(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, 19 novembre 1713 – Roma, Itàlia, 30 juliol 1761)
Escultor. Fill de Manuel Vergara. Treballà molt a Roma, on fou protegit pels papes. L’anomenaven el romà.
És autor d’escultures notables, com la de sant Pere d’Alcàntera de Xúquer.
(València, 1761 – Mèxic ?, després 1834)
Dibuixant i gravador. Format a les acadèmies de Sant Carles i de San Fernando. Anà a Mèxic (1778) com a ajudant de Jeroni Antoni Gil, nou director de gravat en buit de la Casa de la Moneda d’aquella capital.
El 1791 s’enrolà en l’expedició de circumnavegació d’Alessandro Malaspina com a dibuixant i realitzador de perspectives. Navegà des d’Acapulco fins a Alaska i retornà costejant. Féu nombrosos dibuixos i un interessant diari -del qual resta solament el primer quadern- descrivint el viatge, i especialment Mulgrave i l’illa de Nutka.
Treballà després novament a Mèxic, i quan morí Gil el succeí com a gravador major de la Casa de la Moneda (1798).
(Montuïri, Mallorca, 1761 – 1829)
Poeta. Fou tinent de les milícies urbanes de la seva vila.
Només s’han conservat d’ell dos goigs, escrits el 1780 i de no gaire qualitat literària, i una més remarcable Glosada de la fam.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(Catí, Alt Maestrat, 1695 – València, 1761)
Eclesiàstic. Molt entès en qüestions musicals, fou encarregat de la reforma del cant pla i de la confecció d’un nou llibre d’himnes a la seu valenciana.
Important mestre de l’escola musical de Catí.
(Palma de Mallorca, 26 setembre 1761 – Cadis, Andalusia, 26 gener 1852)
Marí de guerra. El 1776 entrà a l’armada en el departament de Cadis i acabats els seus estudis seguí una llarguíssima carrera, en una època de contínues hostilitats amb França i Anglaterra, navegant generalment entre Cadis i el continent americà.
Del 1836 al 1839 fou comandant general del departament de Cadis i el 1847 fou nomenat capità general i president de la junta directiva i consultiva de l’armada.
(Xàtiva, Costera, 22 abril 1761 – Lisboa, Portugal, 8 juliol 1827)
Taquígraf, escriptor i gravador. En el camp de la taquigrafia edità el 1800 la Stenografia o arte de escribir abreviado, de S. Taylor, i va escriure Taquigrafía o arte de escribir con tanta velocidad como se habla y con la misma claridad de la escritura (1803). Ensenyà aquesta matèria a Madrid i a ell se li’n déu l’extensió a tota la Península.
Estudià gravat a l’Acadèmia de Sant Carles de València i n’ensenyà a l’Academia de San Fernando de Madrid, quan s’hi establí,
Conreà també el teatre: El día dos de Mayo, La entrada de Riego en Sevilla, La Constitución vindicada, Quijote de la Mancha y Sancho Panza en el castillo del duque, entre d’altres.
(Palma de Mallorca, 1761 – 1793)
Frare caputxí. Prengué l’hàbit el 1777. Tingué prestigi com a predicador.
Deixà escrits sermons i poesies.
(Albatera, Baix Segura, 1761 – País Valencià, segle XVIII)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia.
És autor de les obres España recuperada (1809) i La redención de España (1814), a més d’escrits inèdits.
(Torrelles de la Salanca, Rosselló, 24 febrer 1761 – París, França, 29 juny 1829)
Polític. Estudià a Perpinyà, es doctorà en teologia i fou ordenat sacerdot. Amb motiu de la Revolució francesa, abandonà l’estat eclesiàstic i fou alcalde de Perpinyà (1790-92).
Representant dels Pirineus Orientals a la Convenció, s’oposà a l’execució de Lluís XVI. D’actitud moderada, fou empresonat pels jacobins i alliberat a la caiguda de Robespierre (1794).
Diputat dels Pirineus Orientals al Consell dels Cinc-cents, aprovà el cop d’estat napoleònic (1799). Durant els Cent Dies (1815) fou diputat una altra vegada.
Dades dels Països Catalans 