Arxiu d'etiquetes: 1911

Ribas i Oliver, Antoni

(Palma de Mallorca, 17 febrer 1845 – 19 gener 1911)

Pintor. Patriarca del paisatgisme mallorquí, pintà especialment a Deià i als voltants de Palma.

Expositor destacat a la Societat Foment de la Pintura i l’Escultura, conreà un realisme vuitcentista.

El seu fill fou el també pintor Antoni Ribas i Prats.

Reig i Ribó, Julià

(Sant Julià de Lòria, Andorra, 5 desembre 1911 – 2 gener 1996)

Industrial i polític. Conseller general de les valls d’Andorra del 1948 al 1959.

Elegit síndic general el 1960, ho fou fins al 1978, any en que abandonà la política per dedicar-se als negocis familiars: la indústria de tabac Hijos de Julià Reig i la Banca Reig, de la qual fou fundador i president.

López i Puigcerver, Vicent

(València, 15 agost 1844 – 21 març 1911)

Militar. Germà de Joaquim. Des del 1905 era general. El féu remarcar pels seus estudis topogràfics. Dirigí l’Instituto Geográfico y Estadístico de Madrid.

Fou en diverses ocasions diputat i governador civil d’algunes províncies.

Llorente i Olivares, Teodor

(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)

Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.

D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.

Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.

Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).

Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).

El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.

L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.

Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.

El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.

Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.

Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.

Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.

Llorente i Olivares, Felicíssim

(València, 1838 – 1911)

Economista. Germà de Teodor Llorente. Era secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País a València.

Ocupava aquest càrrec el 1867, quan col·laborà intensament a la promoció de l’Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Arts celebrada a València, que fou considerada com la primera fira de mostres de l’estat.

Llopis i Bertomeu, Vicent

(Teulada, Marina Alta, 1911 – ? , segle XX)

Escriptor i eclesiàstic.

És autor del treball Calpe y el Santísimo Cristo del Sudor (1955) i de les monografies d’història local Calpe (1953) i Teulada (1955).

Herreros i Sorà, Manuela de los

(Palma de Mallorca, 10 juny 1845 – 27 abril 1911)

Poetessa. Començà escrivint en castellà i després ho féu en català. Conreà una línia netament costumista i dialectal.

Figura entre les escriptores a les quals fou dedicat el primer número monogràfic de la revista catalana “La Llumanera de Nova York” (1879).

S’oposà sempre a editar en volum els seus poemes, molts dels quals aparegueren a les pàgines de diverses publicacions periòdiques.

Hédiger i Olivar, Emili

(Maó, Menorca, 4 agost 1847 – Madrid, novembre 1911)

Militar i polític. S’especialitzà en torpedes i electricitat aplicada a la marina de guerra. Fou ajudant del general Serrano a la batalla d’Alcolea (1868). Arribà al càrrec d’almirall.

Fou diputat a corts per Menorca en diverses legislatures.

Fou parent seu Victorí Hédiger i Olivar.

Gomar i Gomar, Antoni

(Benigànim, Vall d’Albaida, 26 març 1849 – Madrid, 21 juny 1911)

Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València.

Excel·lí com a pintor de gènere, dins una línia molt costumista. També conreà el paisatge.

Giner i Vidal, Salvador

(València, 19 gener 1832 – 3 novembre 1911)

Músic i compositor. Germà de Carles. Va ésser director del conservatori de València (1901).

Autor de sarsueles i òperes (El somniador, El fantasma, 1901, Morel, Sagunt), una Elegia a la memòria de Rossini, obres corals i religioses, tot i que en la seva obra destaquen sobretot els seus poemes simfònics (Nit d’albades, Es xopà hasta la Moma, El festí de Baltasar, L’entrada de la murtra), que amalgamen la música descriptiva amb els elements populars.

També fou germà seu l’escultor Vicent Giner i Vidal  (València, segle XIX – 1897).