(Felanitx, Mallorca, 24 març 1926 – Madrid, 17 agost 2023)
Ciclista. Malgrat esporàdiques aparicions en curses de carretera, la seva especialitat fou la pista, on assolí els títols mundials en mig fons professional darrera moto: 1955, 1959, 1960, 1962, 1964 i 1965. També fou subcampió mundial els anys 1956 i 1958.
Retirat de la competició el 1966, fou entrenador i seleccionador dels corredors espanyols de pista el 1971.
(Albaida, Vall d’Albaida, 6 febrer 1932 – 28 juliol 2023)
“Monjalés” Pintor. Fou un dels fundadors del Grup Parpalló (1957).
Després d’una primera etapa, en què es mostrà adherit a l’expressionisme abstracte, derivà, els anys 1960, cap a la nova figuració, propera al pop-art i als treballs de l’Equip Crònica.
Ha fet nombroses exposicions nacionals i estrangeres i ha participat en diversos certàmens internacionals.
(Pinós de Monòver, Vinalopó Mitjà, 31 agost 1942 – Madrid, 18 març 2023)
Polític. Doctor en ciències polítiques i llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid. El 1968 ingressà com a funcionari al ministeri de comerç exterior. El 1973 fou designat conseller comercial de la missió diplomàtica d’Espanya a la Comunitat Europea.
Entre el 1978 i el 1982 fou director general de política comercial i el 1982 fou designat secretari general tècnic del ministeri d’economia i hisenda fins que el 1985 passà a ser secretari d’estat de relacions amb la Comunitat Econòmica Europea. Entre el 1991 i el 1993 fou ministre d’agricultura, pesca i alimentació del govern del PSOE. En 1993-96 fou ministre d’economia i hisenda.
En les eleccions generals del 1996 fou elegit diputat al Congrés. Des del setembre de 1999 fou membre de la Comissió Europea responsable dels afers econòmics i monetaris. A partir del 2004 tornà al ministeri d’economia.
(Sóller, Mallorca, 29 gener 1936 – 11 març 2023)
Escriptor. Col·laborador habitual en diaris i revistes.
Ha publicat llibres d’assaig –Gent del carrer (1971), Aproximació a Gabriel Alomar (1977), Gràcies, no volem flors (1981), Gabriel Alomar, l’honestedat difícil (1984) i El (meu) testament literari (1997)-, de narracions curtes –Entrada de fosca (1973), Tríptic de viatger (1975), Quartet per a una confidència (1977), Quadern de bitàcola (1981) i Música de Mahler per a una lloca didàctica (1986)- i novel·les –La gloriosa mort de Joan Boira (1972), El cap dins el cercle (1979), Rapsòdia per a una nit de Walpurgis (1981), Neredduna (1981), Més enllà del mur (1987) i Per ben morir (1988)-.
També ha conreat la novel·la policíaca: El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986) i Espurnes de sang (1987).
Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.
(València, 19 octubre 1943 – 6 setembre 2023)
Acadèmic d’art. Fill de Felip Maria Garín i Ortiz de Taranco. Ha estat director dels museus de Belles Arts i de Ceràmica de València, i de 1991 a 1993, director general del Museo del Prado, del qual fou nomenat director honorífic.
Catedràtic de l’història de l’art a la Universitat de València, ha publicat, entre altres obres, El pintor Maella (1966), Arte comtemporáneo valenciano en el Museo de Bellas Artes (1972) i Tesoros del Museo del Prado (1996).
Fou director de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma (1996).
(València, 21 març 1932 – 13 gener 2023 )
“Nassio” Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i pensionat a Roma per la diputació provincial de València (1951). Fou un dels fundadors del grup Parpalló i formà part del grup Art Nou.
Ha realitzat un bon nombre d’obres als EUA, destinades als jardins públics de Washington, Nova York i Cincinnati i d’altres, com La Creació i el mosaic per a l’hospital Mercy de Chicago.
Entre la seva producció sobresurten les escultures fetes amb planxes metàl·liques.
(Barcelona, 21 març 1933 – 10 juliol 2023)
Historiadora. Filla de Joan Sales i Vallès. Llicenciada en història, fou deixebla de J. Vicens Vives i de Pierre Vilar.
Publicà uns poemes d’avantguarda i realistes, Exili a Playamuertos (1961), i és autora de diverses monografies històriques, com Una vila catalana del segle XVIII (1962), dedicada a Valls, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els caputxins catalans del Caroní i els generals de Bolívar (1967), Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (1974), Els botiflers (1981) i La revolució catalana de 1640 (1991).
Ha col·laborat en la Història dels Països Catalans (1980-81) coordinada per Albert Balcells i en la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de la qual ha escrit el quart volum, Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) (1984).
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1985.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 24 maig 1936 – Barcelona, 29 maig 2023)
Perruquer. Obrí la seva primera perruqueria a Barcelona el 1957, i des d’aleshores ha obert nombrosos establiments a tot Espanya, així com a París, Ginebra, Lisboa i Tòquio, entre d’altres ciutats d’arreu del món.
Ha publicat diversos llibres, on exposa una visió artística i creativa de la seva professió, com ara El método Llongueras (1979).
També és dedica a l’escultura i a la fotografia, i ha publicat el llibre de poesia El vell matís de l’imprevist (1992).
(Masquefa, Anoia, 4 febrer 1955 – 3 setembre 2023)
Lingüista. Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Amplià estudis a les universitats alemanyes de Marburg i Colònia i a la de Califòrnia, i s’especialitzà en lingüística africana; es doctorà amb un estudi sobre les llengües bantu a la Universitat de Barcelona.
En aquest àmbit ha publicat obres com Les llengües d’Àfrica (1986), Estudis africans (1996) i La expansión bantu (1999). També és autora de diverses publicacions sobre temes de sociolingüística, com Les llengües del món. Ecolingüística (1989), Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació (1998).
Membre fundador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), com a membre del qual ha participat en l’elaboració dels materials didàctics La diversitat lingüística. Didàctica i recorregut de les llengües del món (1999) i Quadern ESO de la diversitat lingüística (2000), juntament amb M. Barrieras i S. Vilaró.
Fou membre del comitè científic de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada el 1996.
(Lleida, 1940 – Girona, 18 octubre 2023)
Artista plàstic. Pertangué al “Grup Cogul”.
Ha destacat com a informalista, amb notables collages d’un estil ben personal, féu uns gravats publicats al llibre Petit homenatge a la flor de paret (1967).
Més tard s’ha inclinat cap a les noves formes de l’art conceptual i ha explorat noves tècniques artístiques: fotomuntatge, environament, etc.
Ha participat també, com a actor, en diverses pel·lícules: Bilbao (1978), de Bigas Luna, Barcelona Sud (1981), de Jordi Cadena, etc.
Dades dels Països Catalans 