Arxiu d'etiquetes: Castella (nascuts a)

Yáñez de la Almedina, Fernando

Deixa un comentari

(Almedina, Castella, vers 1450 – ?, vers 1540)

Pintor. De probable ascendència morisca, de jove conegué Fernando de Llanos, potser mestre seu. És versemblant que tots dos s’establissin aviat a València i connectessin amb algun taller relacionat estèticament amb el de Paolo di San Leocadio, o fins i tot hi col·laboressin.

Vers el 1500 s’ha relacionat la seva presència a Itàlia amb el Ferrante Spagnuolo esmentat el 1505 com a col·laborador de Leonardo da Vinci en la decoració del Palazzo Vecchio de Florència, malgrat que la crítica sembla més inclinada a identificar-lo amb Llanos, amb el qual hom sap del cert que, el 1507, realitzà el retaule dels Sants metges de la seu de València (se’n conserva només el banc amb una Pietat) i les portes del retaule major a la mateixa seu. De les dotze taules que el formen, cal atribuir-li amb molta probabilitat l’Adoració dels pastors, el Trànsit de Maria, l’Abraçada davant la Porta Daurada, la Presentació de la Mare de Déu i la Visitació.

Fins el 1513, que és provada la seva estada a València, executà obres com Sant Dimes crucificat amb un orant (que hi havia a la catedral), encara amb Llanos, i, absent ja aquest, la Santa Caterina (Madrid, El Prado), Sant Damià (Madrid, El Prado), la Resurrecció (Museu de Belles Arts de València), el petit conjunt de taules conservat a la parròquia de Sant Nicolau de València, la sèrie de la col·lecció Montesinos de València i la Mare de Déu amb el Nen (col·lecció Brauner, València) i El Salvador amb sant Pere i sant Pau (Dortmund, col·lecció Cremer).

El 1515, pintor i ciutadà de València, era a Barcelona per dictaminar sobre un retaule del Pi fet per Joan de Borgonya. El seu rastre es perd fins el 1534, que començà a treballar a la seu de Conca. D’aquesta època tardana són possiblement el Judici Final de Xàtiva (destruït) i el de Palma (col·lecció March) i la Visita de Jesús ressuscitat amb Maria als pares dels llimbs (Madrid, col·lecció Adanero). Ch.R. Post situa en època anterior (1523) la Sagrada Família de la col·lecció Grether de Buenos Aires.

La influència que ell tingué en terres valencianes, Conca i Múrcia fou decisiva, i a ell és deguda la introducció del Renaixement ple a la península Ibèrica.

Virués, Alfons de

1 Resposta

(Medina de Rioseco, Castella, segle XVI – València, segle XVI)

Metge. Instal·lat a València de jove, fou amic i corresponsal de Lluís Vives.

Foren fills seus Cristòfor de Virués, i:

Tomás de Villanueva

5 Respostes

(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)

Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.

Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.

Fou canonitzat el 1658. Festa: 22 de setembre.

Silva-Meneses y de Rabatta, Juan de

1 Resposta

(Castella, 29 juny 1737 – Menorca, 2 març 1792)

(o y Pacheco)  Militar. En 1782-83 fou capità general de Mallorca. Participà en l’expedició del duc de Crillon a Menorca (1782) i fou governador de l’illa del 1783 al 1792.

Respectà el català com a llengua oficial, l’antiga administració de l’illa i el sistema judicial creat pels britànics.

Scio Riaza, Felipe

Deixa un comentari

(La Granja, Castella, 1738 – València, 1796)

Biblista. Conegut pel nom de religió Felipe Scio de San Miguel.

És famós per la seva versió castellana de la Bíblia (Vulgata), editada a València (1791-93).

Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, Manuel

2 Respostes

(Castella, vers 1600 – Càller, Sardenya, 21 juny 1668)

Lloctinent de València (1659-63) i virrei de Sardenya (1665-68), setè marquès de Camarasa. A València intervingué en la revolta dels Llauradors de l’Horta contra els jurats de la ciutat del 1663 a favor dels primers.

En ésser nomenat virrei de Sardenya (1665) convocà corts, que dissolgué pel maig de 1668 recolzat en el noble Artau d’Alagó, marquès de Villasor, davant la popularitat creixent d’Agustí de Castellví i de Llança, marquès de Làcon, cap de la facció de la noblesa sarda oposada a la política castellana.

