(Roma, Itàlia, 1422 – Castel Gandolfo, Itàlia, 18 setembre 1498)
Cardenal i bisbe de Mallorca (1492-93). Essent un dels candidats a la tiara el 1492, pactà amb Roderic de Borja, el qual li atorgà el ric bisbat de Mallorca.
Alexandre VI el considerà filo-napolità el 1493; li llevà la dignitat cardenalícia però poc després la hi restituí. L’any següent, en canvi, Savelli es decantà a favor de Carles VIII de França.
(València, 1482 – 1498)
Edifici gòtic de la ciutat, destinat a llotja de contractació dels mercaders valencians. En disposà la construcció el Consell General de València, que confirmà, així, acords previs.
Fou construïda pel gironí Pere Comte entre el 1482 i el 1498, seguint el model de la Llotja de Mallorca.
La sala, de tres naus separades per vuit columnes helicoïdals, té una façana emmerletada que limita amb una torre també emmerletada, a l’altra banda de la qual hi ha adossat l’edifici del Consolat de Mar, iniciat pel mateix Comte el 1498.
La decoració escultòrica, extraordinàriament rica, conté, a part peces de caire religiós, detalls d’un gran erotisme.
(Gandia, Safor, 5 gener 1498 – Valladolid, Castella, 28 octubre 1557)
Religiosa. Filla de Joan de Borja i Cattanei, segon duc borgià de Gandia. Professà, amb el nom de Francesca de Jesús, al monestir de clarisses descalces de Gandia, del qual fou abadessa.
El 1551 fundà el monestir de Las Descalzas Reales de Madrid.
Escriví unes Exhortaciones espirituales i uns Ejercicios santos.
(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)
Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.
En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.
(Oriola, Baix Segura, 1498 – València, 29 febrer 1568)
Eclesiàstic. Estudià a les universitats de París, Pavia i Bolonya, on es graduà en lleis i cànons. Tornà a Oriola i durant les Germanies s’oposà als agermanats i fou obligat a exiliar-se amb la seva família. Després de la guerra, fou nomenat assessor del governador d’Oriola Pere (VII) Maça de Liçana i, mes tard, fiscal de la inquisició de València i inquisidor de Barcelona.
Ocupà, successivament, les seus episcopals d’Elna (1542-43), Lleida (1543-53) i Tortosa (1553-60), els d’arquebisbe de Tarragona (1560-67) i de València (1567-68) i president de la Generalitat (26 novembre 1559 – 1560).
Reformà el tribunal d’Aragó (1544), assistí a la segona etapa del Concili de Trent (1551-52), fundà els col·legis de Sant Domènec de Tortosa i d’Oriola, celebrà el concili provincial de Tarragona en el qual fou acceptat a tota la Tarraconense el Tridentí (1564), i fou patriarca d’Antioquia a títol honorífic (1566).
Dedicà a Carles I de Catalunya la seva obra principal, De matrimonio regis Angliae (Bruges 1528, Barcelona 1531), en defensa de la reina Caterina d’Aragó. Llegà al col·legi de Sant Domènec d’Oriola la seva important biblioteca, nucli de l’actual Biblioteca Pública Ferran de Lloaces.
(Dueñas, Castella, 1470 – Saragossa, Aragó, 1498)
Reina de Portugal. Filla de Ferran II el Catòlic i d’Isabel I de Castella.
Jurada hereva de Castella (1476), es casà (1490), amb el príncep Alfons, hereu del regne de Portugal. En morir aquest al cap de poc temps (1491), es tornà a casar, amb Manuel I, germà d’Alfons.
Quan els seus pares pretengueren jurar-la com a hereva d’Aragó, els aragonesos s’hi oposaren (1498).
Morí en donar a llum el príncep Miquel.
(Trípoli, Líbia, 1498 – Pamplona, Navarra, 1561)
Escriptor. De petit fou captivat, juntament amb la seva mare; portats a Barcelona, on els comprà un cavaller anomenat Ferran, que els féu batejar i adoptà el noi.
L’any 1520 prengué l’hàbit dominicà. Fou prior del convent de Barcelona, del de Saragossa i del de València, i novament del de Barcelona, i provincial (1550-59).
Publicà una Vita sancti Raimundi de Penyafort, i és autor del primer Officium sancti Raimundi.
(Barcelona, vers 1426 – després 1498)
Polític. Conseller en cap en temps de Ferran II el Catòlic.
Fou autor, pels volts del 1483, d’un pla de redreç que tenia com a objectius principals la reducció del deute públic municipal, la reforma de la burocràcia municipal i l’augment dels ingressos del municipi mitjançant la participació de forans i eclesiàstics en les càrregues impositives.
El pla fou aprovat pel Consell de Cent, però les pressions dels estaments privilegiats aconseguiren d’introduir-hi una esmena que el féu inaplicable (la posada en pràctica conjunta de totes les mesures).
Tanmateix, aconseguí l’aprovació d’una reducció de salaris dels funcionaris municipals i la prorrogació dels impostos sobre la carn i el vi i, d’altra banda, el pla Conomines inspirà les “Ordinacions per al redreç” del 1491.
(Còrdova, Andalusia, vers 1440 – Barcelona, vers 1498)
(o de Cárdenas, o el Itinerante) Pintor. Les primeres notícies el citen con a ciutadà de València (1468), on pintà Sant Miquel (col·lecció Wernher, a Anglaterra, procedent de Tous).
Després anà a Aragó (des del 1474) i després a Catalunya (des del 1486), on signà la gran pintura sobre fusta la Pietat (Barcelona, 1490), encarregada per l’ardiaca Lluís Desplà per a la catedral de Barcelona.
També a Barcelona féu el cartó per al vitrall de la capella de les fonts baptismals de la catedral (1495), les quatre escenes de la vida de Crist (dues al Museu d’Art de Catalunya i dues a l’Institut Amatller).
El seu estil, influït pels flamencs, revela un profund coneixement de la tècnica d’emprar transparències i contrastos cromàtics. Influí poc en la pintura catalana, ja decadent, dels darrers anys del segle XV.
Dades dels Països Catalans 