(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)
Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.
Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.
(França, 1443 – 1486)
Vescomtessa de Castellbó i princesa de Viana. Filla del rei Carles VII de França.
Fou casada el 1461 amb el vescomte Gastó III de Castellbò, fill hereu del comte Gastó IV de Foix i d’Elionor d’Aragó, princesa de Viana.
Fou regent de Navarra (1479) i de Foix (1472) pel seu fill, el rei i comte Francesc I.
Arnau Guillem Escrivà (País Valencià, segle XIV – 1417) Fill de Andreu Guillem Escrivà (mort 1397). Degué heretar la baronia de Ràfol, que trobem a les mans del seu successor, el seu fill Arnau Guillem Escrivà i Oller (País Valencià, segle XIV – 1420) Baró de Ràfol. Fou el pare de:
Arnau Guillem Escrivà (País Valencià, segle XV – 1486) Baró de Ràfol. Fill d’Arnau Guillem Escrivà i Oller. Perdé Ràfol en pública subhasta l’any 1437 i veié premorir-li el seu fill, Guillem Ramon Escrivà i Civera, germà de:
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1486 – ?, segle XVI)
Marí. Acompanyà el conqueridor castellà Pizarro a l’expedició al Perú.
(Catalunya, 1486)
Cançoner recopilat pel notari Narcís Gual, conservat a la Biblioteca Universitària de Barcelona.
Conté composicions de Joan Roís de Corella, Romeu Llull, Pere Torroella, Joan Escrivà, Joan Moreno, Francesc Alegre i Bernat Fenollar.
(monestir de Guadalupe, Extremadura, 21 abril 1486)
Conjunt de disposicions promulgades per Ferran II el Catòlic, que conclogué el conflicte agrari de Catalunya.
El rei va rebre els síndics dels remences i els representants dels senyors en aquest monestir, i després de tres mesos de negociacions fou pres l’acord que reglamentà les relacions jurídiques i socials al camp català.
Foren abolits els mals usos i els abusos senyorials, amb la qual cosa quedà garantida la llibertat personal dels pagesos, bé que continuaven obligats a retre homenatge a l’amo de les terres i al pagament d’un cens emfitèutic i de les terres senyorials.
La sentència també dictava les mesures necessàries per restablir l’ordre a Catalunya i condemnava 70 camperols a la pena capital. Els remences foren condemnats a pagar 50.000 lliures a la reialesa i 6.000 lliures d’indemnització als senyors.
Aquest fet donà peu a la creació del Gran Sindicat remença, el qual s’encarregà, fins al 1500, de liquidar els pagaments i obtingué algunes millores respecte a la sentència de Guadalupe.
(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)
Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.
Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.
Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II el Sense Fe l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig 1462).
Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil catalana, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.
El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonça Enríquez, germanastra de la reina Joana.
Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre Joan Sarriera i Bertran d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.
La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.
Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard Alagó i d’Arborea a Sardenya.
El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.
(Manresa, Bages, 1328 – 1486)
Església parroquial (Santa Maria de Manresa), dita popularment la seu de Manresa. Edificada al planell superior del puig Cardener. L’actual edifici fou iniciat sota la direcció de Berenguer de Montagut; el 1371 ja hi havia culte, i fou acabada substancialment el 1486. El campanar fou acabat el 1592, i el baptisteri i la façana principal, projectats per A. Soler i March, daten de 1915-34.
Dins l’arquitectura gòtica catalana és un cas notable de síntesi d’estructures pròpies dels temples d’una i tres naus. conté diversos retaules gòtics. La imatge de la Mare de Déu de l’Alba és una talla daurada atribuïda a Pere des Puig (final del segle XIV). La cripta fou decorada escultòricament per Jaume Padró (1781). Sofrí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714), i una important devastació el 1936.
De les construccions precedents resta una part del temple consagrat el 937, uns claustres i un pòrtic del segle XI i una portalada (segle XII) amb timpà atribuït a Arnau Cadell.
Al servei de la primitiva església de Santa Maria, restaurada vers el 880 i consagrada entre el 937 i el 945, hi hagué una important comunitat canonical segons la regla aquisgranesa. Sofrí les ràtzies sarraïnes entre el 998 i el 1003, i vers el 1020 el bisbe Oliba tornà a consagrar l’església, i reorganitzà també la canònica.
El 1098 el bisbe Berenguer Sunifred la convertí en canònica augustiniana i l’encomanà a Bernat, prior de l’Estany, perquè la reformés. Era regida per un abat, titulat més tard prepòsit o paborde, i tenia 12 canonges i dos capellans domers. Formaven part de la dotació canonical set esglésies veïnes. En 1397-1433 acollí una part de la comunitat de l’Estany, però no s’aconseguí la fusió, per oposició del bisbe de Vic i dels canonges manresans.
El 1592 fou convertida en col·legiata secular, que fou suprimida pel concordat del 1851; però, el 1884 fou restablerta per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple, declarat monument nacional el 1931.
Enllaç web: la Seu de Manresa
Dades dels Països Catalans 