Obrador de ceràmica, al barri de Sant Galdric, creat per Fermí Bauby. S’hi fan exposicions de ceràmica i de tapissos.
Hom hi ha produït peces dissenyades per diversos artistes, entre els quals Jean Lurçat, Picart le Doux, etc.
(Onda, Plana Baixa, 28 març 1928 – 24 novembre 2005)
Ceramista, conegut per Manolo Safont. Començà en empreses ceràmiques als catorze anys i el 1951 instal·là el seu propi taller. Ha exposat sol a Castelló de la Plana, Madrid, Barcelona, Onda, València i Tortosa; també ha participat en diverses exposicions col·lectives.
És autor de murals notables i de composicions d’inspiració religiosa. Guanyà els premis de Ceràmica del concurs “El Miquelet”, de València, els anys 1959, 1960 i 1961. El 1976 un plafó seu fou seleccionat al concurs de ceràmica mural de l’Autopista de l’Ebre.
Té obres als Museus de Ceràmica de València i de Ginebra i als d’art contemporani de Vilafamés i Madrid.
Auto-qualificat de pintor ceramista, s’adscriu a una abstracció no geomètrica rica en color.
(Onda, Plana Baixa, 17 juny 1940 – )
Pintor i ceramista. Residí a Barcelona. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Ha exposat a València i al Saló de Maig de Barcelona.
(Onda, Plana Baixa, 17 juny 1882 – València, 10 juny 1954)
Ceramista, escultor i joier. Féu imitacions en escaiola de les figuretes de Tanagra i Mirina, però aviat féu estatuetes originals en terra cuita. Després produí també camafeus d’ivori i gemmes. Exposà bibelots de ceràmica a València (1925), on obrí una important manufactura.
El 1926 guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Filadèlfia i la primera medalla a l’Exposición Nacional de Madrid amb un conjunt de ceràmiques. El 1928 exposà a Madrid, on fou catedràtic de l’Escuela de Cerámica. Anecdòtic i detallista, se centrà sobretot en motius folklòrics valencians.
Fou el pare d’Antoni Peyró i Llop (València, 1909 – ? ) Ceramista. Continuà el taller del seu pare.
Veure> Antoni Peyró i Mezquita (pintor, escultor i ceramista valencià, 1882-1954).
Tipus de ceràmica. Als segles XIV i XV es formà a la localitat un centre important de producció ceràmica. Un dels gèneres més típics d’aquests forns fou la decoració en verd i morat; la seva àrea d’expansió comprengué tot l’àmbit mediterrani i durà menys d’un segle.
Les seves formes més freqüents foren els plats, les escudelles, les palanganes i els pots d’apotecari; la seva decoració pintada, d’una gran varietat, rebé diverses influències (egípcies, italianes, àrabs); hi alternen les figuracions humanes, animalístiques, vegetals i heràldiques. Cal remarcar també la ceràmica decorada en blau sobre fons blanc, generalment de temàtica musulmana.
Un dels productes característics de Paterna foren els socarrats (segle XV), peces de fang cuit, de forma rectangular, que s’empraven per decorar volades i sostres de les mansions; els colors usuals eren, principalment, el vermelló, el blau plom, el negre i el groc; els temes figurats estan constituïts per fulles i flors, figures humanes i, també, per motius zoomòrfics.
(País Valencià)
Estil pictòric de la ceràmica ibèrica. Nom donat per Pere Bosch i Gimpera (1915). És corrent a la part central del País Valencià (poblats de Sant Miquel de Llíria, la Monravana, necròpoli d’Oliva, poblat de la Serreta d’Alcoi, etc). Apareix amb menys intensitat en altres àrees.
Es caracteritza per la representació d’escenes -motiu pel qual ha estat anomenat també estil narratiu-, de guerra, de dansa, de caça, etc. Es contraposa a l’estil simbòlic o d’Elx-Archena.
Correspon als segles III-I aC, i és un dels de més personalitat de l’art ibèric.
(Màlaga, Andalusia, 1864 – Madrid, 1929)
Ceramista. Fou director de l’escola de ceràmica de Manises. És notable la seva decoració per a l’estació del Nord, a València.
També conreà la pintura.
(Alboraia, Horta, 16 març 1936 – )
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles i a Vierzon (França) amb una beca. El 1972 rebé el primer premi del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises.
Ha participat, entre altres, a l’exposició International Ceramics de Londres i a la de Faenza (Itàlia).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1 abril 1910 – València, 19 agost 1977)
Escriptor. Ceramista de professió. Fou crític de cinema a “El Camí”.
A part d’alguns contes esparsos i diverses col·laboracions a publicacions periòdiques, és autor dels reculls poètics Verd i blau (1949) i Baladre (1959), de les narracions per a infants Joaquim i els seus amics (1953), de les narracions De la vall al cim (1958) i Romeu, un camarada (1991).
Destacà també com a divulgador (La vall de la Safor, 1977), i el curiós llibre Amics de Muntanya (1960), amb textos d’excursionisme i comentaris sobre plantes medicinals indígenes.
Dades dels Països Catalans 