguaire), Vilanova de Segrià, Raïmat i Sant Salvador.

Els hospitalers, que des del 1152 posseïen la comanda d’Alguaire, pretenien la plena jurisdicció sobre el Segrià, i del 1173 al 1192 sostingueren un espinós litigi amb els bisbes de Lleida, en el qual intervingué el legat Gregori, cardenal de Sant’Angelo, nebot del papa Celestí III. Els hospitalers acabaren vencent, però la parròquia persistí.

El 1282 és esmentada encara l’església de Sant Joan del Segrià; el 1382 consta igualment la pabordia del Segrià adscrita a la catedral de Lleida. En canvi, ja no consta en els censos del 1429.

El raval desaparegué a conseqüència del despoblament ocasionat pel cicle pestífer del 1348 al 1380. L’església esdevingué una casa de camp.

Després de la Guerra Civil de 1936-39 en aquest indret ha estat creat un suburbi d’immigrants del sud de l’estat espanyol, el Secà de Sant Pere.