(Xàtiva, Costera, 1892 – València, 1970)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a Barcelona. El 1913 s’establí a Mallorca. Viatjà pensionat per l’ajuntament de Xàtiva per França, Alemanya i Itàlia durant la Primera Guerra Mundial.
Conreà el paisatge i el retrat, però el caracteritza sobretot l’escena costumista anecdòtica.
(Ciutadella, Menorca, 16 octubre 1911 – 26 juny 1970)
Historiador i lingüista. Cursà estudis eclesiàstics al seminari de Ciutadella i fou ordenat sacerdot a Vic el 1935. Professor del seminari menorquí i beneficiat de la catedral de Ciutadella, fou el propulsor de la introducció del català a la litúrgia de la diòcesi.
Els seus treballs més coneguts són El acta de Constantinopla, Pro Aris et Focis (1956), Sobre la desgràcia de Ciutadella, La reconquista de Menorca, Reflexions en el centenari de la invasió turca, El pariatge fet pel senyor rei en Jaume sobre la pavordia i rectories de Menorca segons la còpia del Llibre vermell i La llengua dels menorquins (1963).
(Alacant, 16 maig 1891 – Burjassot, Horta, 14 setembre 1970)
Cantatriu. El seu nom veritable era Maria Assumpta Aguilar i Ros. Aconseguí èxits remarcables.
És retirà encara jove, en casar-se amb el tenor italià Giacomo Lauri-Volpi.
(València, 29 gener 1871 – 28 octubre 1970)
Compositor, musicòleg i escriptor. La seva formació musical fou autodidàctica. El 1903 fundà l’Orquestra Valenciana de Cambra i fou professor del Conservatori de València.
És autor dels contes, d’estètica romàntica, Armònica i dels Cuentos líricos (1907), i publicà Música popular española (1927), Historia de la música (1929) i Folklore musical español (1955).
Vinculat amb Felip Pedrell, Enric Granados i Manuel de Falla, la seva producció té un llenguatge harmònic impressionista i una instrumentació molt elaborada.
Les seves obres més notables són les tres composicions simfòniques Valenciana, Abanicos antiguos i Acuarelas, així com Rapsodia valenciana, per a piano i orquestra, Concierto breve, per a piano i corda, i Llegenda, per a cor i orquestra.
Fou el pare d’Eduard López-Chávarri i Andújar (València, 1931 – 1993) Crític musical de “Las Provincias”.
(San Diego de los Baños, Cuba, 20 octubre 1894 – Alacant, 16 gener 1970)
Pintor. Conegut com a Pancho Cossío. S’inicià en la pintura a Santander i a Madrid, i posteriorment residí a París (1923-32), fins que tornà a Santander. Els darrers anys de la seva vida els va passar a Eivissa i a Alacant.
La seva obra es caracteritza per l’estudi de la matèria, d’una densitat pastosa, i pel dibuix esquemàtic, amb temes diversos (marines, natures mortes, paisatges i retrats).
(Maó, Menorca, 27 agost 1905 – Perpinyà, 22 març 1970)
Poeta i ceramista. Establert de jove a Perpinyà, tingué contacte amb el grup rossellonès La Nostra Terra i l’Institut d’Estudis Occitans.
Poeta neosimbolista, refinat, emprà sempre la llengua literària comuna: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer, llegenda íntima (1966) i El vent fútil (1967).
Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb el ceramista Lurçat.
(Perpinyà, setembre 1970 – 1981)
Publicació periòdica. D’aparició mensual en principi, però amb moltes irregularitats. Fins al novè número es presentà com a publicació del Comitat Rossellonès d’Estudis i Animació (CREA). A partir del núm. 10 (1973) fins a la seva desaparició de fet, fou el portaveu de l’Esquerra Catalana dels Treballadors.
Escrita en català i en francès, indistintament, publicava articles, comentaris i reportatges polítics que expressaven el punt de vista de l’ECT o li eren afins.
A desgrat de la seva difusió molt limitada als cercles més nacionalistes, especialment joves, exercí un paper important dins del catalanisme nord-català d’esquerres, del qual ha estat l’expressió més radical, fins a l’aparició de “La Nova Falç” (1977).
(Rosselló, 1970 – 1972)
(CREA) Organisme. Successor del Front de Joventut Catalana, creat per lluitar contra la colonització del Rosselló.
El principal animador fou l’advocat Miquel Mayol, i el seu òrgan, “La Falç” (set números).
A la fi del 1972 el succeí l’Esquerra Catalana dels Treballadors, que ha presentat (1973) un candidat (Miquel Mayol) a les eleccions legislatives.
(Palma de Mallorca, 8 octubre 1903 – 7 octubre 1970)
Periodista. Estimulat per Gabriel Alomar, intentà de fer arrelar a Mallorca l’avantguardisme plàstic i literari. Contribuí força a la formació de Bartomeu Rosselló i Porcel. Sota diversos pseudònims exercí la crítica d’art a “Hoja del Lunes” i “La Última Hora”.
Publicà proses i poemes a la premsa mallorquina, peninsular i estrangera. La guerra civil el marginà.
Publicà Archie Gittes (1947) i Tito Cittadini (1956).
(Palma de Mallorca, 1970 – )
Biblioteca pública. Propietat de Bartomeu March, radicada al palau March. Posseeix 30.000 volums, 200 manuscrits i 12 incunables. És especialitzada en temes de les Balears i, en general, dels Països Catalans.
El fons més important procedeix de les donacions de Lluís Plandiura i de Pere Sampol i Ripoll. Entre les seves obres, algunes de gran valor, hi ha el Llibre del Consolat dels mercaders catalans a Bruges, del segle XV, el Llibre dels Costums de Tortosa, incunables lul·lians, llibres rars, etc.
Dades dels Països Catalans 