Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Aimeric

(França, segle X)

Arquebisbe de Narbona (v927-977).

Durant els seus cinquanta anys de govern, i com a metropolità de fet dels bisbats catalans, tingué ocasió d’oposar-se a les pretensions de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, que s’havia fet proclamar arquebisbe de Tarragona el 956.

Actes de Llàtzer

(Catalunya, segle XV)

Narració fantàstica catalana d’autor desconegut. Tracta sobre la vida d’ultratomba i la resurrecció de Llàtzer.

Fou impresa el segle XV juntament amb Gamaliel i La destrucció de Jerusalem. S’hi descriuen abastament les penes de l’infern, també apareix un col·loqui entre Jesús i la Verge Maria i un recull de diverses històries religioses.

Les impressions documentades més antigues són les dels anys 1493, 1502 i 1510, totes a Barcelona.

Vic, bisbat de

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Vic. En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa.

Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038; en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia (segons el segon arriben fins al Segre), on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell.

Vers el 1150 arribà a la plena extensió per aquesta part, comprenent fins a Sidamon; també comprengué cinc parròquies (Conesa, les Piles, Biure, Forès i Rocafort) a l’oest de Santa Coloma de Queralt i dotze dels voltants de Maldà, fins a Tarrés i l’Espluga Calba, que el 1154 s’integraren a l’arxidiòcesi de Tarragona. El bisbat es mantingué sense variacions fins a la creació del bisbat de Solsona (1593).

Una butlla del 1597 confirmà l’adscripció a Solsona dels antics deganats d’Urgell i de la Segarra (aquest només parcialment) des de Sidamon fins a una línia que corria per Vallfogona de Riucorb, Sant Pere dels Arquells i Montpalau, deixant 21 parròquies per a Solsona, entre les quals Cervera, Tàrrega, Verdú, Mollerussa i Anglesola.

Altres petites variacions es feren el 1827, amb la pèrdua de Sant Marçal de Montseny, l’adquisició de Borredà i Aranyonet vers el 1835 i la pèrdua de Montserrat, amb Marganell i Monistrol, el 1890.

La darrera i desgraciada reforma tingué lloc el 1957, amb la pèrdua de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de l’arxiprestat de Calaf, pel fet de pertànyer aquestes a les províncies de Tarragona i de Lleida, a les quals cal afegir les poblacions de la Molsosa, Súria i Balsareny, passades a Solsona, i el guany d’una franja territorial del bisbat de Barcelona, que comprenia Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells i el Figueró i Montmany, els enclavaments de Palmerola i Boadella, prop de Borredà, l’arxiprestat de Camprodon, amb Llanars, Molló, Vilallonga de Ter, Tregurà i Setcases i les parròquies de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, al sector d’Anoia.

Internament el bisbat s’organitzà al principi del segle XIII amb els deganats d’Osona o de l’Oficialat, de Moianès, de Lluçanès, de Bages, de Segarra, d’Urgell i de Ripollès. Vers el 1370 el deganat d’Urgell se subdividí en els de l’Alt Urgell, amb capital a Tàrrega, i del Baix Urgell, amb capital a Cervera.

Després de la creació del bisbat de Solsona, es modificà la divisió deganal, i l’Oficialat comprenia tota la plana de Vic amb les Guilleries, el Cabrerès i els antics deganats de Moianès i de Lluçanès; el de Ripoll tenia 14 parròquies, el de Manresa 26, el dels Orats de Rei 24, el d’Igualada 18 i el de Sant Antolí 13. El 1634 fou creat el deganat de Santa Coloma de Queralt, que absorbí el de Sant Antolí i algunes parròquies del d’Igualada.

El 1857 foren creats els primers arxiprestats, que foren els de Vic o Oficialat. Sant Joan de les Abadesses, Calaf, Igualada, Manresa, Moià, Olost, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Sant Hilari de Sacalm i Torelló, ampliats o modificats el 1945 amb els de Manlleu, Centelles, Tarradell i Santa Maria de Corcó, Artés, tres a la ciutat de Manresa, i Prats de Lluçanès, que formen el total de 19, després de la pèrdua del de Santa Coloma de Queralt i del guany del de Camprodon.

