(Ceret, Vallespir, octubre 1927 – 1932)
Revista d’art i literatura publicada trimestralment. Era bilingüe, i es proposava de refer l’escola artística de Ceret. Entre d’altres, hi col·laboraren Joan Amade, Josep Sebastià Pons i Manolo Hugué.
L’any 2005 s’ha reeditat pel Centre Cultural Català del Vallespir.
(Ceret, Vallespir, 18 gener 1828 – 18 juny 1893)
Eclesiàstic. Era fill d’un metge de Ceret i, confiat a un oncle seu eclesiàstic, es traslladà a París, on féu la carrera eclesiàstica al seminari de Saint Sulpice, sota la direcció de Dupanloup, de qui esdevingué auxiliar a partir del 1854 en la direcció del seminari.
Nomenat aquest bisbe d’Orleans (1856), el seguí i fou nomenat vicari general. Des del 1857 intervingué en la creació de les escoles d’Orient i Séria, formà part del consell d’administració, amb Lavigerie, i posteriorment en fou director (1861). En ésser Lavigerie arquebisbe d’Alger, anà amb ell al concili I del Vaticà, i el 1872 esdevingué auxiliar seu, amb el títol de bisbe de Sebaste in partibus infidelium.
El 1878, per raons de salut, deixà Alger; fou nomenat bisbe de Belley el 1880. Després d’un notable apostolat, sobretot com a continuador de l’orde del sant rector d’Ars, un accident l’obligà a deixar la diòcesi el 1887 i es retirà a Ceret, amb el títol d’arquebisbe de Neocesarea.
(Sant Feliu de Lauragués, Llenguadoc, 20 juliol 1872 – Ceret, Vallespir, 24 març 1921)
Compositor. Estudià a Tolosa de Llenguadoc i a París. D’ençà del 1909 residí a Ceret, on fou, juntament amb l’escultor Manolo Hugué, un dels principals impulsors de l’escola de Ceret.
Compongué Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1911), ambdues per a piano, i Minyoneta, per a violí i piano (1912). En el camp simfònic destaquen els seus poemes Nymphes au crespuscule (1901) i Triptique (1909). És autor de la tragèdia lírica Héliogabale (1910).
(o Sant Jordi del Pla del Carner) Església, situada entre la vila i Morellàs, a l’antic pla del Carner.
El 1387 el bisbe d’Elna donà permís per a la seva construcció. El 1507 en tenien cura dos administradors de Ceret. El 1674 s’hi lliurà a prop una forta batalla, després de la conspiració de Vilafranca, entre la tropa francesa de Schömberg i l’espanyola del duc de San Germano, que acabà amb una carnisseria.
No té culte i es troba abandonada.
Santuari (301 m alt), al nord del terme, prop del de Vivers. S’alça en un contrafort dels Aspres, vora el coll de Llauró, que comunica l’alt Rosselló amb el Vallespir.
El sant que s’hi venera (sant Ferriol) és copatró de Ceret; un important aplec hi té lloc el 18 de setembre, durant les festes de Ceret.
(Zhaludok, Bielorússia, 28 juliol 1890 – Ceret, Vallespir, 5 abril 1981)
Pintor i escultor. Des del 1918 formà part -amb el seu gran amic Soutine- de l’anomenada segona escola de Ceret, vila on retornà el 1930 i el 1946, i on residia sovint.
És representat a molts museus del món.
(Ceret, Vallespir, 24 abril 1785 – Perpinyà, 16 setembre 1856)
Agrònom, baró de Paçà. Després de servir com a oficial de dragons, exercí els càrrecs d’auditor del consell d’estat (1806), i sotsprefecte de Perpinyà (1812). Estudià diversos sistemes d’irrigació per a la Société Royale d’Agriculture.
Publicà Voyage en Espagne dans les années 1816, 1817, 1818, 1819 ou recherches sur les arrosages (1823), on descriu els mètodes d’irrigació a Catalunya i al País Valencià.
També va escriure Notice historique sur le ville et la comté d’Empurias (1822), Recherches historiques sur la langue catalane (1824) i Recherches sur Roses et le cap de Creus (1833).
(Ceret, Vallespir, 16 març 1910 – Perpinyà, 10 gener 1995)
Escultor. Format a París, va crear a Abidjan (Costa d’Ivori) una escola nacional de belles arts (1960-67).
Guardonat amb diversos premis, va passar de l’escultura figurativa a l’art abstracte.
Té obres monumentals en diversos punts d’Occitània i a Abidjan.
(Ceret, Vallespir, 14 juny 1909 – 15 abril 1994)
Escriptor, lingüista i científic. Es doctorà en física a Montpeller (1939), i en lletres (1943) amb la tesi Linguistique historique du dialecte minorquin. Professor a Orà, Besiers, Montpeller i Perpinyà, dirigí l’Atlas linguistique des Pyrénées-Orientales (1966).
Ha publicat, a més de nombrosos articles, Preverbes et dictions catalans (1969), els llibres de poesia Cançó de juny (1951) i De porpra i d’or (1957), la peça teatral Teló de boca (1952) i les narracions Contes a Pipiu (1960).
(Ceret, Vallespir, 17 gener 1920 – 31 desembre 2000)
Escriptor teatral. Començà molt jove com a actor d’Els Artistes Amateurs Ceretans. Fou influït per l’obra d’Un Tal i pel grup perpinyanès Les Trétaux i encoratjat per Gustau Violet i la seva companyia Els Ferriolets.
És autor de nombroses obres de caràcter popular i costumista, moltes de les quals representades per grups d’afeccionats de Ceret i de pobles dels Vallespir.
Ha escrit els sainets Les calces d’en Joan, Les estàtues, L’amo del temps, En Ventura fa el “tiercé”, El revell embruixat i Quim l’americà.
La seva primera comèdia en tres actes, Hem de casar en Baptista, fou estrenada el 1974, ha obtingut un èxit enorme i ha marcat una fita en la història del teatre català al Rosselló.
Dades dels Països Catalans 