Arxiu d'etiquetes: regions

Vic, regió de

(Osona / Ripollès)

Regió del nord-est humit de Catalunya, repartida entre l’Altiplà Central i els Pirineus Orientals. Osona engloba per llevant fragments del Sistema Transversal i de la Serralada Pre-litoral. Correspon a la conca alta del Ter i a la capçalera del Congost, de tendència continental, com tota la plana de Vic.

La població és la més feble de la Catalunya continental (63 h/km2), però la més densa de la Catalunya interior. L’increment màxim del darrer segle (63%) és la del vicenni 1950-70, després del qual sembla haver-se estancat la industrialització, relativament forta (tèxtil, metal·lúrgica, de la construcció i la fusta sobretot) a Vic, Manlleu, Ripoll i Torelló.

És important la riquesa agrària. Canalitzen el comerç tradicional el mercat regional de Vic, el comarcal de Ripoll i els subcomarcals de Ribes de Freser, Camprodon, Prats de Lluçanès i Sant Quirze de Besora.

La regió coincideix aproximadament amb les antigues vegueries de Vic i Camprodon i les sots-vegueries de Ribes i Lluçanès, amb el corregiment de Vic i amb la meitat llevantina de l’actual diòcesi de Vic.

vegueria

(Catalunya)

Distribució del territori. Denominació que s’aplicava, abans de 1716, a les divisions territorials de Catalunya.

Qualsevol de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte de 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.

Vallès, el

(Vallès Occidental / Vallès Oriental)

Sub-regió natural i històrica del llevant del Principat, que per la seva importància excepcional més que no per diferències acusades ha estat dividida en les dues comarques.

El nom, que al·ludeix a un conjunt de valls poc diferenciades, ha assolit ressonàncies de prestigi popular (com el Vallès no hi ha res) perquè hom la considera modernament la comarca més completa de Catalunya i, en l’aspecte econòmic, la consideració no sembla gratuïta.

Més de mitja sub-regió és constituïda per la depressió del Vallès, fragment de la Depressió Pre-litoral Catalana comprès entre el Llobregat i la Tordera, que davalla lentament de 350 m (nord-est) a 50 (sud-oest). La depressió del Vallès fou originada pel joc de dues falles paral·leles, distanciades vora el Llobregat uns 20 km, que fins a la vall del Congost es mantenen a uns 15 km i que entre el Montseny i el Montnegre s’estrenyen fins a 3 km (llindar de la Tordera amb la depressió de la Selva), a 60 km del Llobregat.

Originàriament és una plana miocènica, ja aleshores arrasada, i amb un gruix de materials minvant d’oest a est, prova que la sedimentació marina fou molt més duradora vora el Llobregat. Les falles alpídiques la inclinaren cap al nord, fet que contribuí al relleu més acusat de la Serralada Prelitoral.

Això no obstant, els rius (Tordera i Mogent-Besòs) han estat empesos cap al sud i flueixen vora la Serralada Litoral perquè l’enèrgica erosió vil·lafranquiana (del Quaternari inferior) la desmantellà en part i originà amb els materials arrabassats cons de dejecció, d’un gruix de centenars de metres vora la Serralada Prelitoral i que s’esprimatxen fins a desaparèixer. Aquests cons d’origen torrencial formen un gran peu de muntanya on abunden unes argiles roges molt alterades i que determina l’orientació del relleu en contra de l’estructura: d’uns 300-350 m vora la falla nord a uns 100-150 vora la sud.

La resta del Vallès és formada per un ampli sector de la Serralada Pre-litoral (amb fragments annexats de la Depressió Central, a més dels conglomerats montserratins de Sant Llorenç del Munt, el sector sud-est de l’altiplà del Moianès) i un altre de la Serralada Litoral, tan estret, que en algun sector la divisòria hidrogràfica entre les aigües que vessen directament a mar (Maresme) i les de la depressió del Vallès se situa molt asimètricament: sis vegades més a prop de la depressió.

Aproximadament el Vallès coincideix amb la conca del Besòs, sense la capçalera, que correspon a Osona, ni el curs baix, al Barcelonès. A més, comprèn un sector de la conca del Llobregat i la capçalera i part de la conca mitjana de la Tordera.

L’home s’ha interessat sempre per aquesta sub-regió, pas còmode entre les Gàl·lies i les Hispànies, fèrtil i humida. La toponímia hi indica l’existència de nuclis de poblament d’època ibèrica -Llerona, Tagamanent, Arraona (Sabadell)-, molts de romans o romanitzats -Ègara (Terrassa), Semproniana (Granollers), Octàvia (Sant Cugat), Caldes de Montbui, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Barberà, Montcada i Reixac- i alguns de germànics (potser Montbui) i d’aràbics (Marata, Gallifa).

