(Barcelona, 1900 – València, 7 juliol 1965)
Cineasta. Fou un dels iniciadors com a productor i director, del cinema valencià.
Començà amb documentals i curtmetratges còmics –Cipriano Comendador i La Drapaire (1925)- però obtingué més èxit en altres gèneres: Noblesa de Cors (1924) i El Místic, adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol.
Altre nom amb què és conegut el director de cinema Gonçal Pardo i Delgràs.
Nom real del realitzador cinematogràfic Josep Lluís Guerín.
(Barcelona, 11 octubre 1936 – 5 desembre 2015)
Realitzador cinematogràfic. Produí i dirigí Los felices 60 (1963), el 1969 realitzà Mañana será otro día, visió crítica del món del cinema i la publicitat, i el 1967 España otra vez. Jurtzenka, un invierno en Mallorca, film de maduresa, d’un plàstica sumptuosa i preciocista.
Destaquen els films sobre la darrera guerra civil: Las largas vacaciones del 36 (1976) i El llarg hivern (1991), Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor pel·lícula.
Participà en la fundació de l’Institut del Cinema Català.
(Súria, Bages, 1907 – Barcelona, 1984)
Documentalista. Pioner del cinema català, fou muntador a la primera època del cinema sonor i iniciador de l’escola de documentalistes de l’etapa republicana.
Realitzà: La ruta de Don Quijote (1934), Un río bien aprovechado (1934), etc.
(Sabadell, Vallès Occidental, 28 juliol 1920 – Barcelona, 8 gener 1961)
Enginyer tèxtil, productor i director de cinema.
El 1955 creà la firma productora ECA (Ediciones Cinematrogràfiques Argemí) que finançà alguns títols d’interès per llur contingut social.
El 1959 dirigí Cristina i el 1960, Gaudí, que fou guardonat en diverses ocasions.
Parapsicòleg i director de cinema, més conegut per Sebastià D’Arbó.
Pseudònim de l’escriptor, cineasta i periodista Josep Amich i Bert.
(Llessui, Pallars Sobirà, 6 desembre 1905 – Barcelona, 25 gener 1987)
Advocat, escriptor i productor cinematogràfic. Vinculat des del 1929 a productores nord-americanes, especialment a Warner Bross, de la qual fou assessor.
Publicà la novel·la Verd madur (1957; traducció castellana –Siega verde– 1962), diversos mots de la qual, genuïns del Pallars, foren recollits al Diccionari català-valencià-balear.
Fundà, amb Amadeu Bagués, Pirene Films SA, per a promoure el cinema català (1960), i portà al cinema Siega verde (1960), que aconseguí d’estrenar en versió original catalana el 1968, després de tres anys de gestions personals amb la Dirección General de Cinematografía.
Contribuí al finançament dels primers films d’Antoni Ribas.
Ha escrit també la novel·la Una altra mena de fosca (1976).
(Palma de Mallorca, 4 març 1953 – Barcelona, 22 gener 2023)
Director cinematogràfic. Debutà a Barcelona com a actor i com a realitzador de muntatges teatrals per als directors Pere Planella i Ricard Salvat.
Responsable artístic i del vestuari de diversos films i sèries de televisió (entre elles, La plaça del Diamant) i realitzador d’espots publicitaris, es donà a conèixer com a realitzador cinematogràfic amb Tras el cristal (1986). Aquest film va assolir un èxit internacional acompanyat de certa polèmica a causa de la duresa i del tema tractat.
Posteriorment ha realitzat, entre d’altres: El niño de la luna (1989), Al Andalus (1991), El passatger clandestí (1996), 99,9 (1997), Pa negre (2010, que tingué força èxit i aconseguí molts premis) i Incerta glòria (2017).
Dades dels Països Catalans 