(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
Barri, a 1 km de la vila.
Caseria, al nord-oest de la ciutat.
Despoblat i partida, a la dreta del riu de Sonella o riu Sec de Betxí, curs d’aigua intermitent, que neix a la serra d’Espadà, al nord del pic de la Ràpita, dins el terme de l’Alcúdia de Veo (a la capçalera és anomenat riu de Veo); a Tales rep, per l’esquerra, el barranc de Castres i, entre Onda i Betxí, per la dreta, la rambla d’Artana. Desemboca al mar, aigua avall de Borriana, vora el Grau.
(Onda / Ribesalbes, Plana Baixa)
Embassament del Millars. En funcionament des del 1958.
Té una capacitat per a 52,3 milions de m3 i ha regularitzat considerablement el curs del riu. S’aprofita per als regatges destinats sobretot als tarongers.
Santuari (371 m alt), a la zona muntanyosa al nord de la vila, vora el límit amb el terme de Fanzara (Alt Millars).
El 1724 fou renovada la primitiva construcció medieval, per a la qual havia pintat una imatge del Salvador Joan de Joanes.
(Onda, Plana Baixa, 28 març 1928 – 24 novembre 2005)
Ceramista, conegut per Manolo Safont. Començà en empreses ceràmiques als catorze anys i el 1951 instal·là el seu propi taller. Ha exposat sol a Castelló de la Plana, Madrid, Barcelona, Onda, València i Tortosa; també ha participat en diverses exposicions col·lectives.
És autor de murals notables i de composicions d’inspiració religiosa. Guanyà els premis de Ceràmica del concurs “El Miquelet”, de València, els anys 1959, 1960 i 1961. El 1976 un plafó seu fou seleccionat al concurs de ceràmica mural de l’Autopista de l’Ebre.
Té obres als Museus de Ceràmica de València i de Ginebra i als d’art contemporani de Vilafamés i Madrid.
Auto-qualificat de pintor ceramista, s’adscriu a una abstracció no geomètrica rica en color.
(Onda, Plana Baixa, segle XVIII – València, 1772)
Escultor. Deixeble de Jaume Molins, fou membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Treballà a València (Àngels dels Sagrari, a l’església de Sant Andreu), Yecla, Albacete i Carlet.
Ibn ad-Dabag (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151) Historiador àrab.
Ibn Affiun al-Gafiqï (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188) Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.
Ibn al-Labbana (Dénia, Marina Alta, segle XI) Historiador àrab.
Ibn ‘Alqama (València, 1036 – 1115) Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.
Ibn al-Zaqqäq (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135) Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.
Ibn ‘Amira (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251) Historiador àrab.
Ibn ‘Ayyad (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206) Historiador àrab.
Ibn Fathun (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125) Historiador àrab.
Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh (Illes Balears, segle XII – 1185) Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.
Despoblat, al límit amb el terme de l’Alcora (Alcalatén), a la confluència del barranc de la Graïllera (que davalla de Llucena) amb el Millars, a l’indret on hi ha el pantà del Sitjar.
Dades dels Països Catalans 