Relativament poblat des de l’edat mitjana, el Vallès arribà al segle XVIII amb 25.000 h (1718). Aleshores ja ocupava, exclòs el Barcelonès, el cinquè lloc entre els conjunts comarcals de Catalunya, darrere l’Empordà, el Camp de Tarragona, el Pallars i el Rosselló. El 1787, malgrat que la població passà a 39.000 h, el Vallès es veia sobrepassat per algunes comarques de creixement més ràpid, i ocupava el sisè lloc.

El 1860, en iniciar-se els censos moderns, el Vallès Occidental ja era més poblat que l’Oriental, i el conjunt, amb 96.000 h, s’havia industrialitzat en el ram tèxtil i ja només el superaven l’Empordà i el Camp. La creixença fou regular durant mig segle, i el 1910 s’apropà a 129.000. Però d’aleshores ençà el creixement del Vallès no ha tingut aturador, i segurament ha octuplicat la població. El 1920, amb 154.000 h, deixà enrere els altres conjunts comarcals.

La població relativa, però, encara que superava els 100 h/km2, no era tan densa com al Maresme i al Baix Llobregat. La guerra civil incidí negativament en la població, però ja el 1950 tornava a arribar una immigració en massa com la del període 1910-30 i vorejava els 242.000 habitants i 970.729 el 1996.

Un augment així ha comportat la creació d’habitatges, indústries, centres de serveis i residències secundàries per a vallesans i barcelonins. Així s’explica la minva de superfície conreada, que ha passat de 484 km2 el 1954 a 310 el 1969 i a 287 el 1982. Malgrat tot, el Vallès és un dels pilars de l’agricultura catalana, pels conreus herbacis (cereals, farratge, patates) i de la ramaderia (bovins, porcins). Però el seu pes relatiu va de baixa: hom estimà el 1996 que la població activa agrària només representava l’1,8% de l’activa al Vallès Oriental i el 0,6% a l’Occidental.

La indústria, en canvi, n’ocupava el 51,8% al Vallès Oriental i el 47,2% a l’Oriental, mentre que el sector terciari n’ocupava, respectivament el 46,4% i el 52,2%. Per subsectors, la indústria vallesana és la segona de Catalunya en el de la pell (amb el 3,2% de la població activa industrial), químic (7,9%), fusta (4,2%), alimentació (4%), metal·lúrgia (26,5%) i construcció (15%), i en el subsector tèxtil (30,6%) supera el Barcelonès i ocupa el primer lloc de la península Ibèrica.

A més, la indústria vallesana és la més dinàmica de Catalunya, si s’exceptua el ram químic, en què ho és més el Camp de Tarragona. Es veu, doncs, que el Vallès és l’alternativa industrial del Barcelonès i de tot el litoral català, que es va terciaritzant. El 1989 s’inaugurà el Parc Tecnològic del Vallès, situat al límit dels termes de Sant Cugat i Cerdanyola, que ocupa unes 40 ha.

El Vallès formà part del territori dels laietans, documentats des del segle III aC, els límits interiors dels quals coincidien amb els d’aquesta comarca. Ègara, l’actual Terrassa, encara que no és segur que fos dels laietans, n’esdevenia municipi romà (amb una data anterior al 139 dC) i contribuí a aglutinar les terres vallesanes enfront de Barcelona i de la depressió litoral; molt probablement la diòcesi d’Ègara, segregada vers el 450 de la de Barcelona, degué comprendre el Vallès.

Després de la dominació musulmana i de la conquesta franca, la diòcesi, malgrat alguns intents, no fou restaurada i el Vallès formà part novament de la diòcesi de Barcelona, de la mateixa manera que formà part del comtat de Barcelona (potser ja des d’època visigòtica).

De fet, però, el Vallès conservà una certa personalitat administrativa durant l’edat mitjana, i en consolidar-se la divisió de Catalunya en vegueries aparegué la sotsvegueria del Vallès, sota l’autoritat d’un sotsveguer, resident a Caldes de Montbui i dependent del veguer de Barcelona. A mitjan segle XIV Granollers substituí Caldes com a capital del Vallès; però, de fet, Barcelona i el Vallès constituïen ja en aquell segle una sola demarcació (vegueria de Barcelona i el Vallès), encara que normalment la sotsvegueria es mantingué fins a la Nova Planta, el 1716.

També eclesiàsticament el territori vallesà constituí una demarcació (deganat del Vallès) de la diòcesi barcelonina, mantinguda fins a època contemporània.

La divisió borbònica en corregiments féu del Vallès una alcaldia major, amb centre a Granollers, del corregiment de Mataró (fent-lo dependre, per primera vegada, d’un centre exterior altre que Barcelona). Amb la divisió provincial del 1833, Breda i Riells de Montseny restaren dins la província de Girona i la resta del Vallès històric dins la de Barcelona (Breda i Riells tampoc no foren inclosos al Vallès Oriental en la divisió del 1936).

