(Palma de Mallorca, 5 març 1893 – 1921)
Setmanari republicà. Fundat per Francesc Julià i Perelló. Vingué a ésser l’òrgan del partit republicà radical i d’Alejandro Lerroux a les Illes Balears, i combaté especialment els republicans que acceptaren el reformisme de Melquiades Álvarez.
A més de Julià, Josep Antoni Palmer i Antoni Marroig i Bauxà foren els redactors més regulars.
(València, 9 juliol 1853 – 4 març 1893)
Erudit. Doctor en dret (1878), fou un dels impulsors de la Societat Arqueològica Valenciana i de l’exposició arqueològica feta a València el 1878, per a la qual redactà el catàleg. Formà una valuosa biblioteca sobre història valenciana. Col·laborà a “Revista de Valencia”, “Valencia Ilustrada” i altres periòdics.
Publicà diversos opuscles, entre els quals Los diccionarios y vocabularios valencianos (1882), Retratos de alicantinos ilustres (1892), Bosquejo biográfico de Crisóstomo Martínez y Sorlí (1890), Los limoncillos de Sagunto (1885) i Noticias de Pep de l’Horta. Fou soci fundador de la Caixa d’Estalvis de València i acadèmic de Sant Carles.
(València, 5 maig 1821 – Madrid, 7 juny 1893)
Geòleg i paleontòleg. Catedràtic de la universidad de Madrid. Fou un gran investigador de la geologia i la prehistòria del País Valencià. Les seves idees religioses, però, no li permeteren acceptar la teoria evolucionista. Reuní cent vint caixes de materials diversos, fruit dels seus estudis i les deixà a la ciutat de Madrid.
És autor de treballs notables sobre les seves especialitats. Entre aquests és remarcable la seva Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón (1859).
Fou germà seu Josep Vilanova i Piera (València, 1836 – Picassent, Horta, 1884) Enginyer de mines. Fou enginyer en cap a Màlaga, Terol, Almeria i València (1875-85) i membre de diverses entitats científiques.
(Felanitx, Mallorca, 1893 – Illes Balears ?, segle XX)
Músic. Estudià a Palma de Mallorca i a Barcelona. S’ha destacat com a autor de música religiosa.
Ha publicat estudis musicològics, com Cabezón y su significación en la historia de la música i Bach y la música orgánica en la iglesia.
(València, 21 juny 1854 – Melilla, 31 octubre 1893)
Militar i explorador. Fou oficial d’administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885.
La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d’exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc.
El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.
(Palma de Mallorca, 1 maig 1893 – )
Diari de la tarda, en castellà. Fundat per Josep Tous i Ferrer. Fou dirigit primer per Baltasar Champaus, i a partir del 1895 per Joan Lluís Estelrich, que el convertí en periòdic d’informació, literari i artístic, de caire castellanista, amb suplements i amb números extraordinaris interessants.
A partir del 1961 s’anomenà Última Hora. Més tard s’ha caracteritzat pel seu to lleugerament radical, independent i sensacionalista.
A partir del 1976 publica una secció setmanal en català.
(València, 18 agost 1893 – 4 maig 1972)
Dirigent sindical i polític. Obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Llevant en la seva joventut, milità ben aviat en la Unió General de Treballadors.
Membre de la comissió executiva des del 1931, fou, durant una bona part de la postguerra (fins al 1971), secretari general de l’UGT i (fins al 1970) membre de la comissió executiva del PSOE.
Fou diputat a corts (1936) i residí exiliat a França des del 1939. Una part dels seus discursos foren publicats en opuscles.
(Benidorm, Marina Baixa, 1839 – València, 1893)
Militar i periodista. Prengué part en la Tercera Guerra Carlina, que acabà amb el grau de coronel, i col·laborà en les empreses periodístiques del seu germà Gaspar i en d’altres, també tradicionalistes.
Participà en la fundació d’“El Palleter” de València (1882-90) i dirigí “La Vanguardia” (1887).
Fou el pare de Maximilià Thous i Orts.
(Ceret, Vallespir, 18 gener 1828 – 18 juny 1893)
Eclesiàstic. Era fill d’un metge de Ceret i, confiat a un oncle seu eclesiàstic, es traslladà a París, on féu la carrera eclesiàstica al seminari de Saint Sulpice, sota la direcció de Dupanloup, de qui esdevingué auxiliar a partir del 1854 en la direcció del seminari.
Nomenat aquest bisbe d’Orleans (1856), el seguí i fou nomenat vicari general. Des del 1857 intervingué en la creació de les escoles d’Orient i Séria, formà part del consell d’administració, amb Lavigerie, i posteriorment en fou director (1861). En ésser Lavigerie arquebisbe d’Alger, anà amb ell al concili I del Vaticà, i el 1872 esdevingué auxiliar seu, amb el títol de bisbe de Sebaste in partibus infidelium.
El 1878, per raons de salut, deixà Alger; fou nomenat bisbe de Belley el 1880. Després d’un notable apostolat, sobretot com a continuador de l’orde del sant rector d’Ars, un accident l’obligà a deixar la diòcesi el 1887 i es retirà a Ceret, amb el títol d’arquebisbe de Neocesarea.
(València, 3 juny 1893 – Ibi, Alcoià, 22 juliol 1932)
Metge i polític. Fill de Josep Sanchis i Bergon. Estudià magisteri, medicina i ciències físiques i químiques a València. Instal·lat a Madrid, s’especialitzà en malalties mentals i fou catedràtic de psiquiatria.
Pertanyia al PSOE des del 1928 i presidí la casa del poble madrilenya. Fou diputat (1931) a les corts constituents de la Segona República, s’hi distingí per les seves intervencions sobre la llei del divorci. Dins el partit tracta de conciliar les diverses tendències; alguns medis postularen que substituís en la presidència Julián Basteiro.
Publicà diversos articles científics i és remarcable la seva conferència Por que soy socialista (1930).
Dades dels Països Catalans 