(Palma de Mallorca, 1955 – )
Corporació nobiliària. Els requisits per a entrar-hi són ésser catòlic, noblesa centenària del primer cognom, legitimitat i puresa de sang cristiana fins als vuit besavis. S’hi admeten les dones.
Té per cap suprem el comte de Barcelona, i per insígnia una creu de Sant Jordi, carregada amb un escut rodó amb les armes del Regne de Mallorca, amb una orla blanca amb el lema Maioricarum Regni Nobilitas amb lletres d’or i somada de la corona reial.
(Artà, Mallorca, 1888 – Palma de Mallorca, 1955)
Escriptor i eclesiàstic. Tres anys d’estada al Marroc, dedicat a investigacions folklòriques i paleontològiques, li serviren per escriure Atrio de morería, Resumen de la historia de Ceuta, Al Araix, Huellas protohistóricas del Mogreb i Abyla Herculana: introducción al estudio de la etnogenia berberisca. Féu estudis lul·lians.
És autor d’una novel·la De com Icarus perdé les ales (1932), del tractat Theologumena, apología del Catolicismo contra los errores modernos (1927) i de l’assaig Feminalia: Introducción al estudio de la pedagogía femenina, que fou traduït al francès i a l’italià. El 1947, amb el pseudònim de Rusticus Silvíger, publicà un volum de balades: Trilogia del sentiment.
(Oriola, Baix Segura, 30 setembre 1887 – Alacant, 19 gener 1955)
Escriptor i periodista. Impressor, imprimí a Oriola (1909-13) diversos periòdics com “El Clarín”, “La Opinión” i “La Primavera”. Tingué després impremta a Monòver i Alacant, on dirigí (1924-36) el diari catòlic “El Día”, del qual fou propietari en 1926-36.
Publicà els reculls poètics Flores silvestres (1908), Cantos de voluntad (1915), Por las rutas floridas (1921), Canciones de amor (1931) i Poesías (1946). Fou també autor d’obres com De mis andanzas por la vida (1916), Jávea (1920) i Orihuela. Historia, geografía, arte y folklore (1954).
(València, 20 gener 1893 – 7 juliol 1955)
Poeta i gramàtic. Mestre nacional, poeta important (epígon de l’avantguardisme de Salvat-Papasseit en els llibres Vermell en to major, 1929; Rosa dels vents, 1930; El bes als llavis, 1934; El fang i l’esperit, 1952).
Va fer una tasca molt important com a pedagog de l’idioma en introduir el fabrisme al País Valencià, cosa que va assolir amb ampli assentiment de la intel·lectualitat del país reunida a instàncies d’ell mateix a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, tot bandejant així diversos intents secessionistes.
Va professar cursos de valencià a la Universitat de València i després de la guerra civil va idear i endegar els cursos de llengua valenciana a Lo Rat Penat, que van divulgar per tot el país la normalització fabriana, sàviament matisada per Manuel Sanchis i Guarner en el pla científic i per ell mateix en el pràctic, dins el qual li són degudes obres didàctiques molt eficaces.
(Palma de Mallorca, 1875 – 1955)
Escriptora. De família acomodada, rebé una acurada educació, mantingué amistat amb Carme Karr i Víctor Català i col·laborà a “Feminal” i a “Mercurio” de Barcelona.
Arran d’una llarga estada a la cartoixa de Valldemossa -on es relacionà amb l’arxiduc Lluís Salvador– publicà la interessant Guía histórico-descriptiva de Valldemosa y Miramar (1910) -il·lustrada pel seu fill Elvir Sans-, una de les primeres mostres del gènere a Mallorca, traduïda al francès el 1915.
Publicà també una única obra literària, Valldemossines (1911), recull de narracions i descripcions paisatgístiques i històriques.
(Felanitx, Mallorca, 1955 – )
Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, es dedica al periodisme des del 1973.
Ha estat redactor del setmanari “Cort”, del diari “Baleares” i del “Diario de Mallorca”, i director de Ràdio Nacional d’Espanya a les Illes Balears (1986-87) i a Catalunya (1987-90).
Fou cap de comunicació del Consell General Interinsular (1979-83) i del Govern Balear (1983). Des del 1990 fou redactor delegat del diari “El País” a les Illes Balears.
Fou un dels promotors i impulsors del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que en el seu congrés constituent (2000) l’elegí secretari general de l’entitat.
(Nàquera, Camp de Túria, 1879 – València, 1955)
Mestre i arqueòleg. Féu descobriments arqueològics interessants a la comarca del Camp de Túria i col·laborà en les activitats del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.
Publicà diversos estudis, entre els quals: Algunes notes sobre l’arqueologia en el terme i poble de Nàquera, Història de l’antic Regne de València per a ús de les escoles, etc.
(Aielo de Malferit, Vall d’Albaida, 1905 – València, 1955)
Cirurgià i poeta. Obtingué diversos premis als Jocs Florals de Lo Rat Penat, entre ells l’Englantina de 1950 i la Flor Natural de 1951.
El 1948 aparegué el seu recull Flors humils del meu jardí.
(Rafal, Baix Segura, 23 abril 1955 – Alacant, 16 octubre 1977)
Militant comunista. Membre del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV).
De caràcter senzill i afable, morí com a resultat de la ferida d’un maó que li va ser llançat mentre participava el dia 6 d’octubre en l’enganxada de cartells per a la Diada del País Valencià.
El seu homicidi ha esdevingut un referent històric del valencianisme en la transició democràtica.
(Perpinyà, 11 febrer 1900 – 20 novembre 1955)
Esportista (dit Bala de canó). Fou campió de França de rugby de quinze (1921) amb la Unió Esportiva Perpinyanesa.
Fou un dels més destacats tres quarts ala del rugby francès.
Dades dels Països Catalans 