Arxiu d'etiquetes: Sardenya

Bonaire

(Càller, Sardenya, Itàlia)

(it: Bonaria)  Actual barri de la ciutat. Era una antiga ciutat fundada en un puig vora la mar per l’infant Alfons, damunt el campament instal·lat durant el setge de Càller.

Després del tractat amb Pisa, Alfons l’encerclà amb un mur i hi construí un port i un castell, amb la intenció que aquesta nova ciutat, poblada de catalans, superés la Càller pisana.

Jaume II li atorgà (1325) privilegis similars a Barcelona i per això fou anomenada també Barceloneta. El 1336 arribà a tenir uns 8.000 habitants, però des del 1327, l’any següent de la rendició de Càller, fou agregada al castell de Càller.

La seva antiga església parroquial, edifici d’un sola nau d’estil gòtic català, conservat en una petita part, donada el 1336 a l’orde de la Mercè, esdevingué el més gran santuari marià de Sardenya. Pau VI la visità el 1970.

La imatge de la Mare de Déu de Bonaire (1370), ben aviat patrona dels mariners, fou declarada patrona de Sardenya el 1907. Probablement, aquesta advocació mariana donà el nom a Buenos Aires (Santa Maria del Buen Aire) el 1536.

Boixadors, Bernat de

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)

Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.

Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.

Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.

Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).

Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.

El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).

Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons.

Blau, Pere

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Militar. Combaté a Sardenya el 1409, a les ordres de Martí el Jove, que morí a la campanya.

Blau tornà a Barcelona pel desembre de 1409, trametent les peticions per rebre més ajut que formulava el cap d’operacions d’aleshores, Pere de Torrelles.

Arborea, Maria d’

(Sardenya, Itàlia, segle XIV – 1392)

Dama. Filla del jutge d’Arbòrea Hug III, l’aliat dels catalans a la campanya de conquesta de l’illa en 1323-24.

Es casà amb Guillem Galceran de Rocabertí, fill de vescomte Dalmau IV, mort precisament a Sardenya durant la campanya esmentada. Un germà de Maria, Marià d’Arbòrea, es casà amb Timbor de Rocabertí, germana de Guillem Galceran.

A la mort del sogre de Maria, el seu marit heretà la senyoria de Cabrenys, mentre el vescomtat era per al seu cunyat Jofre V.

Fill de Maria fou Guerau de Rocabertí, segon del llinatge a la baronia segregada de Cabrenys.

Arborea

(Sardenya, Itàlia, segle X – 1416)

Família noble que durant l’edat mitjana governà el jutjat d’Arborea.

Agalbursa de Bas, neboda de Ramon Berenguer IV de Barcelona, es casà amb Barison, jutje d’Arborea, hi introduí els interessos de la casa comtal barcelonesa a l’illa.

El nebot de la jutgessa vídua Agalbursa, Hug Ponç de Bas, aconseguí d’imposar-se sobre el seu fillastre i hereu, amb l’ajut dels genovesos i d’una expedició comandada per Ramon Torroja (1181). Gràcies a això, quan Jaume II de Catalunya començà la conquesta de l’illa (1323) ho féu amb l’ajut d’un partit sard favorable.

Tanmateix els Arborea, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, dirigiren les revoltes anticatalanes, atiades per Gènova, des del 1356. Hug IV va morir a mans dels seus propis súbdits (1383).

La seva germana Elionor, casada amb el genovès Brancaleone d’Oria, continuà dirigint les revoltes que, a la llarga, resultaren infructuoses.

Aragall, Lluís

(Barcelona, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Serví a Sardenya molt destacadament.

En 1433 fou nomenat governador de Càller i Gal·lura. Fou lloctinent del lloctinent reial a l’illa en 1437-40, i altra vegada en 1444. Restà a l’illa.

Era pare de Jaume i de Marquesa Aragall  (Sardenya, Itàlia, segle XV)  Muller de Guerau de Doni, senyor de Tuilli. El seu marit era un noble ja sard però d’ascendència catalana molt pròxima. En 1450, havent hagut d’hipotecar Tuilli, la senyoria fou adquirida pel seu germà, Jaume.

Aragall, Jaume

(Sardenya, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Fill de Lluís Aragall, i germà de Marquesa. Fou una figura important a l’illa, on el seu llinatge adquirí gran prestigi.

En 1450, aprofitant que el seu cunyat Guerau de Doni hagué d’hipotecar el feu de Tuili, n’esdevingué senyor efectiu, per bé que se’n desprengué anys després. En 1458 fou nomenat governador de Càller i Gal·lura. Tenia aquest càrrec quan rebé el 1460 el príncep Carles de Viana, al seu pas per l’illa provinent de Sicília. Jaume rebé, en 1469, diverses ì donacions de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic.

Els seus descendents, completament arrelats a Sardenya, formarien una línia ben il·lustre de la noblesa sarda, que s’extingí al segle XVII amb Dídac Aragall i de Cervelló, també de noble ascendència ì catalana per part materna.

Alòs, Guerau d’

(Catalunya, segle XIV)

Cavaller. Era servidor de Jaume II.

El 1326 li fou confiada una missió compromesa, que féu a tota satisfacció: la de conduir a Sardenya el marquès de Malaspina, gran baró sard que havia estat rebel i que finalment s’havia sotmès.

Complint els pactes convinguts durant la seva estada a Catalunya, el marquès lliurà el seu castell d’Osolo, un dels millors de Sardenya, a Guerau d’Alòs, que en prengué possessió en nom de la corona.

Alguer, influència catalana a l’

(Sardenya, Itàlia)

Ciutat: 224,39 km2, 7 m alt, 43.964 hab (2018).

L’Alguer constitueix un reducte de la llengua catalana dins del domini lingüístic sard.

Construïda com a plaça forta a la primeria del segle XII, la família genovesa dels Doria en féu, durant dos segles, la base de la  seva potència econòmica a Sardenya, i aquesta fou la raó per la qual esdevingué un objectiu per a Venècia.

El 1353 els venecians, aliats amb Pere el Cerimoniós, hi derrotaren, en un combat naval, una esquadra genovesa. Fou conquerida pel rei d’Aragó el 1354, després d’un setge molt llarg que provocà el despoblament de la ciutat i el seu repoblament per catalans, que es regiren per un estatut municipal semblant al de Barcelona.

Centre de l’activitat catalano-aragonesa al nord de Sardenya, experimentà un considerable creixement econòmic i demogràfic fins al segle XVI, seguit d’una fase de decadència que es prolongà fins al segle XIX.

Ha estat el lloc sard més catalanitzat i encara avui s’hi parla català.

Uras, batalla d’

(Uras, Sardenya, 1470)

Fet d’armes. Ocorregut prop d’aquest poble, entre les forces del virrei català Nicolau Carròs i els sards revoltats, encapçalats per Lleonard d’Alagó i d’Arborea.

Per primer cop a Sardenya, foren emprats canons a la batalla; tot i això, els sards -que no en disposaven- assoliren la victòria, però foren definitivament vençuts a la batalla de Macomer, el 1478.