Arxiu d'etiquetes: presidents Generalitat

Aragó i Jonquers, Joan d’

(Benavarri, Ribagorça, 27 març 1457 – Montsó, Osca, 5 juliol 1528)

Comte de Ribagorça (1485). Fill natural d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Vilafermosa i de Maria Jonquers, d’Olot.

Ferran II el nomenà lloctinent del Principat (1496-1506) i virrei de Nàpols (1507-09). En tornar a Catalunya fou elegit president de la Generalitat (1512), i nomenat lloctinent i capità general del Principat i lloctinent de la corona d’Aragó. També fou castellà d’Amposta i primer duc de Luna.

És enterrat al monestir de Montserrat en un sepulcre renaixentista de marbre.

Vilamala, Josep de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Religiós. Era sagristà del monestir de Banyoles.

Fou membre del Braç Eclesiàstic a la reunió de Barcelona de finals de juny de 1713. Sortí elegit diputat eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1713.

Després de la capitulació de Barcelona el 1714, els borbònics dissolgueren la Generalitat, i per això, fou el darrer president de la institució abans del restabliment d’aquesta.

Vilalba, Marc de

(Catalunya, segle XIV – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 27 gener 1439)

Monjo i abat de Ripoll (1408) i primer abat de Montserrat (1409-39).

Fidel al papa d’Avinyó, Benet XIII, que el nomenà, participà activament en la vida política i eclesiàstica del país com a ambaixador, conseller reial i president de la generalitat de Catalunya (1413-16 i 1431-34).

Els seus parlaments a les corts catalanes, en llatí i en català, florejats d’abundoses citacions bíbliques i d’autors clàssics l’acreditaren com un dels representants destacats, en el camp de l’oratòria, de l’humanisme català contemporani.

Urrea, Pero de

(Saragossa, Aragó, segle XV – Tarragona, 9 setembre 1489)

Arquebisbe de Tarragona (1446-89). Era canonge prior de la seu de Saragossa, i fou president de la Generalitat (1446-49) i canceller de la corona catalano-aragonesa (1454-65, 1466-80). El papa Calixt III el nomenà general de les galeres que envià contra els turcs.

Participà en la guerra contra Joan II, primer al costat del príncep Carles de Viana, però aviat es passà al bàndol del rei Joan II, el qual serví fent una guerra implacable als enemics del rei a les contrades de Tarragona i de Tortosa.

El 1463, sota la seva protecció, es constituí una diputació del general reialista, formada per un sol diputat, Bernat de Saportella. El 1468 hostatjà el rei i assistí a la mort de la reina Joana a Tarragona.

Féu corregir i editar de nou el breviari de la diòcesi, i construí el cadirat del cor de la catedral el 1479. Deixà escrita una relació de la guerra civil.

El papa Calixt III el nomenà patriarca d’Alexandria, títol que féu servir sempre al costat del d’arquebisbe de Tarragona.

Tous, Alfons de

(Catalunya, segle XIV – Vic, Osona, 3 febrer 1421)

Bisbe i polític. Consta com a senyor dels castells de Benicàssim, Montornès i Vilavella; alguns historiadors creuen que nasqué al castell de Tous (Anoia).

El 1409 fou nomenat bisbe d’Elna i era diputat eclesiàstic de Catalunya i president de la generalitat (1396-1413). El papa Benet XIII el traslladà al bisbat de Vic el 1410.

Prengué part en el parlament de Barcelona convocat per a tractar de la successió del rei Martí, i el 1413 era un dels nobles consultats per Ferran I abans de procedir contra el comte Jaume d’Urgell. Seguí la causa de Benet XIII fins al concili de Constança.

Celebrà un important sínode a Vic el 1417, en el qual manà que totes les parròquies portessin un registre de baptismes, avançant-se així a la disposició tridentina. També féu fer reformes al creuer de la catedral de Vic, on fou enterrat.

Tormo, Joan de

(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)

Eclesiàstic i jurista.

Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.

Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).

Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.

Tocco, Benet de

(Nàpols, Itàlia, 1510 – Montserrat, Bages, 31 gener 1585)

Abat benedictí i bisbe. Fou successivament abat de Montserrat (1556-59 i 1564-64), bisbe de Vic (1564-72) i de Girona (1572-83). Del 1569 al 1572 fou nomenat president de la Generalitat.

El 1583 passà a governar la seu de Lleida, com a successor de Carles Domènech i fou succeït per Gaspar Joan de la Figuera.

Fou enterrat a Montserrat.

Soler, Josep

(Barcelona ?, segle XVII)

Eclesiàstic i polític. Era canonge de la seu d’Urgell. Cosí de Pau Claris, el succeí (9 març 1641) com a president de la generalitat de Catalunya. Ocupà el càrrec durant cinc mesos.

Mancat de capacitat política, es deixà influir excessivament per D’Argenson i posà la generalitat en mans dels aliats francesos. Hom li ho recompensà amb una canongia de la catedral de Barcelona.

Sescomes, Romeu

(Tarragona, segle XIV – Lleida, 7 octubre 1380)

Prelat i polític. Canonge de Barcelona i bisbe de Lleida (1361-80). Fou conseller de Pere III el Cerimoniós el 1361.

El 1367 intervingué en els convenis amb el príncep de Gal·les; el 1370 participà en les negociacions d’aliança amb Navarra, i el 1371 al pacte de pau amb Castella, signat a Castellfabib.

Presidí les Corts de Catalunya, i també la Generalitat (1372). El 1375 negocià amb Castella, i al cap d’un any fou un dels juradors de la pau d’Almazán.

Fou un eficaç col·laborador de la política municipal dels paers de Lleida. Consagrà l’església de Sant Joan i fundà la capella de Jesús. Promulgà decrets sinodals importants.

Sentjust i de Castre, Francesc de

(Barcelona, segle XVI – Girona, 1627)

Eclesiàstic. Era fill d’Enric de Sentjust i Jerònima de Castre. Ingressà a l’orde benedictí, a Sant Cugat del Vallès, d’on fou nomenat ardiaca del Penedès. Era doctor en dret canònic i civil.

El 1598 fou elegit abat d’Arles i de Sant Andreu de Sureda, i de Ripoll el 1616. D’aquí passà a bisbe d’Elna (1621), bisbat que regí només un any, car el 1622 era nomenat bisbe de Girona.

Recollí tots els documents eixits de la Congregació de Breus i els edità en un volum el 1623. President de la generalitat (1611-14). Fou enterrat a la catedral de Girona, sota l’altar major, que ell havia fet ornar.