(Alboraia, Horta, 16 març 1936 – )
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles i a Vierzon (França) amb una beca. El 1972 rebé el primer premi del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises.
Ha participat, entre altres, a l’exposició International Ceramics de Londres i a la de Faenza (Itàlia).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1 abril 1910 – València, 19 agost 1977)
Escriptor. Ceramista de professió. Fou crític de cinema a “El Camí”.
A part d’alguns contes esparsos i diverses col·laboracions a publicacions periòdiques, és autor dels reculls poètics Verd i blau (1949) i Baladre (1959), de les narracions per a infants Joaquim i els seus amics (1953), de les narracions De la vall al cim (1958) i Romeu, un camarada (1991).
Destacà també com a divulgador (La vall de la Safor, 1977), i el curiós llibre Amics de Muntanya (1960), amb textos d’excursionisme i comentaris sobre plantes medicinals indígenes.
(Manises, Horta, segle XIV – )
Ceràmica envernissada de blanc. Feta en una de les zones importants de fabricació de ceràmica musulmana al País Valencià (juntament amb Paterna, Benaguasil, Càrcer, etc).
El document més antic relatiu als moriscs de Manises fabricants de ceràmica data del 1317. En anys successius van treballar en col·laboració cristians i musulmans, fins a l’expulsió definitiva d’aquests, al començament del segle XVII.
Els forns de Manises van competir amb els malaguenys en la fabricació de pisa daurada, que correspon al fals nom genèric de malica (en realitat, varietat ceràmica pròpia dels forns malaguenys) i arribaren fins i tot a anul·lar aquesta competència gràcies a la protecció de la flota catalano-aragonesa i a la decadència del regne granadí.
La gran producció de pisa de Manises data de mitjan segle XIV, en què gràcies a la protecció de la família Boïl, senyors del feu de Manises, i a la política comercial del rei Jaume II el Just, en foren exportades grans quantitats a tot el Mediterrani, i fins i tot a ciutats flamenques i alemanyes. A la segona meitat del segle XV, època de màxima expansió, fou exportada fins a Egipte, Síria, Palestina i l’Àsia Menor.
Al principi del segle XVII Manises encara fabricava la seva famosa pisa daurada i blava, per bé que ja havia iniciat la decadència, que havia de convertir-la en manufactura popular; a mitjan segle XVIII ja no apareix esmentada entre les fàbriques de pisa espanyoles.
Les peces sortides dels obradors de Manises són de forma variada: bols, escudelles, gerres de diferents tipus, plats, etc. Respecte al colorit, en la major part d’exemplars més antics la decoració més freqüent és a base de tons verds i negres. Més endavant, al segle XV, es combina el blau amb l’or, i la decoració consisteix en una gran complicació d’ataurics d’origen granadí i inscripcions aràbigues. Els exemplars gòtics es caracteritzen pel predomini de l’or i la decoració composta per temes centrals únics, figures d’animals i inscripcions.
A partir de mitjan segle XV la decoració es modifica i dóna lloc a quatre sèries diferents de motius: or i blau amb tema central heràldic; plats cònics i baixos amb decoració vegetal de clavellines d’or dintre de cercles blaus; els anomenats plats de l’Ave Maria, per la inscripció que porten al vorell, decorats amb figures humanes o animals, i plats de grans dimensions corresponents al regnat dels Reis Catòlics, decorats amb cordons, vírgules i filets en relleu, generalment en or de tons violacis.
Al segle XVII la producció de Manises palesa una notable renovació; són abundants les peces totalment daurades i les que presenten fons de blau pàl·lid. Al segle XVIII la producció es limita a la imitació de la ceràmica de l’Alcora. L’escola de ceràmica creada a la fi del segle XIX renovà els obradors, que modernament repeteixen els models medievals.
El 1967 es formà el Museu de Ceràmica de Manises.
(Maó, Menorca, 1939 – )
Ceramista. Alumne de l’Escola Massana de Barcelona. Figurà entre els fundadors del grup “Sa Taula” (1964) i pertangué al “Grup Menorca”.
Les seves ceràmiques no funcionals han estat presentades en diverses exposicions individuals i col·lectives (Balears, Barcelona, Itàlia, Uruguai, etc), i han estat molt ben acollides per la crítica.
La seva activitat s’estén al camp dels tapissos i de l’escultura.
(Maó, Menorca, 27 agost 1905 – Perpinyà, 22 març 1970)
Poeta i ceramista. Establert de jove a Perpinyà, tingué contacte amb el grup rossellonès La Nostra Terra i l’Institut d’Estudis Occitans.
Poeta neosimbolista, refinat, emprà sempre la llengua literària comuna: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer, llegenda íntima (1966) i El vent fútil (1967).
Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb el ceramista Lurçat.
Veure> Frederic Hilarió i Giner (ceramista menorquí, 1939- )
(l’Alcora, Alcalatén, 1745 – València, 1815)
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles, de València (1767-76), d’on esdevingué després acadèmic.
Es dedicà a la pintura religiosa i, principalment, a la de flors.
L’any 1781 establí una important fàbrica de ceràmica a Ribesalbes i el 1799 fou nomenat director de la d’Alcora, sense perdre la propietat de l’altra.
(Quart de Poblet, Horta, 1924 – )
Ceramista. Filla de Francesc Elias i Bracons. Casada amb el pintor Ignasi Mundó.
Exposà per primera vegada figuretes de terra cuita a Barcelona, l’any 1946, i féu exposicions col·lectives conjuntament amb les seves germanes Mercè i Montserrat.
Veure> Jaume de Scals i Aracil (ceramista valencià, 1913-78).
Sobrenom amb el qual fou conegut el terrisser de Sabadell Josep Escaiola.
Dades dels Països Catalans 