Arxiu d'etiquetes: socialistes

Vila i Cuenca, Josep

(Alberic, Ribera Alta, 7 maig 1898 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 15 març 1981)

Dirigent socialista.

Membre de la Federació Catalana del PSOE, s’oposà el 1933 a la fusió amb la Unió Socialista de Catalunya i afavorí la constitució d’un Front Obrer amb el Bloc Obrer i Camperol.

Secretari general de la UGT de Catalunya des del 1931, fou reelegit per l’abril de 1934, que defensà posicions largocaballeristes. Alhora, fou el representant de la UGT a l’Aliança Obrera de Catalunya en 1933-34.

Unión Obrera, La

(Barcelona, 16 novembre 1889 – 1899)

Periòdic socialista. Creat com a òrgan de la Unió General de Treballadors.

D’aparició molt irregular -el número 2 sortí el setembre de 1890, el 10 el febrer de 1896-, possiblement desaparegué amb el trasllat a Madrid del comitè nacional de la UGT.

Unió Socialista de Catalunya

(Barcelona, 8 juliol 1923 – 23 juliol 1936)

(USC)  Partit polític. Format per Serra i Moret, Campalans, Alomar i altres. De caràcter intel·lectual, sorgí com a reacció a les posicions anticatalanistes del PSOE, i intentà la defensa del socialisme i de l’autonomia de Catalunya.

Durant la República s’alià amb l’Esquerra Republicana i així, malgrat d’ésser minoritària, envià representants a les Corts de la República, al Parlament Català i al govern de la Generalitat. L’any 1934 va constituir la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya.

La influència de Joan Comorera inclinà el partit cap a posicions més marxistes, i el 1936 fou un dels grups integrants del PSUC.

El seu òrgan de premsa fou “Justícia Social”.

Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya

(Barcelona, 29 juliol 1934 – 1936)

(UGSOC)  Central sindical. Creada per escissió d’una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19.429 afiliats, sota la presidència de Joan Fronjosa.

La seva principal força es trobava en els sectors d’empleats de banca (l’Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i obrers qualificats (el sindicat L’Obrer Fabril).

Participà, durant la primera meitat de 1936, en els fronts únics sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d’Unitat Sindical i el CADCI; el 21 de juliol de 1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l’aixecament militar, s’integrà dins de la UGT, simultàniament a la fusió de l’USC dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Trilles, Desideri

(Porrera, Priorat, segle XIX – Barcelona, 31 juliol 1936)

Militant obrer. Inicialment cenetista, i dirigent del Sindicat del Transport de Barcelona durant la vaga del 1923, evolucionà després cap al sindicalisme revolucionari, formant part del Grup de “La Batalla”, i passà finalment al socialisme.

Tingué un paper molt actiu en les activitats revolucionàries dels anys 1930-31. Dirigent de la UGT catalana, col·laborà en el seu setmanari “La Internacional” (1931); ocupà la presidència del Sindicat d’Estibadors del port de Barcelona, fou membre del comitè regional del PSOE (1934), que s’integrà, el 1936, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Fou assassinat per desconeguts durant les primeres setmanes de la guerra civil.

Triginer i Fernández, Josep Maria

(Agramunt, Urgell, 11 juny 1943 – )

Polític. Dirigent socialista, es convertí en el primer secretari (1976) de la Federació Catalana del PSOE i dirigent (juliol 1978) del nou Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Elegit diputat al Congrés (1977, 1979, 1982, 1986), fou conseller sense cartera (1977-80) en el govern de Tarradellas.

Tribuna Socialista, La

(Barcelona, 11 agost 1931 – 11 octubre 1931)

Diari en castellà. Publicat com a òrgan de l’Agrupació Socialista local, aleshores escindida de la Federació Catalana del Partido Socialista Obrero Español.

De contingut violentament anticenetista, preocupat sobretot per la pugna interna del partit, i molt poc sensible a la realitat catalana, el diari acabà desapareixent per consumpció, poc abans de la reunificació de les dues branques del PSOE a Catalunya.

En fou director Josep Vila i Cuenca.

Reoyo Barbadillo, Toribio

(Madrid, segle XIX – Barcelona, 31 desembre 1918)

Dirigent socialista. Tipògraf, fixà cap a 1876-78 la seva residència a Barcelona.

Intervingué en la fundació de la Societat Tipogràfica de Barcelona (agost 1879), que presidí en 1882-83. Després dirigí “El Obrero” (fins a l’abril 1887), mentre Josep Pàmies i les “Tres Classes de Vapor” romangueren propers al socialisme marxista.

Assolí llavors una certa popularitat: fou un dels dirigents de l’Ateneu Obrer de Barcelona i, amb García Quejido, organitzà els congressos obrers de l’agost de 1888, en què fou fundada la UGT -de la qual redactà els primers estatuts-, i del PSOE. Membre de la comissió executiva de la UGT, passà en 1897-99 a la secretaria general.

Dogmàtic, i sembla que de caràcter personal esquerp, mantingué l’escassa força del PSOE al Principat fins als primers anys del segle XX, especialment des de Barcelona i amb una certa influència a Mataró, on dirigí “La República Social” (1896-98).

Després, entrà en conflicte amb Basilio Martín Rodríguez, que li disputà el lideratge del socialisme barceloní, i el seu paper disminuí, sobretot quan el 1903 es fundà la Federació Socialista Catalana gràcies a l’impuls de Josep Comaposada.

Propagador de la Libertad, El

(Barcelona, octubre 1835 – 1838)

Publicació política en castellà apareguda sense una periodicitat fixa.

En la seva presentació declarava que la seva intenció era la de difondre entre la gent del camp les idees i institucions liberals, però també nocions de legislació, història, geografia i nous descobriments tècnics per tal de millorar les seves condicions de vida.

Propagà també un cert socialisme utòpic, especialment influït per Saint-Simon. Arran dels fets revolucionaris del gener de 1836 molts dels seus redactors foren detinguts i desterrats.

L’aspecte literari, marginal dins la revista, té això no obstant una gran importància perquè constitueix una de les poques mostres del romanticisme liberal a Catalunya.

Defensà la funció social de la literatura, combaté com a ja superat el classicisme i difongué l’obra de nous escriptors.