(València, 9 setembre 1911 – 16 desembre 1981)

Filòleg, historiador i folklorista. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de València. El 1933 va publicar l’opuscle La llengua dels valencians, molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica. Fou oficial de l’exèrcit republicà i, per això, condemnat a mort; bandejat, hagué de viure a Mallorca.

Col·laborà en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i F. de B. Moll, en la part catalana de l’Atlas lingüístico de la Península (obra començada pel professor Tomás Navarro Tomás i publicada pel CSIC). Amb la Gramàtica valenciana (1950), va proporcionar als escriptors valencians (amb molta prudència i amb sòlida preparació científica, tot aprofitant l’experiència empírica del Diccionari) la norma fabriana en una solució de compromís, no massa distant de la llengua parlada al país.

Amb tot aquest treball lingüístic reblà la liquidació de les desviacions anarquitzants menada per Fullana, Nebot i altres, liquidació encetada en una reunió d’intel·lectuals valencians a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, i acomplerta amb la col·laboració més popular i humil de Carles Salvador i Gimeno.

També és important la tasca investigadora que Sanchis va fer en el camp filosòfic i en l’històric, en obres com Introducción a la historia lingüística de Valencia, Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (2ª. edició, 1961), la part Època musulmana del volum I (1965) de la Història del País Valencià i el primer volum d’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980).

Publicà, així mateix, estudis folklòrics: Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent a Mallorca (1955), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963, 1965 i 1968). Autor, encara, de Contribució al nomenclàtro geogràfic del País Valencià (1966) i Renaixença al País Valencià (1968), etc.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1974.