(Sant Pere de Vilamajor ?, Vallès Oriental, 1154 – Perpinyà, 25 abril 1196)

“el Cast” o “el Trobador”  Alfons II d’Aragó. Primer rei de Catalunya (1162-96). Fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó.

No fou proclamat major d’edat fins al 1173. Abans (des del 1162) era tutor Enric II d’Anglaterra, però, de fet, ho eren el Gran Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, i el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. El seu regnat es caracteritzà per una constant intervenció al sud de França.

El 1166 Ramon Berenguer III de Provença moria en el setge de Niça sense descendència masculina. Alfons es presentà (1167) a Provença i, amb l’ajut, dels nobles provençals i el suport del rei anglès, s’oposà a Ramon V de Tolosa amb èxit i es proclamà marquès, mentre deixava el seu segon germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença.

La mort de Gerard, darrer comte del Rosselló (1172), li lliurà aquest territori. El 1176 firmà una treva amb el de Tolosa, el qual renunciava els seus drets a canvi de 31.000 marcs d’argent. Per tal de fer contrapès a l’aliança del tolosà amb Gènova, pactà amb Pisa (1177).

Ramon Berenguer IV queia assassinat (1181) i Alfons nomenà l’altre germà seu Sanç I de Rosselló-Cerdanya, ensems que es renovaren les lluites amb Ramon V, amb el qual el 1184 o 1185 arribà a una nova pau. Poc després destituí Sanç, que havia mantingut contactes amb Gènova, i hi posà el comte de Foix, simple administrador, per tal de dominar més directament el territori.

La croada a Terra Santa (1190) i la consegüent marxa de molts cavallers francesos proporcionaren un moment d’estabilitat. Quan aquests tornaren, fou represa la guerra, complicada per l’intenció de l’emperador alemany, Enric VI d’apoderar-se de Provença; però el 1194 moria Ramon V i l’any següent s’acordava una pau amb Ramon VI de Tolosa. En morir, Alfons I deixava Provença al seu fill segon, Alfons II de Provença, i la Confederació catalano-aragonesa, a Pere I de Catalunya.

La política peninsular anava dirigida a obtenir un equilibri que li permetés d’actuar al sud de França. Per això la Reconquesta no féu grans progressos. El 1162 signà a Ágreda un tractat d’amistat amb Ferran II de Lleó per tal d’atacar Navarra, però després (1168) acordà una pau amb el rei navarrès, Sanç, i amb Alfons VIII de Castella a Sahagún (1170).

Aquell any també hagué de dirigir-se a Prades i Siurana per sotmetre els darrers nuclis sarraïns de Catalunya, i a l’Aragó sufocà una rebel·lió al camp que s’havia organitzat al voltant d’un fals Alfons el Bataller. També reconquerí (1170) el curs alt dels rius Alfambra i Guadalaviar i fundà Albarrasí i Terol.

El 1173 es casà amb Sança de Castella, tia del rei castellà, i col·laborà després amb aquest (1177) en la presa de Conca, per la qual cosa va obtenir la supressió dels vincles de fidelitat que lligaven Saragossa a Castella. També acordà amb Alfons VIII a Cazola (1179) els futurs límits de la Reconquesta, renunciant per la seva part al regne de Múrcia.

El 1186 firmà un tractat amb Gènova que protegiria contra Pisa la família catalana dels Bas en el càrrec de jutges d’Arborea, la qual cosa, en el futur, havia de facilitar la conquesta de Sardenya. Rebé el comtat de Pallars Jussà de la darrera comtessa, Dolça de So, i finalment pactà l’amistat amb Sanç de Navarra a Daroca (1190), que, juntament amb el tractat d’Osca amb Lleó i Portugal (1191), tenia com a objectiu aïllar Castella. Després de la invasió almohade (derrota castellana a Alarcos, 1195), tornà a preconitzar, però, la unió de totes les forces cristianes.