Els orígens històrics del bisbat de Vic, caldria cercar-los a la fi del segle V, en que l’extensió del cristianisme vers l’interior i muntanya féu crear la sèrie de diòcesis que surten els primer anys del segle VI. Des que Cinidi, bisbe de l’Ausonitanae civitatis, assistí a un concili de Tarragona el 516 fins al bisbe Guisfred, que el 693 signà les actes del XVI concili toledà, existí una diòcesi de Vic que per les bandes d’Urgell, de Girona i de Barcelona degué tenir la mateixa extensió que l’actual, car en organitzar-se aquelles diòcesis deixaren un buit a l’interior que no s’omplí fins el 881, després de la segona i definitiva conquesta del comtat d’Osona per Guifré I el Pelós (879). Sembla que durant la primera ocupació (798-826) no s’arribà a cap organització religiosa, per la inseguretat del país. La primitiva adscripció de Manresa amb els seus rèdits (889) fa suposar que també hom refeia una organització anterior.

L’acció del comte Guifré I deixà la diòcesi de Vic amb una frontera que anava de Montserrat a Cardona, seguint la serralada de Castellfollit del Boix i Sant Mateu de Bages. L’acció del bisbe Ató, que intentà de restaurar des de Vic la metròpoli de Tarragona (971), continuant les campanyes del temps del comte Sunyer (911-947), feren avançar la diòcesi vers l’Anoia, però el desgavell de la invasió d’Almansor paralitzà de moment l’obra, que reprengué vers el 990 amb el bisbe Fruià i sobretot amb els bisbes Borrell i Oliba (1010-46), restauradors de la frontera a través del levita Guillem d’Oló o de Mediona i dels Queralt-Cervelló i endegadors de les esglésies de Manresa, Calaf i Montbui. El bisbe Oliba, sobretot, donà una gran empenta a la vida secular i monacal de la diòcesi.

Al costat de l’acció episcopal a la frontera de ponent, l’acció dels comtes de Barcelona i dels magnats féu estirar el bisbat vers la Segarra i l’Urgell entre el 1030 i el 1150. El 1079 la restauració era ja a Anglesola, que el comte encarregà a Berenguer Gombau d’Anglesola.

Al costat de la restauració material hom constata la reestructuració interna, amb la creació i consagració coneguda d’unes seixanta parròquies i l’erecció de monestirs (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres, etc.) i de canòniques (Manresa, Cardona, l’Estany, Manlleu, Lluçà, etc.). El 1150 les primeres llistes de parròquies donen a la diòcesi el nombre de 319 parròquies.

Al costat de l’organització material i espiritual, la canònica de Vic i els principals monestirs foren centres culturals de primer ordre, tal com ho testimonien l’estada del monjo Gerbert d’Orlhac (el futur papa Silvestre II) a Vic entre el 967 i el 970 i els nombrosos manuscrits eixits dels escriptoris de Ripoll i de la catedral de Vic, entorn del 1040.

Mort Oliba, els bisbes Guillem de Balsareny (1046-76) i Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-99) completaren la sèrie de grans bisbes osonencs del segle XI, el segle més brillant de la història civil i eclesiàstica osonenca, època de grans realitzacions en el camp de la reforma dita gregoriana o romana, que culminà amb la restauració jurídica de la metròpoli de Tarragona pel bisbe Lluçà el 1090, que fou metropolità de les diòcesis catalanes fins a la seva mort, sense abandonar la seva estada a Vic. El bisbe Ramon Gaufred (1109-46) fou un gran col·laborador d’Oleguer i, en fer-se la restauració material de Tarragona, obtingué per a Vic el domini i el patronat de la primera parròquia de la ciutat, dedicada a sant Salvador.

El segle XIII es caracteritzà per la plena organització parroquial i monàstica, abans de la forta crisi del segle XIV; el bisbe Bernat Calbó (1233-43) fou l’encarregat de vetllar per l’ortodòxia del país, com a inquisidor, i de reformar les comunitats i els costums, que començaven a relaxar-se.

El principi del segle XIV encara és època de realitzacions, en especial del bisbe Berenguer Saguàrdia (1306-28), oncle de la reina Elisenda de Montcada, que inicià el claustre gòtic de la catedral i el 1315 cedí al rei el domini civil que el bisbe tenia sobre mitja part de la ciutat de Vic i que era objecte de múltiples conflictes amb els Montcada i Bearn, senyors de l’altra meitat.

