Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes

Benach, Antoni

(Vilafranca de Conflent, Conflent, segle XVI – Montserrat, Bages, 1555)

Frare benedictí. Professà al monestir de Sant Martí del Canigó, del qual passà al de Montserrat (1527).

Fou notable poeta en llatí.

Bassó, Josep

(Catalunya, segle XVII – Montserrat ?, Bages, segle XVII)

Compositor i monjo benedictí. Pertanyia a la comunitat montserratina.

Fou bon organista, destacat predicador i conreà també la poesia.

Vinyals i Galí, Josep

(Terrassa, Vallès Occidental, 1 novembre 1771 – 11 gener 1825)

Músic i frare benedictí. Cosí germà de Salvador. Pertanyia a la comunitat de Montserrat, d’on fou deixeble d’Anselm Viola i de Narcís Casanoves, i hi professà l’any 1791.

Hi fou mestre de l’escolania i destacà com a organista, i com a tal també actuà a Sant Benet de Bages.

Escriví obres per a instruments de teclat, entre les quals sobresurt un recull de sonates per a orgue que compongué l’any 1787.

Villalba, Marc de

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Frare benedictí. Era prior de Ripoll. En ser elevat el monestir de Montserrat a la categoria d’abadia, el papa Benet XIII l’en nomenà primer abat.

Destacà al Parlament de l’interregne. Pel desembre de 1411 fou elegit entre els 24 parlamentaris investits de funcions executives. El 1413 fou convocat per Ferran I entre els notables als quals consultà el rei la conveniència de reprimir per la força la rebel·lió del comte Jaume II d’Urgell.

Pronuncià un notable parlament a les Corts de Tortosa de 1421, responent a la proposició inicial de la reina governadora Maria.

Vila, Benet

(Barcelona, segle XV – segle XVI)

Biblista. El 1509 rebé l’hàbit monàstic a Montserrat, de mans de l’abat Cisneros.

Després del 1526 passà a la Congregació Claustral i residí a Sant Pere de Galligants i a Sant Pau del Camp, d’on fou vicari i sots-prior.

Entre el 1538 i el 1540 publicà a Barcelona els tres volums de la seva Arpa de David -redactada a Sant Pau del Camp-, traducció parafrasejada dels Salms, en castellà, amb el text llatí i breus comentaris (reeditada a Medina del Campo el 1545 i a Burgos el 1548).

Vidal, Santiago

(Catalunya, segle XVII)

Frare benedictí. Ensenyà als monestirs de Sant Benet de Bages i de Sant Genís les Fonts.

Promogut a abat el 1649, dimití aviat per raons de salut.

És autor d’un Epítome totius S. Scripturae, que restà inèdit.

Vidal, Antoni

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 1550 – 1625)

Eclesiàstic. Monjo benedictí (1571) de Sant Feliu de Guíxols, fou abat d’O Poio, a Galícia, president de San Claudio de Lleó i administrador de Maximilià d’Àustria, arquebisbe de Santiago.

Entre el 1613 i el 1617 i entre el 1621 i el 1625 fou abat de Sant Feliu de Guíxols. Fou administrador, i féu obres importants a la capella de Santes Creus i altres obres importants al monestir, on fou enterrat.

S’oposà a l’establiment d’un convent de mínims a l’hospital de Sant Joan dels Pobres de la vila de Sant Feliu.

Vega i de Rovira, Manuel de

(Catalunya, segle XVII – vers 1712)

Escriptor. Fill de Josep de Vega i de Ponts. Monjo benedictí de Ripoll, fou músic i xantre del monestir.

Traduí de l’italià al castellà El ambicioso político infeliz (1699), de Diego Monti, que dedicà a Pau Ignasi de Dalmases; és autor d’unes constitucions provincials de la Congregació Claustral Tarraconense i d’un Poema elegíaco dramático, premiat en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1702.

Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), fou, juntament amb Joaquim Vives i amb el pseudònim de Rector de Pital·luga, el responsable de la primera edició (1703) de les obres de Francesc Vicens Garcia (L’harmonia del Parnàs…); per a la redacció de la vida del poeta que precedeix l’edició -i que contribuí en gran part a fomentar la seva llegenda- anà a Vallfogona de Riucorb per a revisar personalment els papers de Garcia.

Tresponts, monestir de

(Fígols i Alinyà, Alt Urgell)

Antiga abadia benedictina (Sant Andreu de Tresponts), dita a l’origen Sant Iscle de Centelles, situada a l’entrada del congost de Tresponts, on s’ajunten les aigües del riu de la Vansa amb el Segre, a l’esquerra d’aquest darrer. Les escasses restes del cenobi es troben als fonaments de la masia dita el Monestir, al sud-oest del terme.

Existia ja el 839, quan el bisbe Sisebut d’Urgell li llegà un llibre de sant Agustí. El 849 el regia l’abat Guisamon, que retornà al bisbe d’Urgell les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan de la Vall de la Vansa, que retenia injustament.

Al principi del segle X tingué una greu decadència, i el 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i el cedí al seu germà Digne perquè regís la comunitat. D’aquest moment en endavant consta sempre com a Sant Andreu de Centelles o d’Entreponts (1079).

El nom de Tresponts li pervingué perquè hom atribueix al monestir la guarda i manteniment dels tres ponts que tenia ací el camí ral que per Organyà s’enfilava vers la Seu d’Urgell.

Després d’una certa vitalitat al llarg dels segle X i XI, es tornava a trobar decadent el 1075. El comte Ermengol V d’Urgell intentà d’unir-lo a Sant Llorenç de Morunys, però es decantà el 1079 per Ripoll, d’on fou priorat a partir d’aleshores. El seu prior és documentat en fonts ripolleses fins el 1192; més tard es perden les notícies i desaparegué la seva comunitat.

A la darreria del segle XV es trobava ja del tot enderrocat, però la seva propietat continuava pertanyent al monestir de Ripoll.

Treballs, Ramon

(Catalunya, s XIII – Berga, Berguedà, 1326)

Prelat i frare benedictí.

El 1309 fou elegit bisbe d’Urgell, com a successor de Guillem de Montcada. Fou consagrat l’any següent. El 1314 actuà com a marmessor del comte Ermengol X d’Urgell.

Fou succeït a la diòcesi per Arnau de Llordat.