(València, 1857 – Madrid, 1936)
Arpista. Començà els seus estudis musicals a València. A deu anys anà a Madrid, on estudià arpa al conservatori. Féu la seva presentació artística a València quatre anys més tard. A partir d’aleshores sovintejà les actuacions amb orquestra i com a solista.
Formava part de l’orquestra que estrenà Aida al Liceu de Barcelona (1874). S’instal·là a Madrid i hi fou professora al conservatori. Gaudí de bon prestigi com a arpista i donà nombrosos concerts.
(València, març 1919 – Alcoi, Alcoià, 17 juliol 1936)
Periòdic. Òrgan de la Confederació Regional de Llevant. Fou bisetmanal i el dirigí Eusebi C. Carbó. Hagué de suspendre la seva publicació arran de l’assassinat del comte de Salvatierra.
Posteriorment, es convertí en diari, òrgan de la CNT, en substitució de “Solidaridad Obrera” de Barcelona (maig 1922 – 1923). Fou llavors Felipe Alaiz el director.
Finalment, tornà a ésser setmanari, òrgan de la regional de la CNT al País Valencià, i es publicà a Alcoi (1931, 1933 i 1935).
(València, 19 agost 1936 – Barcelona, 8 novembre 2022)
Cineasta. Capdavanter del cinema independent.
La seva producció, nombrosa i heterogènia, té com a títols remarcables Será tu tierra (1966) i Largo viaje hacia la ira (1970), films, tots dos, sobre la immigració; 52 domingos (1967) i Gitanos sin romancero (1976), sobre la marginació, i el film sobre l’obra de Raimon, D’un temps, d’un país (1968).
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 8 desembre 1868 – València, 1 setembre 1936)
Advocat i polític. Llicenciat en dret (1892). Carlí, fundà (1911) el “Diario de Valencia”; fou regidor de València, diputat provincial i diputat a corts. Ocupà càrrecs destacats dins d’Acció Catòlica.
Amb Lluís Lúcia i d’altres dirigents tradicionalistes, fou un dels promotors del Partit Social Popular (1922). Durant la Segona República fou membre de la Dreta Regional Valenciana i presidí la seva minoria a l’ajuntament de València.
Fou empresonat i executat alguns mesos després de començar la guerra civil de 1936-39.
(Sóller, Mallorca, 29 gener 1936 – 11 març 2023)
Escriptor. Col·laborador habitual en diaris i revistes.
Ha publicat llibres d’assaig –Gent del carrer (1971), Aproximació a Gabriel Alomar (1977), Gràcies, no volem flors (1981), Gabriel Alomar, l’honestedat difícil (1984) i El (meu) testament literari (1997)-, de narracions curtes –Entrada de fosca (1973), Tríptic de viatger (1975), Quartet per a una confidència (1977), Quadern de bitàcola (1981) i Música de Mahler per a una lloca didàctica (1986)- i novel·les –La gloriosa mort de Joan Boira (1972), El cap dins el cercle (1979), Rapsòdia per a una nit de Walpurgis (1981), Neredduna (1981), Més enllà del mur (1987) i Per ben morir (1988)-.
També ha conreat la novel·la policíaca: El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986) i Espurnes de sang (1987).
Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.
(Alacant, 27 agost 1900 – Paracuellos del Jarama, Madrid, 7 novembre 1936)
Advocat i polític. Fou catedràtic de dret públic a Múrcia, on dirigí el diari “La Verdad” i organitzà el partit Acció Popular. Fou fundador i president de la Federació d’Estudiants Catòlics, secretari de la CEDA.
Elegit diputat a corts pel novembre de 1933, ocupà el ministeri de treball, sanitat i previsió (maig-setembre 1935), en el govern Lerroux, i de justícia, treball i sanitat (setembre-desembre 1935), en les governs presidits per Chapaprieta.
Fou executat per elements incontrolats en començar la guerra civil.
(Sant Julià de Lòria, Andorra, 26 octubre 1936 – 18 desembre 2020)
Empresari i polític. Llicenciat en dret, fou conseller general (1972-75 i 1976-79) i primer cap de govern (1982) d’Andorra. Elegit novament el 1990 i el 1992, durant aquest mandat fou aprovada la Constitució que convertia Andorra en un estat de dret, i de la qual fou un dels màxims impulsors.
Novament cap de govern (1993) al capdavant de la coalició conservadora Agrupament Nacional Democràtic, dimití l’any següent en no veure aprovat el seu programa econòmic.
(Palma de Mallorca, 1898 – 1936)
Sindicalista socialista. Principal dirigent del Sindicat Metal·lúrgic Balear a la Segona República, aglutinà els partidaris de Largo Caballero a Mallorca.
President de la UGT de les Balears des del 1933, bé que volgué apropar-se a comunistes i anarcosindicalistes, després dels fets d’Octubre del 1934 fou marginat.
Fou assassinat pels feixistes a l’inici de la guerra civil.
(València, juliol 1934 – juny 1936)
Revista trimestral. N’aparegueren vuit números i n’era director Enric Navarro i Borràs. Incloïa treballs sobre literatura, art i política amb una òptica valencianista d’esquerres, nacionalista catalana.
Hi col·laboraren Miquel Duran i Tortajada, que en fou el promotor, Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Eduard Martínez i Ferrando, Gabriel Alomar, M. Folguera i Duran, Martí de Riquer i altres autors.
(Palma de Mallorca, gener 1934 – gener 1936)
Setmanari d’esquerra, bilingüe. El seu director fou Bernat Gaita i Isern i es convertí en òrgan d’Esquerra Republicana Balear en fundar-se aquesta l’abril de 1934.
Féu unes sorolloses campanyes per a la revisió de la llei d’arrendaments i de denúncia de la Companyia dels Ferrocarrils de Mallorca.
Deixà d’aparèixer per facilitar la sortida del diari “Antorxa”, òrgan del front popular.
Dades dels Països Catalans 