La divisió en partits judicials del 1834 dividí, per primera vegada, la comarca al voltant de dos centres: el partit judicial de Terrassa, amb els municipis que aproximadament formaven el Vallès Occidental el 1936 (encara que el 1883 se subdividí i aparegué el partit judicial de Sabadell), i el partit judicial de Granollers, amb els municipis que aproximadament formaren el Vallès Oriental el 1936; aquest partit de Granollers, però, no inclogué la major part de la conca alta de la Tordera, lligada històricament a la jurisdicció del vescomtat de Cabrera, que, juntament amb la part atribuïda a la província de Barcelona de la diòcesi de Girona, lligada fins aleshores també a la mateixa jurisdicció senyorial, constituí el partit judicial d’Arenys de Mar.

Tanmateix, alguns pobles del corregiment de Manresa passaren al partit de Terrassa (Rellinars i Vacarisses) o al de Granollers (Castellterçol); d’altres del corregiment de Vic passaren al partit de Granollers (Sant Quirze Safaja, amb Sant Pere de Bertí, i Aiguafreda); Montcada i Reixac, en canvi, restà del partit dels afores de Barcelona fins a la constitució del partit de Sabadell.

La divisió territorial de Catalunya del 1936 mantingué dins les dues comarques en què dividí el Vallès (seguint la divisòria d’aigües de les rieres de Caldes -excepte la capçalera- i de Tenes) tots aquests municipis originàriament dependents de Manresa i de Vic, i encara incorporà al Vallès Oriental els de Granera (fins el 1833 del corregiment de Manresa) i Castellcir (del de Vic), a la vegada que reincorporà el sector vallesà del partit d’Arenys. Només Olesa de Montserrat, vila tradicionalment lligada al Vallès, fou atribuïda al Baix Llobregat.

Tremp, conca de

(Pallars Jussà)

Subcomarca, que correspon a l’extrem llevantí de la Depressió Mitjana Intrapirinenca, constituïda per terrenys margosos i argilencs del cretaci superior i l’eocè, que formen una conca ovalada entre les serres Interiors (Boumort, Sant Gervàs) i les Exteriors (Montsec) del Prepirineu, limitada per conglomerats a l’est (serra de Comiols) i a l’oest (serres de Lleràs i de Montllobar).

Els materials tous del sinclinal han aparegut un cop exhumat el relleu de plegament i denudada la cobertora detrítica per l’erosió de la Noguera Pallaresa; aquest riu ha anat excavant la clotada, i ha produït glacis d’erosió de pendent suau, amb vessants erosionats pels torrents afluents i amb formacions de badlands. Les serres de Sant Corneli i de Carreu (convexitat d’una ondulació estructural que fa reaparèixer les calcàries) separen la conca de dalt de la de baix, amb les capitalitats de la Pobla de Segur i Tremp, respectivament.

La forma tancada d’aquesta unitat determina un contrast tèrmic, de tipus continental, amb escasses precipitacions; l’aspecte desolat de la vegetació en part és conseqüència de l’acció humana. L’agricultura és la principal activitat; també hi ha bestiar de llana. Industrialment, cal esmentar la producció d’energia elèctrica (pantà de Sant Antoni i de Terradets).

Les vies de comunicació procedents del Pallars Sobirà (a través del congost de Collegats), així com les de les valls Fosca, de Manyanet (afluent del Flamicell) i de l’Alta Ribagorça, s’orienten vers la conca, i fan de Tremp el principal centre econòmic del Pallars.

Tortosa, regió de

(Catalunya)

Regió del sud-oest del Principat, de transició al País Valencià. Comprèn el sector més desenvolupat de la Serralada Prelitoral i l’angle sud-oest de la Depressió Central Catalana, amb la cubeta de Móra.

Comprèn les comarques del Baix Ebre i el Montsià, d’ambient mediterrani litoral, la Ribera d’Ebre, Terra Alta i el Matarranya, de tendència continental. Coincideix, juntament amb el Priorat, amb la conca baixa de l’Ebre. La densitat de població és de 35 h/km2, la més feble del litoral dels Països Catalans i la més poc progressiva (l’increment des del 1877 és del 11,6%).

És una regió agrícola, amb poques ciutats (Tortosa, Amposta i Sant Carles de la Ràpita). Les indústries amb major ocupació són les de la construcció i la química (Flix). A més del mercat regional de Tortosa, cal esmentar el comarcal de Móra d’Ebre, els subcomarcals de Gandesa, Amposta i Vall-de-roures i l’extracomarcal d’Alcanyís, aragonès.

