(València, 1842 – segle XIX)
Escultor. Entre les seves obres destacà la Flora que figura en una font pública de València.
Yerro i Felter, Antoni
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1842
Sitges i Grifoll, Joan Blai
(Maó, Menorca, 24 abril 1842 – Arnao, Astúries, 12 juny 1919)
Historiador. Director general de duanes.
Publicà Las mujeres del rey D. Pedro I de Castilla (1910), La muerte de D. Bernardo de Cabrera (1911), Enrique IV… (1912) i El monasterio de religiosas benedictinas de San Pelayo el Real de Oviedo (1913).
Saavedra i Jofré, Antoni de
(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
Just i Valentí, Francesc
(Alacant, 7 agost 1842 – 1921)
Escriptor. Restà cec a l’edat de vint-i-cinc anys.
És autor dels llibres poètics La luz del ciego (1876), Ecos de un ciego (1885) i Los primeros amores.
Guillot i Almonacid, Vicent
(València, 1842 – ? , segle XIX)
Periodista i polític. Propugnador de la Renaixença a València.
Publicà els setmanaris festius, en català i castellà, “El Gall” (1868) i “La Bomba” (1870-73), i el diari “Carracuca” (1877).
Col·laborà en altres publicacions, com “Valencia Ilustrada” (1877) i “El Bou Solt” (1877).
Gisbert i Ballesteros, Ernest
(Oriola, Baix Segura, 1842 – Sevilla, Andalusia, 1898)
Advocat i escriptor. Fou president de l’audiència territorial de Granada.
Amb dades aplegades pel seu pare, Agustí Maria Gisbert i Columbo, escriví una extensa Historia de Orihuela (1901).
Fou autor d’estudis sobre dret.
Gamundí i Penya, Joan
(Deià, Mallorca, 1791 – Palma de Mallorca, 22 abril 1842)
Doctor en dret i franciscà. L’any 1821 s’exclaustrà. Fou nomenat rector del seminari de Palma i també de la Universitat de Mallorca durant els sis anys de la darrera restauració (1840-42).
D’idees liberals, formà part de la comissió encarregada de recollir els llibres i objectes artístics dels convents desamortitzats, que formaren el primer fons de la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca i que ell ordenà.
Publicà algunes obres didàctiques gramaticals.
Estudi General Lul·lià -1483/1842-
(Palma de Mallorca, 1483 – 1842)
Centre d’ensenyament superior. Va ésser fundat per privilegi reial de Ferran II el Catòlic, amb els mateixos drets i honors que el de Lleida, gràcies als legats testamentaris d’Agnès de Pacs i de Beatriu de Pinós.
Les seves primeres dècades de vida són també les més pròsperes, tant per la importància dels mestres (Desclapers, Cabaspre, Nicolau de Pax) com per la irradiació (el darrer esmentat trasplantà el lul·lisme a la universitat d’Alcalá de Henares).
Agrupava l’Escola Major d’Arts i la càtedra de filosofia lul·liana, i inclogué a més a més les facultats de filosofia, teologia, retòrica, cirurgia i lleis. El 1673, en virtut de Butlla Pontificia, l’Estudi és convertit de fet en Universitat (Universitat Lul·liana de Mallorca).
Malgrat que, segons embla, sortí d’ambient lul·lista, la primera impugnació espanyola contra Luter (obra, dissortadament perduda), el lul·lisme hagué de sofrir les conseqüències de la girada tridentina cap a l’ortodòxia tomista, i per això, durant els segles XVII i XVIII, l’Estudi i la seva successora, la Universitat de Mallorca, hagueren de sostenir la gran controvèrsia amb l’antilul·lisme dels dominics, a fi de defensar l’ortodòxia de les doctrines de Ramon Llull.
L’obra on es sintetitza el resultat de la controvèrsia són les Vindiciae Lul·lianae, d’Antoni Raimon Pasqual (Avinyó, 1778).
Esquerdo i Zaragoza, Josep Maria
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 1 febrer 1842 – Madrid, 30 gener 1912)
Metge i polític. Estudià medicina a València i a Madrid, on s’establí. L’any 1868 guanyà la càtedra de patologia general a Madrid i s’especialitzà en patologia mental i fou un dels introductors de la neuropsiquiatria a l’estat espanyol.
Informà al senat en l’enquesta per a la reforma del codi penal. Es relacionà amb Charcot i Lombroso. Fundà una clínica mental a Carabanchel (1875) i una altra a la Vila Joiosa.
Home d’idees republicanes, milità en el partit progressista de Ruiz Zorrilla, gran amic seu. Regidor de l’ajuntament de Madrid (1892) i diputat (1893), dirigí el Partit Republicà Progressista (1895).
Hom li atribuí la intervenció als fets revolucionaris de Portugal que acabaren amb la proclamació de la república (1910).
Esparza, Lin
(València, 1842 – 1889)
Escultor. Destacà en la producció de làpides i monuments funeraris.
Dades dels Països Catalans 