A partir del 1345 s’opera un canvi radical: les eleccions de bisbes foren fetes pels papes d’Avinyó, i molts d’ells tenien la diòcesi només com un graó per a obtenir càrrecs superiors; els nous bisbes, escollits primer pel papa i després pels reis, foren sovint gent de fora del país, aragonesos o castellans, que es preocuparen poc de la diòcesi i sovint estigueren en conflicte amb el capítol, que coneixia més que no pas ells els problemes de la diòcesi. La majoria eren bisbes pocs anys, i encara hi residien poc.

Mereix una excepció el bisbe Ramon de Bellera (1352-77), antic monjo de Cuixà, que s’identificà amb la diòcesi i que, més endavant, s’oposà a les arbitrarietats dels Cabrera, creats comtes d’Osona el 1356, i fou desterrat per això i a la fi residí i morí a Vic. També tenen un cert relleu el rossellonès Jordi d’Ornós (1424-45) i Cosme de Montserrat, confessor i datari de Calixt III i partidari del príncep de Viana i enemic de Joan II.

En temps moderns ressalta l’igualadí Francesc Robuster (1598-1607), per la seva energia en les bandositats de la ciutat contra els nyerros, que féu que hom l’arribés a considerar el cadell gros. Després d’una llarga sèrie d’episcopats cap dels quals, descomptant el del bisbe Ramon de Sentmenat (1640-55), no passa de deu anys, fou nomenat bisbe Antoni Pasqual (1685-1704), d’Arenys de Mar, que s’esforçà a posar ordre al bisbat a través de minucioses i severes visites pastorals i dels sínodes del 1685 i el 1700.

El bisbe murcià Manuel Muñoz i Guil (1744-51) fundà definitivament el seminari, que havia tingut una actuació entre el 1635 i el 1642, però fracassà a causa de les pressions dels components de la Universitat Literària de Vic. El seu successor, el bisbe Sarmentero, el traslladà a Sant Just, on entre el 1618 i el 1766 hi hagué un convent i col·legi de jesuïtes.

Amb aquests bisbes començà, però, l’època de castellanització de la cúria i dels registres eclesiàstics, que completà el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo, que inicià la catedral actual de Vic, el 1789, completada per Francesc de Veyan i Mola el 1803. Al bisbe Veyan (1784-1815) es deu la construcció d’una bona part del palau episcopal, la fundació de la Biblioteca Episcopal, que encarregà al jesuïta vigatà Llucià Gallissà, i l’ampliació de l’hospital de Vic amb la Casa de la Convalescència.

Al segle XIX, el bisbe Strauch fou assassinat a Vallirana (Baix Llobregat) el 1823 per les seves conviccions i actuació absolutistes, i entre els anys 1825 i 1880 seguí una tongada de fortes lluites ciutadanes a Vic, entre liberals i carlins, però que a la ciutat i a tota la diòcesi fou causa d’una renovació de la pietat, gràcies als equips de predicadors, entre els quals ressalten Antoni M. Claret, Francesc Coll i Ramon Gonfaus, i la fundació d’importants congregacions religioses (carmelitanes de la caritat, dominicanes de l’Anunciata, serves mínimes del Sagrat Cor, josefines de la caritat, filipnèries de la Immaculada Concepció), que s’establiren de preferència en poblacions petites i hi escamparen, així, el seu esperit religiós i la cultura a través dels seus col·legis.

Aquestes congregacions se sumaren a les antigues de clarisses, caputxines, dominicanes i carmelitanes, establertes quasi exclusivament a Vic, Manresa i Igualada, els principals centres de població de la diòcesi. Actualment hi ha 103 cases religioses femenines, que tenen 56 col·legis, 12 hospitals, clíniques, asils, guarderies i residències per a dones.

També es fundaren i s’establiren noves cases religioses masculines, com la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, i s’introduïren els germans de les Escoles Cristianes a sis poblacions, germans maristes, camil·lians, hospitalaris de Sant Joan de Déu, etc, que reemplaçaren en part els convents extingits el 1835 o se sumaren als antics de franciscans, dominicans, carmelitans, jesuïtes, escolapis, etc, establerts a les poblacions grans o en d’altres de més petites, com Calaf, Santpedor i Moià. Els religiosos tenen actualment 19 cases a la diòcesi, entre les quals quatre noviciats.

