(Pàdua, Itàlia, 22 novembre 1916 – Sàsser, Sardenya, 14 juliol 1971)
Filòleg. Es llicencià en arquitectura, on assolí èxits professionals. Poliglot, s’especialitzà en l’alguerès i en els dialectes sards.
Publicà proses i poemes en català i fou president del Centre d’Estudis Algueresos.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Amant de Frederic III de Sicília. Abans del matrimoni d’aquest amb Elionor d’Anjou, li donà una filla.
El rei emparaulà el casament de la filla amb Rogeró de Lloria, fill de l’almirall Roger de Lloria, però la mort del nuvi frustrà el projecte.
(Roma, Itàlia, 1422 – Castel Gandolfo, Itàlia, 18 setembre 1498)
Cardenal i bisbe de Mallorca (1492-93). Essent un dels candidats a la tiara el 1492, pactà amb Roderic de Borja, el qual li atorgà el ric bisbat de Mallorca.
Alexandre VI el considerà filo-napolità el 1493; li llevà la dignitat cardenalícia però poc després la hi restituí. L’any següent, en canvi, Savelli es decantà a favor de Carles VIII de França.
(Milà, Itàlia, 17 juliol 1912 – Pollença, Mallorca, 17 juliol 2000)
Pintor. Se sentí atret pel futurisme i participà en algunes exposicions promogudes per Marinetti.
Des del 1964 feu estades periòdiques a Mallorca.
(Sassoferrato, Itàlia, segle XII – València, 1231)
Frare franciscà. Màrtir, venerat com a sant. Vingué d’Itàlia, juntament amb Joan de Perusa, desitjós de martiri, per evangelitzar els àrabs del Regne de València.
Morí degollat a la ciutat de València per ordre del moro Seit, el governador Abū Sa’īd ‘Abd-al-Rahmān.
(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)
(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.
Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.
Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.
Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.
El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.
Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi (València, vers 1480 – 1547) Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).
(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)
Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).
Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.
Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.
(Romanya, Itàlia, 1898 – Roma, Itàlia, 1962)
Feixista. Nom utilitzat a Mallorca per l’advocat italià Arconovaldo Bonaccorsi. Feixista de primera hora, Mussolini l’envià a les Balears, amenaçades per l’expedició de Alberto Bayo, per l’agost de 1936.
Es presentà com a comte i com a general i pretengué sense èxit d’assumir el comandament de Mallorca. Actuà com a cap de les milícies de la Falange i al capdavant d’un grup anomenat Dragons de la Mort en les darreres operacions a Portocristo i en la reocupació d’Eivissa, i reprimí implacablement els republicans mallorquins.
Pel desembre de 1936 abandonà les Illes a causa de les pressions angleses. El 1937 Franco el condecorà.
(Mazzara, Itàlia, 1318 – Itàlia, segle XIV)
Fill de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou. Morí jove.
Dades dels Països Catalans 