Arxiu d'etiquetes: romans

Tolegassos, els

(Viladamat, Alt Empordà)

Jaciment, a 5 km de la ciutat romana d’Empúries, constituït per una vil·la romana, dues petites necròpolis familiars i un forn de teules de la mateixa època.

La primera fase d’ocupació és datada a la meitat del segle II aC, i és una de les primeres vil·les agrícoles de l’Empordà, per bé que les restes arquitectòniques documentades pertanyen al període comprès entre la primera meitat del segle I aC i el final del segle II dC, moment en què fou abandonada.

Ha estat excavada des del 1981 per Josep Casas.

Tarraconense, la

(Països Catalans)

Província romana que aglutinava gran part dels territoris catalans. L’any 197 aC Roma féu la primera divisió del territori de la península Ibèrica en Ulterior i Citerior. La Citerior comprenia les dues Castelles, Múrcia, València, Catalunya, Balears, Aragó, Navarra, Bascònia, Lleó, Astúries, Galícia i el nord de Portugal.

En temps d’August les províncies es dividien en imperials i senatorials (27 aC), i l’antiga Citerior fou substituïda per la província Hispania Citerior Tarraconensis, amb la capital a Tarraco. Era governada per un legat de l’emperador (legatus Augusti).

També llavors es constituí el convent jurídic Tarraconense, en el qual apareix per primera vegada un procés d’unificació de les terres catalanes: comprenia les terres des del riu Millars, per les serres de Morella fins a l’Ebre el límit passava prop de Mequinensa i per les riberes del Segre pujava fins als Pirineus orientals, cadena que fins al cap de Creus separava el territori de les Gàl·lies.

Dins la província Tarraconense hi havia sis convents jurídics més: Cartaginense, Caesaraugustuna, Cluniense, Asturiense, Lucense i Brocarense. La reforma administrativa de Dioclecià modificà la divisió provincial d’Hispània, i de l’antiga Tarraconense en foren separades la Cartaginense i la Gallaecia.

Ocupada pels visigots (476), els límits de la província van subsistir, com perdurà també en l’ordenació eclesiàstica, amb la seu metropolitana peninsular que comprenia els bisbats de Tarraco, Ausona, Barcino, Dertosa, Egara, Gerunda, Lerita, Urgel·lum, Caesaraugusta, Calagurra, Osca, Tyrassona, Pampilona i Auca.

Tarraconense, convent jurídic

(Catalunya)

Nom d’un dels convents jurídics de la Província Citerior o Tarraconense.

El conventus iuridicus Tarraconensis tenia Tarraco com a capital, i comprenia un territori que recorda el de l’actual Principat de Catalunya, sense la Catalunya del nord de l’Albera ni la franja a l’oest del Segre, incloent, però, les comarques septentrionals del País Valencià, fins prop de Sagunt.

Fou creat el 27 aC, quan s’organitzà la província, i es mantingué durant tota l’època del domini romà.

Tarraco

Tarraco

(Tarragona, Tarragonès)

Ciutat romana que correspon a l’actual Tarragona. La titulació oficial completa fou Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

En grec era nomenada Tarrákon, i segurament coincideix amb la Kaliopolis d’Avie.

Fou la capital de la província romana de la Tarraconense.

Talladell, jaciment del

(Tàrrega, Urgell)

Jaciment paleontològic.

El lloc hagué de ser habitat des de molt antic ja que al seu entorn s’han trobat nombrosos materials ibèrics i, prop del poble, s’ha descobert una necròpoli romana; possiblement el seu hàbitat continuà fins a la dominació musulmana encara que històricament no sigui documentat.

Subur

(Catalunya)

Nom d’una ciutat romana, de la qual hom només sap amb seguretat que era a la costa entre Barcelona i Tarragona.

És corrent la identificació amb Sitges, sense cap base documentada.

Segarra

(els Prats de Rei, Anoia)

Nom d’una ciutat romana que tingué categoria jurídica de municipi.

És coneguda bàsicament per uns grups d’inscripcions romanes conservades als Prats de Rei, fet que permet la hipòtesi que correspon a aquesta vila.

Dues inscripcions porten el nom de la ciutat, la de l’Alt Imperi com a Sigarra, i l’altra, més tardana, del segle IV, Segarra.

Santa Maria de Panissars, monument romà de

(la Jonquera, Alt Empordà / el Pertús, Vallespir)

Jaciment arqueològic, situat a la partió d’aigües entre els dos municipis.

Del monument, situat a banda i banda de la Via Augusta, en resten només els dos grans basaments simètrics de 29,5 m × 15,9 m.

Els seus excavadors, Jordi Castellví, Josep M. Nolla i Isabel Rodà, l’han interpretat com els trofeus alçats en els Pirineus pel general Gneu Pompeu el 71 aC per tal de commemorar la fi de la guerra sertoriana, construcció a la qual fan referència Estrabó, Sal·lusti, Plini el Vell i Dió Cassi.

Sant Miquel de Vinebre

(Vinebre, Ribera d’Ebre)

Assentament d’època romano-republicana.

És situat damunt un esperó rocós de 130 m de llarg per 60 m d’amplada, a l’esquerra de l’Ebre, dominant el pas de l’Ase, en un punt de gran valor estratègic.

Fou ocupat entre la segona meitat del segle II aC i mitjan segle I aC.

Pilat, castell de

(Tarragona, Tarragonès)

Nom popular amb què és conegut un dels edificis romans més ben conservats de la ciutat, situat sobre l’antiga muralla, a l’angle que formava al sud-est.

La part conservada són dues grans sales, superposades, amb volta, i una façana de 26 m de llarg, decorada amb pilastres dòriques i un arquitrau jònic.

No és ben coneguda quina funció tenia: tradicionalment ha estat considerat el pretori, però l’única cosa que sembla clara és que era en un dels extrems del fòrum.

Cronològicament, ha estat datat a la primeria de l’Imperi. Probablement fou refet en part a l’època visigòtica i, després de la restauració de la ciutat (segle XII), prengué el nom de castell del Rei, per tal com significava la presència del poder reial a Tarragona enfront del de l’arquebisbe.

Fou refet al llarg del segle XIV, però a partir del XVI restà abandonat i posteriorment passà a servir de dipòsit de material bèl·lic i caserna (el quarter del Rei, al segle XVIII).

Fou volat en gran part a la retirada de les tropes franceses el 1813 i a mitjan segle XIX, novament refet, es convertí en presó provincial.

En edificar el nou Museu Arqueològic al seu costat, l’edifici i les sales de les edificacions romana i medieval s’aprofitaren com a ampliació del Museu (1971).