El segle XIX conegué també una forta renovació intel·lectual, iniciada amb Jaume Balmes i continuada pel Cercle Literari de Vic i, amb un esperit més català i de Renaixença, per l’Esbart de Vic, del qual fou el millor fruit Jacint Verdaguer. El seminari de Vic, autèntic institut popular, fou un focus notable de cultura i d’esperit catalanista. Aquest esperit patriòtic fou fonamentat pels bisbes Josep Morgades (1882-99), autor de la restauració de Ripoll, fundador del Museu Episcopal i inquiet pels afers socials i culturals, i Josep Torras i Bages (1899-1916), de ressonàncies en la vida de tot el país.

Al segle XX, després de l’episcopat de l’excèntric Francesc Muñoz (1916-27) i de la llarga època pietista i nacional-catolicista del bisbe Joan Perelló (1927-55), el bisbat ha vist una renovació i transformació en una època en què, pel despoblament de les antigues parròquies rurals, la vida i l’espiritualitat pren un aire més dinàmic i urbà.

El bisbat edita un “Boletín Oficial Eclesiástico” des del 1855, actualment gairebé tot en català, i una “Hoja Diocesana”, que es comença a publicar vers el 1920 i s’ha convertit (1971) en un “Full Diocesà”, amb més de trenta mil exemplars de tirada.

Depenen del bisbat el Museu Episcopal de Vic i un conjunt important d’arxius (l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Mesa Episcopal, el de la Cúria Fumada, el Notarial i el de la Vegueria de Vic, així com els parroquials, que hom tendeix a concentrar en un mateix edifici), i també una notable Biblioteca Episcopal, tot sobre les dependències de la catedral i del palau episcopal.

Enllaç web: bisbat de Vic

Urgell, bisbat d’

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de la Seu d’Urgell. Té una extensió territorial de 7.630 km2, que comprèn també Andorra. Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. La seva jurisdicció s’estén a 408 parròquies, amb 127 annexos, 221 de les quals de menys de 100 h, repartides en 16 arxiprestats.

Els límits territorials, que durant l’edat mitjana sobrepassaven els 10.000 km2, en el transcurs dels segles experimentaren modificacions importants: la pèrdua de la Ribagorça (segle IX), a favor de la seu de Roda, traslladada més tard a Lleida (1149), la del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593), i de la meitat de la Cerdanya annexada a França pel tractat dels Pirineus (1659-60), transferida al bisbat de Perpinyà el 1803. En canvi, li foren agregades les 29 parròquies de la Vall d’Aran (1805), provinents de la suprimida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge.

L’any 1874, en virtut del concordat del 1851, li foren unides per una butlla de Pius IX les jurisdiccions fins aleshores exemptes de l’abadiat de Gerri, el pabordat de Mur, el priorat de Meià i algunes esglésies dependents dels hospitalers. Finalment, el 1956, les parròquies de la vall de Castanesa (Alta Ribagorça) passaren a la diòcesi de Barbastre, i les de l’arxiprestat d’Areny de Noguera (Alta Ribagorça) a Lleida, mentre que, com a contrapartida, li era atribuït l’enclavament d’Artesa de Segre.

Els bisbes d’Urgell són coprínceps d’Andorra, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa.

El bisbat d’Urgell, sense excloure la possibilitat d’un origen més remot, era ja constituït al segle VI. El primer bisbe conegut, Just, figura entre els participants en els concilis de Toledo (527), Lleida i València (546). Els seus successors assistiren també regularment als concilis de Toledo del 589 al 693.

La successió episcopal, malgrat la incertesa dels noms i de la cronologia consignats en els catàlegs oficials, i les institucions diocesanes no foren interrompudes, sembla, per la invasió sarraïna del 714. El bisbe Anambad, condemnat a Llívia pel valí rebel (de Narbona?) Munussa a morir a la foguera el 731, probablement ho era de la seu urgellesa, regida des del 781, abans del traspàs del comtat d’Urgell a la sobirania franca (785-790), pel famós bisbe Fèlix d’Urgell, titllat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i, per aquesta causa, deposat i confinat a Lió (799-800). Durant el seu pontificat, entorn de l’any 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs.

La restauració de la capital del bisbat i de la diòcesi fou eficaçment promoguda per Carlemany i Lluís el Piadós, que n’encomanaren l’endegament a homes de confiança -Leidrat de Lió (800-806) i Possedoni (807?-823)-, i li assignaren un extens territori, que comprenia els comtats d’Urgell, Cerdanya, amb el Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes, Pallars i Ribagorça, més la vall de Gistau, al Sobrarb.

