(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)

Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.

El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.

“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)

L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.

Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.

El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.

Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.

Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.

Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.

Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.

Enllaç: Poesies de Salvat-Papasseit