(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, 19 novembre 1713 – Roma, Itàlia, 30 juliol 1761)
Escultor. Fill de Manuel Vergara. Treballà molt a Roma, on fou protegit pels papes. L’anomenaven el romà.
És autor d’escultures notables, com la de sant Pere d’Alcàntera de Xúquer.
(Alzira, Ribera Alta, 25 novembre 1453 – Roma, Itàlia, 4 maig 1507)
Cardenal. Doctor en dret, passà al servei de Roderic de Borja a Roma, on fou preceptor de Cèsar de Borja, i després, vicari seu a València. El 1500 Alexandre VI el nomenà arquebisbe de Salern, cardenal i legat prop dels reis de Catalunya-Aragó, Castella, Portugal, França i Anglaterra per promoure-hi la croada.
A la mort d’Alexandre, corregué la veu que Cèsar volia que 11 cardenals el nomenessin papa. Juli II, el 1505, el nomenà bisbe de Lleó; Ferran II el Catòlic ho acceptà, perquè curés dels seus afers a Roma, però Felip el Bell de Castella, s’hi oposà decididament. És sebullit a l’església romana de Sant’Agostino.
(València, 25 juny 1631 – Empúries, Sardenya, 24 novembre 1678)
Prelat i frare carmelità. Professà el 1647. Era doctor en teologia. Fou predicador de Carles II. El 1674 fou promogut al bisbat d’Empúries (Sardenya).
Publicà el manual Perfecto cura de almas (1665) i Sermones varios (1668). Deixà inèdits escrits religiosos en castellà i en llatí.
(l’Alguer, 1742 – Càller, Sardenya, 1816)
Jesuïta. Ensenyà filosofia i literatura als col·legis de Càller i l’Alguer. Suprimida la Companyia el 1713, fou nomenat professor d’eloqüència a la universitat de Càller.
A més de composicions en llatí i italià, el 1778 dedicà al nou arquebisbe d’Oristany un sonet en català, i el 1780 n’escriví un altre sobre el tema Maier dolorosa.
(Illes Balears, segle XV – Roma, Itàlia, segle XV)
Teòleg mercedari. Fou catedràtic de teologia a Lió i a la Universitat de Barcelona. Ocupà el càrrec de vicari general de l’orde, residint a Roma.
(l’Alguer, Sardenya, 10 setembre 1758 – Torí, Itàlia, 1829)
Jurisconsult. Fill de Bartomeu Simon i germà de Mateu Lluís i de Joan Francesc. Estudià a Sàsser i Càller. Incorporat al consell suprem de Sardenya (1780). Reedità llibres clàssics, esdevinguts rars, sobre Sardenya.
Membre i secretari del braç militar a les corts de Càller (1793), fou designat per a representar els diputats sards prop de la cort de Torí, on fixà la seva residència.
Hom coneix, almenys, un sonet seu en català, dedicat al bisbe Melano.
(Castalla, Alcoià, 7 novembre 1715 – Bolonya, Itàlia, 1 febrer 1784)
Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús (1730) i fou catedràtic de teologia al col·legi de l’orde, a Gandia. Expulsats els jesuïtes (1767), residí successivament a Sardenya, Roma, Ferrara i Bolonya.
Publicà obres en llatí i castellà, com Mercurio sacro y poético, De foedere eloquentiae et sapientiae sacrae et profanae (1744), De sacra criticae… (1746), De prima academiae Valentinae gloria (1747), Viaje del Parnaso (1748), Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebra el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de san Vicente Ferrer, apóstol de Europa (1762).
Tingué relació amb el grup humanista de Gregori Maians i fou cronista de València. A Itàlia gaudí d’una certa fama per les seves polèmiques contra Girolamo Tiraboschi i Clementino Vanneti, en defensa dels poetes hispano-llatins (Marcial, Sèneca, Lucà).
(Roma, Itàlia, 1422 – Castel Gandolfo, Itàlia, 18 setembre 1498)
Cardenal i bisbe de Mallorca (1492-93). Essent un dels candidats a la tiara el 1492, pactà amb Roderic de Borja, el qual li atorgà el ric bisbat de Mallorca.
Alexandre VI el considerà filo-napolità el 1493; li llevà la dignitat cardenalícia però poc després la hi restituí. L’any següent, en canvi, Savelli es decantà a favor de Carles VIII de França.
Eren besnéts de Pere Joan de Safortesa-Tagamanent.
Francesc de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1693) Noble. Al quedar vidu de la princesa de Sancí, fou bisbe de Siracusa.
Mateu de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – 1671) Cavaller de Montesa. Jurat en cap de Mallorca i darrer mascle de la línia.
Pere de Safortesa-Tagamanent i Sunyer (Illes Balears, segle XVII – Itàlia ?, 1694) Cavaller de Sant Joan. Fou governador de Calàbria.
(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
Dades dels Països Catalans 