(València, 1905 – Roma, Itàlia, 1932)
Escultor. A la seva mort era pensionat a Roma. Tot i la seva curta vida, el seu art ben prometedor el col·locava ja en un lloc estimable entre els artistes del seu temps.
(València, 3 maig 1545 – Roma, Itàlia, 23 febrer 1632)
Eclesiàstic. Estudià a Roma, on es doctorà en ambdós drets (1584). Fou un personatge molt influent a la cort romana, on tramità afers per al rei Felip III, per als jurats de València i altres prínceps i entitats. Féu construir (1605) una tomba nova a l’església de Montserrat de Roma per als papes, on foren traslladats el 1610. Fou ascendit a cambrer secret del papa (1589) i nomenat ardiaca d’Alzira (1607), i s’ordenà de sacerdot el 1609.
Obsessionat per la idea missional, fundà un col·legi per a neòfits de missions a la seva casa el 1591, que més tard oferí, sense èxit, a diferents congregacions religioses. També adquirí, després de llargues gestions (1613-25), el palau Ferratini, que oferí al papa Urbà VIII, on el 1627 fou instal·lat definitivament el Col·legi Pontifici de Propaganda Fide o Col·legi Urbanià, amb facultat de conferir el doctorat en filosofia i teologia amb vista al treball missional.
Esmerçà la major part de la seva llarga vida en les tasques missionals, a les quals llegà la majoria dels seus béns.
(València ?, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 1625)
Polític. Era senyor de les baronies de Benifairó de les Valls i de Santa Coloma. Aquest darrer lloc, despoblat per l’expulsió dels moriscs, li fou indemnitzat per Felip II de Catalunya.
Fou ambaixador d’aquest monarca a Gènova, i més tard fou virrei de Felip IV a Sardenya (1623-25). Combaté el bandolerisme del cap del Logudor. Morí en el càrrec.
(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)
Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.
Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).
Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).
(l’Alguer, 1870 – Roma, Itàlia, 1916)
Escriptor. Llicenciat en dret. Publicà poesia, d’arrel popular, sobretot a revistes perpinyaneses.
Traduí al català Dante, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans. Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès.
(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, 19 novembre 1713 – Roma, Itàlia, 30 juliol 1761)
Escultor. Fill de Manuel Vergara. Treballà molt a Roma, on fou protegit pels papes. L’anomenaven el romà.
És autor d’escultures notables, com la de sant Pere d’Alcàntera de Xúquer.
(Alzira, Ribera Alta, 25 novembre 1453 – Roma, Itàlia, 4 maig 1507)
Cardenal. Doctor en dret, passà al servei de Roderic de Borja a Roma, on fou preceptor de Cèsar de Borja, i després, vicari seu a València. El 1500 Alexandre VI el nomenà arquebisbe de Salern, cardenal i legat prop dels reis de Catalunya-Aragó, Castella, Portugal, França i Anglaterra per promoure-hi la croada.
A la mort d’Alexandre, corregué la veu que Cèsar volia que 11 cardenals el nomenessin papa. Juli II, el 1505, el nomenà bisbe de Lleó; Ferran II el Catòlic ho acceptà, perquè curés dels seus afers a Roma, però Felip el Bell de Castella, s’hi oposà decididament. És sebullit a l’església romana de Sant’Agostino.
(València, 25 juny 1631 – Empúries, Sardenya, 24 novembre 1678)
Prelat i frare carmelità. Professà el 1647. Era doctor en teologia. Fou predicador de Carles II. El 1674 fou promogut al bisbat d’Empúries (Sardenya).
Publicà el manual Perfecto cura de almas (1665) i Sermones varios (1668). Deixà inèdits escrits religiosos en castellà i en llatí.
Dades dels Països Catalans 