La regió coincideix aproximadament amb l’antiga vegueria i corregiment i el bisbat actual de Tortosa i amb el dialecte occidental de transició entre lleidatà i valencià. La comarca del Matarranya i la part ponentina de Terra Alta, però, pertangueren al corregiment d’Alcanyís, i avui la major part al partit judicial d’Alcanyís i a l’arquebisbat de Saragossa.

Tarragona, regió de

(Catalunya)

Regió del sud del Principat, la més poc extensa (2.722 km2) després de les d’Andorra i Vic.

Comprèn l’extrem ponentí de la Depressió Prelitoral (Camp de Tarragona, dividit en Alt Camp, Baix Camp i Tarragonès), una conca d’erosió als marges de la Depressió Central (Conca de Barberà) i el sector paleozoic (dins la Serralada Prelitoral) de la cubeta de Móra (Priorat).

Hidrogràficament, a més del Priorat, que vessa cap a l’Ebre, coincideix amb les conques del Gaià, el Francolí i les rieres ponentines.

Administrativament coincideix amb les vegueries de Tarragona i Montblanc, amb el corregiment de Tarragona, l’arquebisbat de Tarragona fins als canvis acordats el 1953 i amb els partits judicials actuals de Reus, Tarragona i Valls.

La població s’ha mantingut estacionària durant un segle (1875-1960), amb el màxim de 209.000 h el 1887. Darrerament les noves fonts de riquesa (indústria petroquímica i turisme) han augmentat el 20% la població en el decenni 1960-70 (260.000 h, 95 per km2, que és la densitat més alta fora de la regió de Barcelona), i el ritme es manté.

El 1981 tenia 331.755 h, amb una densitat de 121,8 h/km2. El Tarragonès i l’Alt Camp concentraven 185.274 h, amb estagnació a l’Alt Camp i minva a les comarques perifèriques. El 1986 Tarragona superava els 105.000 h, Reus els 80.000 i Valls, Vila-seca i Salou els 19.000 i 17.000 h, respectivament.

Seu d’Urgell, regió de la

(Catalunya)

Regió del nord-oest del Principat (7.537,1 km2), corresponent als Pirineus Centrals catalans.

Hom pot distingir-hi una zona pirinenca estricta, integrada per la Baixa Cerdanya, la Vall d’Aran i els sectors septentrionals de l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça; i una de prepirinenca, integrada per la resta de les darreres comarques i, a més, el Pallars Jussà i la Baixa Ribagorça.

Hidrogràficament coincideix amb la conca alta (fora de la capçalera, corresponent a l’Alta Cerdanya, i la conca alta i mitjana de la Valira, a Andorra) i part de la mitjana del Segre i amb les capçaleres de l’Éssera (Alta  Ribagorça) i la Garona (Vall d’Aran).

Als Països Catalans és, amb Andorra, la regió típica d’alta muntanya, forestal i ramadera, i, modernament, de l’equipament hidroelèctric i del turisme muntanyenc.

La població, que havia constituït una reserva demogràfica per a la Catalunya mediterrània i les planes de Lleida, ha restat reduïda (1981) a menys de 70.000 h, la meitat de la del 1860 i la més dèbil dels Països Catalans (9,1 h/km2).

Actualment es distribueixen la regió tres mercats supracomarcals: Puigcerdà al nord-est, Tremp a ponent i, sobretot, la Seu, cap de la diòcesi d’Urgell, configuradora inicial de la regió. Com a mercats complementaris cal esmentar: Organyà (Alt Urgell), Sort i la Pobla de Segur (Pallars), Viella (Vall d’Aran) i el Pont de Suert, Castilló de Sos i Benavarri (Ribagorça).

Petita Cerdanya, la

(Bellver de Cerdanya / Riu de Pendís, Baixa Cerdanya)

Veure> la Batllia (petita regió).

Penedès, el

(Alt Penedès / Baix Penedès / Garraf)

Regió natural i històrica, dividida entre les tres comarques, superfície: 1.940,5 km2.

En la divisió provincial, l’Alt Penedès i Garraf pertanyen a la de Barcelona, i el Baix Penedès a la de Tarragona.

Comprèn la depressió del Penedès, sector de la Depressió Prelitoral entre la vall del Llobregat i del Gaià, i el massís de Garraf.

El mercat regional és Vilafranca del Penedès.

Manresa, regió de

(Catalunya)

Regió. Comprèn les comarques d’Anoia, el Bages, el Berguedà i el Solsonès, és a dir, aproximadament les conques alta i mitjana del Llobregat.

Administrativament coincideix, aproximadament, amb l’antic corregiment de Manresa i amb la franja llevantina del de Cervera, i posteriorment amb els partits judicials d’Igualada, Manresa i Berga (província de Barcelona) i Solsona (província de Lleida).

Eclesiàsticament pertany a les diòcesis de Vic (Bages i Anoia) i de Solsona, llevat d’uns sectors d’Anoia (diòcesi de Barcelona) i del Solsonès (Urgell).