En l’acta de consagració de la nova catedral (segona meitat del segle IX), que ha pogut ésser anomenada “la primera carta geogràfica del Pirineu”, són descrits minuciosament els territoris dependents del bisbat i són enumerades 289 parròquies, d’origen visigòtic o reconstruïdes, aleshores existents.

Entre els anys 885 i 892 un clergue cerdà, de nom Esclua, pretengué de suplantar el bisbe legítim Ingobert i protagonitzà el primer intent de separació de l’arquebisbat de Narbona, al qual, caiguda Tarragona en poder dels sarraïns, havien estat agregades les diòcesis catalanes. El projecte, malgrat haver obtingut inicialment el favor comtal i dels bisbes de Vic i Barcelona, no reeixí i Esclua fou a la fi excomunicat i deposat com a intrús. El bisbe Adolf de Pallars-Ribagorça, consagrat per ell, fou, això no obstant, mantingut en el càrrec fins a la mort (913/14), la qual cosa motivà la segregació temporal del Pallars de la diòcesi urgellesa (888-950) i la definitiva unió de la Ribagorça a la seu de Roda (956).

A partir del segle X s’incrementaren les restauracions i les fundacions de centres monàstics, degudes a la iniciativa privada, episcopal i comtal, en els quals fou adoptada progressivament la regla benedictina (Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Serrateix, Santa Cecília d’Elins) i els quals exerciren una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic, al costat de l’organització parroquial i de les canòniques regulars (la Seu d’Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp) als segles XI i XII.

Contemporàniament, l’església urgellesa, regida durant més d’un segle (981-1122) per membres de les famílies comtals i vescomtals de Conflent -Sal·la (981-1010), Ermengol (1010-35)-, de Cardona -Eribau (1036-40), Folc (1092-96)-, de Cerdanya -Guillem Guifré de Cerdanya (1041-75)- i de Pallars -Ot (1096-1122)-, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d’Urgell i les valls d’Andorra (988), però l’obligà a sotmetre’s al poder superior dels comtes, que disposaren sovint dels béns eclesiàstics com a cosa pròpia, intervingueren en les eleccions dels bisbes i en reberen els homenatges de vassallatge.

L’aplicació de la reforma gregoriana, precedida del canvi, més lent que en altres bandes, de la litúrgia visigòtica per la romana, aconseguí d’extirpar la simonia i de reduir les intervencions dels laics en els afers eclesiàstics, alhora que reforçava les relacions amb el papat, iniciades molt abans amb les anades dels bisbes Guisad (II) (951), Sal·la (1001) i Ermengol (1011) a Roma, on els foren atorgades sengles butlles confirmatòries dels privilegis i les possessions de la seva església.

La conservació d’uns i altres i l’engrandiment del poder episcopal toparen nogensmenys, sobretot a l’Urgellet, amb la resistència de la noblesa local i originaren una sèrie de conflictes i de lluites armades, perllongades al llarg de tota l’edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix. En els intents d’aquests d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell i en els seus enfrontaments amb els reis de Catalunya-Aragó, la mitra féu invariable costat als darrers, que, d’altra banda, li dispensaren protecció i nombrosos privilegis.

La crisi albigesa, iniciada a la fi del segle XII i que revestí formes d’extrema violència a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a l’Urgellet, amb el saqueig de la capital del bisbat i de la catedral (1195/96), afectà durant molt de temps les terres del nord de la diòcesi, malgrat els esforços dels dominicans, introduïts a Puigcerdà (1220) i a la Seu (1273), i el zel desplegat per l’inquisidor Pere de la Cadireta, assassinat pels albigesos a la vall de Castellbò (1279).

Les informacions recollides en la visita apostòlica feta per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, i els delegats (1310-12) revelen el baix nivell intel·lectual i moral del clericat urgellès al principi del segle XIV i la decadència generalitzada dels monestirs.

En produir-se el Cisma d’Occident (1378), el bisbe Berenguer d’Erill (1371-88) adoptà una actitud neutral entre Roma i Avinyó, mantinguda fins i tot després que el rei Joan I, escoltat el parer de l’assemblea de teòlegs i juristes reunida a Barcelona (1387), hagués decidit de posar els seus estats i l’església catalana sota l’obediència del papa avinyonès Climent VII.

Durant els segles XIV-XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu i, sovint, investits d’altres dignitats, residien habitualment fora de la diòcesi, com el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), humanista i mecenes de les edicions venecianes del Breviarium (1487) i del Missale urgellense (1509).

