(València, 1240 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 11 novembre 1285)

“el Gran”  (Pere II de Catalunya, III d’Aragó i I de València). Rei de Catalunya-Aragó (1276-85). Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. El 1248 fou nomenat hereu de Catalunya i Mallorca, però a la mort dels seus germans Alfons i Ferran reclamà la totalitat de l’herència paterna en perjudici de Jaume, el germà petit, i el seu pare el nomenà hereu de Catalunya, Aragó i València (1262).

Durant els darrers anys de regnat de Jaume I assumí la direcció de les empreses militars i lluità contra els sarraïns al sud de València, sotmeté el regne de Múrcia en profit de Castella i s’enfrontà amb el seu germanastre Ferran Sanxis de Castre, cap de la noblesa rebel.

El juny de 1262 es casà amb Constança, filla primogènita de Manfred de Sicília. A la mort d’Enric I de Navarra (1274) reivindicà l’herència d’aquest regne en nom del seu pare, però fracassà a causa de la intervenció de França.

El 26 de juliol de 1276 heretà Aragó, Catalunya i València i encaminà els primers actes de govern a sotmetre definitivament els musulmans rebels de València i la noblesa de la Catalunya occidental. El seu germà Jaume (que havia heretat l’anomenat Regne de Mallorca: Balears, Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller) es reconegué feudatari seu.

Hàbil diplomàtic, es va aprofitar del fet de tenir en el seu poder els infants de la Cerda per obligar Alfons X de Castella a mantenir bones relacions amb ell; en efecte, a les entrevistes de Campillo i d’Ágreda (març 1281) Alfons el Savi i el seu fill Sanç, firmaren una aliança amb Pere el Gran. També acordà pactes amb Portugal, Anglaterra i l’imperi d’Orient.

D’aquesta manera creà una àmplia xarxa de suports internacionals per tal que li fessin costat en la seva futura política expansiva pel Mediterrani; així doncs, mort Manfred de Sicília (1266) i executat Conradí (1268), Pere es convertí, de fet, en el cap del gibel·lisme i en defensor dels drets de la seva muller al regne de Sicília, ocupat pels angevins.

Aprofitant l’hostilitat dels sicilians contra Carles d’Anjou i havent rebut l’ofrena de l’illa per part d’una ambaixada siciliana, Pere desembarcà a Palerm i en el curs del 1282 i del 1283 es possessionà de Sicília i de les illes de Malta, Gozzo i Gelves. De retorn als seus regnes peninsulars i després d’un cèlebre episodi cavalleresc i poc polític (desafiament de Bordeus), expugnà el castell d’Albarrasí (1284) i incorporà aquest senyoriu a la corona.

L’onerosa política fiscal a que l’obligaven les seves empreses expansives provocà el descontentament dels aragonesos, que no se sentien beneficiats per l’expansió mediterrània, i després d’uns enfrontaments amb la noblesa d’Aragó, hagué de jurar el Privilegi General de la Unió. Mentrestant, a les costes italianes, les naus catalano-sicilianes, comandades per l’almirall Roger de Llúria, derrotaren repetidament la flota angevina.

El papa Martí IV, contrari al domini català de Sicília, no solament excomunicà Pere el Gran (novembre 1282), sinó que arribà a concedir la investidura de Catalunya, Aragó i València al fill del rei de França (1284). Un exèrcit de croats travessà els Pirineus i derrotà les tropes catalanes que se li oposaren (els aragonesos no col·laboraren en la defensa dels regnes), però, sortosament, els estralls causats per la pesta entre els invasors i la superioritat naval dels catalans, que obstaculitzaven l’aprovisionament de l’exèrcit francès per mar, obligaren els croats a retirar-se, i al coll de Panissars Pere el Gran derrotà les tropes de Felip III de França quan es retiraven.

El seu germà Jaume, rei de Mallorca, aprofità el moment de la invasió per trencar la fidelitat deguda a Pere el Gran, per la qual cosa aquest envià el seu fill (el futur Alfons el Franc) amb un estol per castigar la traïció i incorporar el regne mallorquí a la corona, si bé no pogué veure el resultat de l’expedició perquè morí abans.