(Madrid, 6 novembre 1661 – 1 novembre 1700)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1665-1700). Fill de Felip IV i de Marianna d’Àustria. Era de constitució feble i malaltissa i de poca capacitat mental.

El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, encara que la corona catalano-aragonesa es trobava, però, en un procés de recuperació palesat en una política que aspirava a actualitzar l’ordre constitucional de la monarquia; les classes dirigents catalanes sostingueren a fons l’aixecament de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV, el qual no sabé, però, treure partit de les circumstàncies (fou nomenat vicari general de la corona catalano-aragonesa).

Mentre que per a la historiografia castellana és el símbol de l’ocàs, segons alguns cronistes catalans, com Narcís Feliu de la Penya, fou el millor rei que ha tingut Espanya.

Al País Valencià, on la Segona Germania (1693) revelà el desvetllament del camp i reivindicà els Furs de Jaume I, tingué lloc el 1670 la creació del port franc de València.

A les Balears, per contrast, semblen restar al marge d’aquest corrent: fou l’època de les lluites entre canamunts i canavalls i del paroxisme inquisitorial (crema de xuetes del bosc de Bellver, el 1691).

Desaparegué el càrrec de vice-canceller de Catalunya-Aragó el 1692, i fou demanada la seva restitució a Carles II per una representació dels regnes catalano-aragonesos.

La persistència d’un ideal imperialista insostenible portà el govern de Madrid a rebutjar l’oferiment de Lluís XIV de França de retrocessió del Rosselló, del Conflent i de la Cerdanya ocupada a canvi d’altres territoris del centre d’Europa, complicada en guerres continuades que produïren invasions freqüents a Catalunya.

En un testament (3 octubre 1700) el rei es decantà per la seva successió pel nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, deixà, així, el camí obert a la guerra de Successió, que s’iniciaria al cap de pocs mesos.