A la fi del segle XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos, i a mitjan segle XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris: monestirs (benedictins i cistercencs), canòniques (regulars i premonstratenques), convents (ordes mendicants) i cases dels ordes militars.

La reforma tridentina, admesa en el sínode del 1566, trobà en el bisbe Andreu Capella (1588-1609), secundat pel secretari capitular Josep de Calassanç, un decidit promotor que maldà per impedir la penetració dels hugonots, erigí el seminari conciliar (1592), dotat amb les rendes de l’extingit monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús.

Al segle XVII, malgrat la cessió a la diòcesi de Solsona, creada el 1593, de quatre deganats (Solsona, Cardona, Berga i Bagà) i de 114 parròquies (1623), el bisbat d’Urgell en conservava encara unes 360, la seva renda anual ascendia a 8.000 escuts i la taxa que havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2.000 florins.

A partir d’aquesta època augmentaren els nomenaments de bisbes, de presentació reial, procedents d’altres regions de la península Ibèrica -la totalitat, llevat d’una sola excepció, en el període comprès entre els anys 1695 i 1827-, amb la consegüent castellanització de la cúria, dels mitjans d’expressió i dels documents emanats de l’autoritat episcopal, la qual cosa afectà també Andorra, país independent de parla catalana. Amb tot, l’ús del català es mantingué generalment en l’ensenyament de la doctrina cristiana, l’administració dels sagraments i la predicació de caràcter popular.

Amb l’abolició del feudalisme (1811-37), l’església d’Urgell perdé definitivament la jurisdicció i els drets senyorials, exercits en diversos indrets i diverses poblacions de la diòcesi, llevat de la vall d’Andorra.

Durant el pontificat del bisbe Simó de Guardiola, adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-47), hom projectà la supressió del bisbat, descartada pel concordat del 1851, després del qual l’antiga divisió diocesana en deganats i oficialats experimentà diverses modificacions, abans de restar fixada (1904) en dinou arxiprestats.

La darrera guerra civil (1936-39) costà la vida a 107 sacerdots, moltes esglésies foren incendiades i la major part dels arxius parroquials foren destruïts.

El govern i la pastoral de la diòcesi han estat reestructurats últimament de cap i de nou, segons les normes del concili II del Vaticà i la legislació posterior, i s’ha constituït també una comissió del patrimoni cultural (1975), encarregada de la catalogació i salvaguarda de les obres d’art i dels arxius eclesiàstics.

A part el butlletí oficial (des de l’any 1853), el bisbat edita dues publicacions de caràcter estadístic i informatiu, la “Guia de l’Església d’Urgell” (anual) i l'”Església d’Urgell”, revista mensual (des del mes d’abril 1972).

Enllaç web: bisbat d’Urgell

Unió Baptista de Catalunya

(Catalunya, segle XX – )

Agrupació de les principals esglésies baptistes de Catalunya, que depèn de la Unión Evangélica Bautista Española.

La seva finalitat és la de coordinar les tasques que els són comunes: evangelització, beneficiència, educació, etc.

A Barcelona sostingué un seminari per a la formació de pastors i missioners autòctons, traslladat a Alcobendas (Madrid) el 1972.

Tortosa, disputa de

(Tortosa, Baix Ebre, 7 febrer 1413 – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 13 novembre 1414)

Nom donat a les 67 sessions de polèmica doctrinal judeo-cristiana. Se n’han conservat les actes (editades el 1957) i una curta relació de Bonastruc Desmaestre. La llengua emprada a la disputa sembla que fou l’aragonès.

Fou convocada per Benet XIII, i serviren de minuta 24 tesis redactades per Jeroni de Santa Fe. Més de 20 rabins de Catalunya i d’Aragó foren obligats a assistir-hi i a discutir els arguments de Jeroni de Santa Fe per provar que els escrits jueus avalaven la vinguda del Messies al començ de l’era cristiana, i més endavant a perfilar la personalitat i l’obra dels Messies. Les 7 darreres sessions es dedicaren a criticar els “errors” del Talmud.

Des de la seva posició de força, la part cristiana obligà els rabins a confessar per escrit que ells no tenien arguments per a contradir les tesis presentades.

