Arxiu d'etiquetes: sants/es

Argemir i Mitjà, Miquel

Nom real de Miquel dels Sants, religiós trinitari català venerat com a sant per l’església catòlica.

Antoni Maria Claret i Clarà

Veure> Claret i Clarà, Antoni Maria (eclesiàstic i sant).

Andreu, Josep Pere

Veure> Pere Sans i Jordà (frare dominicà i sant).

Tomàs Carnisser

(Lleida, segle XIV – 31 desembre 1373)

Religiós dominicà, venerat com a sant. Professà al convent de Lleida i fou lector de la Universitat de Lleida.

Fou deixeble seu Vicent Ferrer, que sovint parlà elogiosament del seu mestre. Mestre de novicis també a Lleida, formà Pere de Queralt, venerat també com a sant.

Morí el 31 de desembre i tot seguit li fou donat culte local. Vicent Ferrer, el 1393, féu reconèixer el seu cos, que es trobà incorrupte.

Anys més tard el seu cos i el de Pere de Queralt foren traslladats al nou convent de Lleida i posats en dos sarcòfags a l’altar del Roser, desapareguts el 1835, excepte el cap de Tomàs, que es conservava en un reliquiari a la capella reial.

Miró de Tagamanent

Tagamanent, Miró de

(Tagamanent, Vallès Oriental, 1113 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 12 setembre 1161)

Canonge agustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i d’Ermessenda i fou lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan el 25 de juny de 1127. Allà habità, amb fama de santedat, fins el 12 de setembre de 1161.

A causa de la veneració que hom li professà tot seguit el 1345 hi fou construït un sepulcre d’alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Aquest sepulcre fou profanat pels francesos el 1794 i destruït en part el 1936, però ha estat recompost i es guarda a l’església del monestir de Sant Joan. També hi ha una vida llatina anònima (segle XIV) que recorda la seva santedat.

El seu culte, amb caire privat, s’estengué a altres indrets de la diòcesi de Vic.

Sever

(Catalunya, segle VI – vers 633/36)

Sant i bisbe de Barcelona (després 615 – abans 636). Hi ha poques dades conegudes de la seva vida. És probable que sigui Sever el personatge anònim que Sisebut imposà com a bisbe de Barcelona.

Se sap, que, per vell o per malalt, no pogué assistir al quart concili de Toledo (633), al qual envià com a delegat el prevere Joan.

La llegenda el convertí sense fonament en un màrtir de les persecucions de Dioclecià (segle IV) o d’Euric (segle V), i Sever hauria mort amb el crani foradat per un clau de ferro.

Aquesta llegenda situa els fets al Castrum Octavianum, i fou a Sant Cugat del Vallès on es descobriren les seves suposades relíquies vers el 1226, traslladades després a Barcelona el 1405 per desig de Benet XIII i de Martí l’Humà.

La seva festa és el 6 de novembre.

Sans i Jordà, Pere

(Ascó, Ribera d’Ebre, 3 setembre 1680 – Fuzhou, Xina, 26 maig 1747)

Frare dominicà i sant.

Fou nomenat bisbe i destinat a les missions de la Xina, on morí màrtir.

L’any 1888 fou canonitzat pel papa Lleó XIII amb el nom de Pere Màrtir Sans.

Sanç i Jordà, Pere

(Ascó, Ribera d’Ebre, 1680 – Fuzhou, Xina, 1747)

Missioner i sant. Conegut amb el nom de sant Pere Màrtir.

El 1698 ingressà en l’orde dominicà. El 1704 s’ordenà de sacerdot i exercí el ministeri a Lleida.

El 1713 passà a les Filipines i el 1715 passà a les missions de Xina; fou vicari apostòlic de Tonkín (des del 1730). Perseguit i empresonat, fou degollat després d’un any de tortures.

El papa Lleó XIII el beatificà (1893) i fou canonitzat pel papa Joan Pau II (2000).

Sanç d’Aragó

(Barcelona ?, 1247 – Martos, Jaen, Andalusia, 21 octubre 1275)

Religiós mercedari, arquebisbe de Toledo (1266-75) i sant. Fill petit de Jaume I i de Violant d’Hongria.

Li foren concedits, infant encara, els càrrecs d’ardiaca de Belchite, d’abat de Valladolid i de canonge sagristà de Lleida (1254). El 1266 li fou atorgat l’arquebisbat de Toledo. El 1274 féu costat al seu pare en la preparació de la fracassada croada a Terra Santa.

Va morir en terres andaluses en un enfrontament contra una invasió sarraïna.

Considerat màrtir, la seva festa es celebra el 21 d’octubre.

Salvador d’Horta

(Santa Coloma de Farners, Selva, desembre 1520 – Càller, Itàlia, 18 març 1567)

(Salvador Pladevall i Bien)  Religiós franciscà i sant. De família molt humil, passà la seva infantesa a l’hospital de Santa Coloma de Farners i, posteriorment, es traslladà a Barcelona a fer de sabater.

Ingressà al convent franciscà de Santa Maria de Jesús. Professà a Horta de Sant Joan (Terra Alta), i hi visqué humilment. Li fou atribuïda la facultat de guarir miraculosament els malalts.

El 1565 anà a Sardenya amb el provincial de l’illa, i hi morí dos anys després.