Arxiu d'etiquetes: lingüistes

Atlas lingüístic dels Pirineus Orientals

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, 1943 – 1966)

(ALPO)  Atlas lingüístic de llengua catalana de la Catalunya Nord, de les zones limítrofes i de les comarques frontereres llenguadocianes.

Dirigit per Enric Guiter, el qual, amb un equip, féu les enquestes entre el 1943 i el 1951 i publicà l’obra el 1966, que forma part del Nouvel Atlas Linguistique de la France par regions.

És el més dens dels atles lingüístics catalans (382 localitats), mentre que el qüestionari és dels més breus. L’obra presenta uns mapes introductoris geogràfics, històrics, de divisions territorials, etc.

Atlas lingüístic d’Andorra

Deixa un comentari

(Andorra, 1957 – 1960)

(ALA)  Atlas confeccionat per Antoni Griera. Les enquestes foren fetes el 1957, aplicant el mateix qüestionari de l’Atlas lingüístic de Catalunya, del qual aquest ve a ésser un complement.

Fou publicat el 1960.

Artigues i Ferragut, Joan

Deixa un comentari

(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)

Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).

Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.

Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.

Aracil i Boned, Lluís Vicent

Deixa un comentari

(València, 1941 – )

Sociolingüista. Introductor dels estudis de sociolingüística als Països Catalans i a l’estat espanyol. Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Obtingué el premi “Gaietà Huguet” als Jocs Florals de València (1962) amb l’assaig Canemàs. Col·laborà en la “Revista de estudios políticos”, al diari “Madrid” i a d’altres publicacions.

Becat per l’American Council of Learned Societies (1970-73) treballà amb Joshua Fishamn a la universitat de Yeshira (Nova York) i amb Charles Ferguson a la de Standford. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l’Associació Sociològica Internacional (1970), n’ha estat vice-president (1974-78) i president (1978-1982).

El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto. Convocà el Seminari Internacional de Sociolingüística a Perpinyà (1977), l’International Seminar of Language and Society a Bangor (Gal·les 1979), el Congres of Lingüistic Problems of European Uonty a Meran (Tirol, 1980) i el I Encontre Universitari de Sociolingüística a Lleida (1981). Del 1976 fins al 1987 fou professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Partint d’una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea.

Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). El 1983 publicà Dir la realitat i el 1998 La mort humana.

alguerès

Deixa un comentari

(l’Alguer, Sardenya, Itàlia, 1354 – )

Variant del català que es parla a la ciutat i als voltants més immediats. Aquesta variant procedeix de la colònia catalana que el rei Pere III el Cerimoniós portà a la ciutat de l’Alguer l’any 1354.

Es caracteritza per la falta de desinència en la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs en -ar, com el balear: jo cant; pel canvi recíproc de l i r en determinats casos; pel canvi d > r intervocàliques; per l’evolució e > a en posició pretònica i final; pel tancament de la o àtona en u, com en català oriental; per la pronunciació labiodental de la v (viva).

El vocabulari, que manté gran nombre d’arcaismes, rep moltes influències del sard i de l’italià.

Alcover i Sureda, Antoni Maria

1 Resposta

(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)

Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.

El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.

Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filolicoliterària.

El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.

Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.

Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.

Alart, Julià Bernat

Deixa un comentari

(Vinçà, Conflent, 1 març 1824 – 3 febrer 1880)

Historiador. Arxiver de l’arxiu departamental de Perpinyà. Fou assessor del govern francès sobre els límits fronterers que divideixen la Cerdanya.

Entre les seves obres d’investigació històrica sobre el Rosselló i la Cerdanya destaca Notices historiques sur les communes du Roussillon (1868), Privilèges et titres relatifs aux franchises, institutions et proprietés communales du Roussillon et Cerdagne (1878), Cartulaire Roussillonnais (1880).

És autor també del recull Documents sur la langue catalane (1881) i de diversos articles de lingüística catalana, publicats a la “Revue des Langues Romanes”, també publicà un diccionari de català medieval, inèdit.

Roca i Cerdà, Agustí Antoni

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Lingüista. És autor d’un Diccionario manual de la lengua catalana y castellana (1806).

Moll i Marquès, Aina

1 Resposta

(Ciutadella, Menorca, 14 agost 1930 – Palma de Mallorca, 9 febrer 2019)

Lingüista. Es llicencià a Barcelona i amplià estudis de filologia romànica a París, Estrasburg, Frankfurt i Zuric. Col·laborà amb el seu pare Francesc de Borja Moll i Casasnovas en la redacció dels dos darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear i dirigí les col·leccions “Raixa” i “Les Illes d’Or”, de l’editorial Moll.

Es doctorà amb una tesi sobre dialectologia eivissenca. Autora de diversos llibres de text de llengua i literatura franceses i d’articles de divulgació.

Directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-88), des d’on impulsà la campanya a favor de la Llei de Normalització Lingüística. Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 1988 i nomenada doctora honoris causa per la UOC (2012).

Moll i Casasnovas, Francesc de Borja

3 Respostes

(Ciutadella, Menorca, 10 octubre 1903 – Palma de Mallorca, 18 febrer 1991)

Lingüista i editor. Fou un dels estudiosos més importants de la llengua catalana, tasca a la qual es va dedicar tota la vida.

Col·laborà des de l’any 1920 amb Antoni Maria Alcover en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear, de la direcció del qual es va fer càrrec el 1932, i l’acabà amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner. El 1953 va publicar una Gramàtica històrica catalana, la seva obra de més gran erudició.

La seva empresa ha estat important no solament com a lexicògraf i filòleg, sinó també com a col·laborador en el desenvolupament de la llengua com a fenomen cultural.

Com a editor, Editorial Moll, a part d’obres de text i de bibliòfil, publicà “Les Illes d’Or”, dedicada a escriptors balears, i des del 1955 “Raixa”, col·lecció que aplega els escriptors catalans en una època de publicació difícil.

Entre les obres posteriors destaquen Un home de combat (1962), Vocabulari mallorquí-castellà (1965), Gramàtica catalana (1968), L’home per la paraula (1974) i unes interessants memòries Els meus primers trenta anys (1970) i Els altres quaranta anys (1975).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Fou el pare d’Aina Moll i Marquès.