La disputa, a més del descrèdit dels rabins i dels nombrosos baptismes de jueus, accentuà el tòpic de l'”encegament” dels jueus i donà peu a la publicació de la butlla Etsi doctoris gentium, màxim exponent de la repressió jueva medieval.

Tortosa, bisbat de

(Catalunya, segle VI – )

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tortosa.

L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asel·lus, que assistí al concili de Barcelona del 540.

La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana. Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons.

La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb Castelló de la Plana, de resultes de les directrius del concordat del 1953 i de l’intent d’adaptar les diòcesis a les províncies administratives de l’Estat espanyol; això ha fet que pobles de parla catalana del sector fronterer amb Saragossa i Terol passessin a dependre del bisbat de Saragossa, qüestió que ja fou objecte d’un plet entre Tortosa i Saragossa, al segle XIV, que fou pronunciat a favor de Tortosa.

Des del 1960 la diòcesi de Tortosa té 6.450 km2 i pertany civilment a les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana. Els seus límits arriben fins a Peníscola i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) per la costa mediterrània i fins a Olocau del Rei (Ports), per l’interior; per la part que limita amb Lleida ha perdut Maials, i per la part que limita amb Tarragona ha conservat els antics límits, que van de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), prop de la costa, a la Palma (Ribera d’Ebre), a l’interior. Ha perdut, per tant, els pobles de les províncies civils de Terol, Lleida i bona part de la de Castelló de la Plana i ha passat de 200 a 140 parròquies.

A desgrat del que diuen les velles cròniques i de la llegenda tardana sobre l’evangelització de l’apòstol Pau que hi deixà per primer bisbe el seu deixeble Ruf -llegenda creada al segle XII amb la introducció de la canònica regular augustiniana de Sant Ruf-, les primeres notícies sobre la diòcesi són dels anys 516 i 540. La llista de bisbes entre el suposat Ruf i Asel·lus és completament gratuïta.

La invasió àrab féu perdre les traces de la diòcesi. És probable que continués algun temps la cristiandat tortosina, i potser amb algun bisbe resident o titular, però no és possible de documentar-ho. El bisbe de Tortosa Pateru, que el 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, és encara un enigma; probablement era un simple titular, car el 1118, en nomenar el papa Gelasi II arquebisbe de Tarragona Oleguer, li encomanà la cura i restauració de la diòcesi de Tortosa.

La submissió a Tarragona durava encara el 1149, i s’acabà amb el nomenament del bisbe Gaufred, fins aleshores abat de Sant Ruf d’Avinyó. La conquesta de la ciutat fou feta el dia darrer de l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels genovesos. El 1155, per butlla del papa Adrià IV, el comte cedí al nou bisbe terrenys per a edificar la nova catedral de Tortosa i per a dotar vint canonges regulars que s’hi havien d’establir.

El nou bisbe Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa des del 1165, completà la dotació de la canònica (1166-67), acabà i consagrà la catedral (1178) i organitzà la diòcesi, encara amb provatures indefinides per la part del Regne de València.

En temps del bisbe Ponç de Torroella (1213-54) la diòcesi conegué el seu temps de màxima expansió, amb la conquesta de Morella (1232), Borriana (1233) i per fi València (1238), que permeteren la gran expansió meridional del bisbat i l’adquisició de molts béns per a la diòcesi. El bisbe Arnau de Jardí (1273-1306) fou àrbitre (amb els juristes Domènec de Terol i Ramon de Besuldu) en la qüestió dels Costums de Tortosa i aconseguí de fer arribar a un acord a senyoria i ciutadans en l’espinós tema del dret de la ciutat i de les jurisdiccions. Els àrbitres donaren la sentència definitiva el 1277.

La diòcesi tenia dins seu importants nuclis de moriscs i una forta colònia jueva, que fou causa, el 1413, quan Pere Martines de Luna, el papa Benet XIII, actuava com a administrador del bisbat, de la famosa disputa de Tortosa, en la qual, sota la presidència del papa i la direcció de Jeroni de Santa Fe, discutien rabins jueus i teòlegs cristians i que acabà amb la conversió de molts d’aquells i s’imposà als jueus no convençuts que cada any escoltessin a la seu de Tortosa un sermó sobre la vinguda del Messies. Després del període del cisma d’Avinyó i de la residència de Benet XIII a Peníscola, en què la diòcesi visqué activament, retornà la tranquil·litat.