Acusat per la veu popular com a responsable de l’assassinat de Castellví (20 juny), fou assassinat al seu torn, als carrers de Càller. La causa d’aquest assassinat, considerat com a intent de rebel·lió contra la corona, fou dirigida pel nou virrei Francesco di Tutavilla, duc de San Germano.

Foren els principals acusats la vídua de Castellví, Francesca Setrilles (que s’havia casat amb Silvestre Aimeric tres mesos després de la mort del marit), la qual aconseguí de fugir; Silvestre Aimeric, Francesc Cao i Francesc Portuguès, els quals foren morts en una emboscada a l’illa Rossa (prop de Castell Aragonès); Jaume Artau de Castellví (cosí d’Agustí), el qual fou decapitat; Gaví Guixoni i Antoni Brondo, condemnats a mort; el jurisconsult Carles Dehonetto, ajusticiat; foren empresonats o exiliats uns 60 nobles i eclesiàstics i exiliats els bisbes de Càller i d’Ales. Des d’aleshores, Càller i l’Alguer tingueren guarnició.

Els assassinats donaren lloc a una apassionada i polèmica literatura a partir del mateix segle XVII.

Romero i González, Joan

Deixa un comentari

(Albacete, Castella, 1953 – )

Geògraf i escriptor. Es llicencià a la Universitat de València el 1976, i s’hi doctorà el 1982. Professor a la facultat de geografia i història d’aquesta Universitat des del 1976, en fou catedràtic des del 1988. S’ha interessat per la geografia de la població i per la geografia econòmica.

Ha publicat diverses obres: La despoblación de la Mancha (1980); Propiedad agraria y sociedad rural en la España mediterránea. Los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX (1983, tesi doctoral); Pobreza y desigualdad en los países desarrollados (1992) i Geografía de la pobreza y la desigualdad en los países en desarrollo (1992).

Rodríguez, Alfons

1 Resposta

(Segòvia, Castella, 25 juliol 1532 – Palma de Mallorca, 31 octubre 1617)

(o Alonso)  Escriptor místic jesuïta i sant. Morts la muller i els fills, tancà el seu comerç de teixits de llana i reprengué, a la Universitat de València, els estudis d’humanitats (1568-70). Allà entrà a la Companyia de Jesús com a germà coadjutor el 1571 i fou enviat tot d’una al col·legi de Monti-sion de Palma de Mallorca, on fou porter fins a la mort.

Entre els qui cercaren la seva direcció espiritual cal esmentar Pere Claver i el lloctinent Carles de Coloma i de Melo. Cregué que Déu li havia revelat que el seu rector pare Joan Rico (1592-95) havia desmerescut davant seu perquè, essent valencià, havia predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia.

En publicà les principals Obras el seu biògraf Jaume Nonell (en tres volums; Barcelona 1885-87).

Fou beatificat el 1825 i canonitzat el 1888.

Ribera y de Toledo, Diego de

Deixa un comentari

(Lleó, Castella, segle XV – Segòvia, Castella, 6 febrer 1543)

Bisbe de Mallorca (1507-11). Era degà de l’església de Lleó quan fou promogut a bisbe de Mallorca. Sembla que no residí mai a l’illa.

Primer tingué com a substitut Miquel Morro, d’Inca, bisbe titular de Bugia, que el 1520 anà a aquella diòcesi, després d’ésser reconquerida. Després hi tingué com a vicari general Arnau Albertí, que seria més tard bisbe de Patti (Sicília) i inquisidor.

Es conserven alguns decrets seus.

Rabaza Fuster, Julián

Deixa un comentari

(Cantavieja, Teruel, 8 març 1868 – València, 31 juliol 1931)

Religiós escolapi. Ocupà alts càrrecs de l’orde a la província valenciana, i en fou provincial el 1906. Fundà els col·legis d’Algemesí i del Grau de València.

Va escriure Escarceos literarios (1902), Poesías (1907), Memorias de un cronista de las fiestas de Urgel (1911), Historia de las Escuelas Pías (4 volums, 1917-18) i Heroísmo y santidad de la venerable madre María Ráfols (1926).

Fundà i dirigí la revista “Piedad y Letras”, i fou redactor de la “Revista Calasancia”.