Adriaan Floriszoon, antic preceptor del després emperador Carles V, esdevingué bisbe de Tortosa el 1516, cardenal el 1517 i papa, amb el nom d’Adrià VI, des del 1522. Del seu curt pontificat (1522-23) restà el privilegi que els bisbes portessin solideu vermell com el seu, quan era anomenat “cardenal de Tortosa”.

En els temps moderns es remarquen els bisbes Sever Tomàs Auter, pel sínode que celebrà i per la compilació dels anteriors, que publicà el 1697; Manuel Ros de Medrano, que publicà una nova compilació el 1819 i que morí víctima del seu zel a assistir els empestats del còlera (1821), i el seu successor, Víctor Damián Sáez, que féu la fundació definitiva del seminari conciliar, convertint en seminari el col·legi de Sant Lluís (1824). El seu successor hi creà una important biblioteca.

A Tortosa, i entorn del seu seminari, es fundà el 1883 la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, obra de Manuel Domingo i Sol, destinada a un ampli apostolat. En la mateixa tongada d’espiritualitat, impulsada sobretot pel bisbe Benet Vilamitjana (1861-88), foren fundats l’Institut de Germanes de la Consolació, per Maria Rosa Molas, i la Companyia de Santa Teresa per Enric d’Ossó.

En temps més recents la posició retreta d’alguns dels seus bisbes deixà la diòcesi i el clericat en un marginament lamentable amb vista a la renovació litúrgica i l’obertura a la resta de diòcesis catalanes, remarcable sobretot en l’ús del castellà en la litúrgia en pobles del tot catalans, que encara perdura en molts indrets.

El 1989 hom hi celebrà un sínode diocesà, i el 1990 el bisbe Ricard M. Carles i Gordó fou traslladat a la seu arxiepiscopal de Barcelona. El 1991 el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach, nascut a la mateixa ciutat, fou nomenat bisbe de Tortosa, fins el 1997 en què fou traslladat a la seu metropolitana i primada de Tarragona.

Toluges, sínode de

(Toluges, Rosselló, maig 1027)

Assemblea reunida al pla de Toluges pel bisbe Oliba de Vic, amb motiu de trobar-se en pelegrinatge a Jerusalem el bisbe d’Elna Berenguer de Gurb. Hi assistiren l’ardiaca, el sagristà i altres canonges d’Elna i molts fidels.

Hom hi estatuí la inviolabilitat de les esglésies i de les sagreres i es promulgà la pau i treva i l’excomunió contra els invasors dels béns eclesiàstics i contra els deshonests.

Es diu d’ell que els estatuts fixats en el sínode ja havien estat decretats abans pels dos bisbes Oliba i Berenguer; sembla que es una al·lusió a una anterior promulgació de pau i treva del 1022.

Temple, orde del

(Catalunya-Aragó, 1128 – 1312)

Orde religioso-militar. Fundat a Jerusalem l’any 1120, la seva missió era protegir els pelegrins i, sobretot, a partir de la seva professió militar, dirigir els anàrquics croats.

A la corona catalano-aragonesa l’orde va rebre de tots els estaments i arreu beneficis i privilegis de tota mena. Per explotar-los, va organitzar el territori en comandes de tres tipus: rurals, urbanes i militars.

L’actitud generosa dels nostres sobirans i, sobretot, l’habilitat política de Ramon Berenguer IV de Barcelona, van aconseguir la vinculació templera a la conquesta cristiana. Amb aquests es van realitzar les grans campanyes de l’Ebre, el Cinca, el Segre, Mallorca i València.

El Temple va rebre grans extensions de territori, que va defensar, va colonitzar i va administrar des de fortaleses estratègiques, que van ser la seu de les comandes militars.

Quan el 1307 el Papa va ordenar la detenció dels templers, aquelles fortaleses van oposar una tenaç resistència, especialment Miravet, Castellot i Montsó, que van ser preses després d’un llarg setge.

Tarragona, arquebisbat de

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense.

Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154.

Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig.

El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses.

La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les Actes del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis.

En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585).

La invasió àrab trobà la resistència d’Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l’Oracional tarraconense, conservat a Verona.

La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n’intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Ramon Berenguer I, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà.

En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània.

Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona.

Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants.

Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda.

La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240).

La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València.

La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels segles XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant.

El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del segle XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera.

També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci.

En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província.

Des de mitjan segle XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró.

Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana.

El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa.

El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

Enllaç web: arquebisbat de Tarragona