(Catalunya, vers 1290 – 1341)

(dit el Vell) Senyor de la baronia d’Aitona. Fill i hereu de Pere II de Montcada i d’Abarca.

El 1309 prengué part en la campanya d’Almeria. El 1312 entrà a formar part del consell de Jaume II i fou nomenat majordom reial a València (1313).

Fou adscrit al servei de l’infant Alfons arran del seu casament amb Teresa d’Entença (1314), l’acompanyà durant molts anys i fou lloctinent seu a la procuradoria de Catalunya. El 1319 fou padrí de l’infant Pere (després Pere III).

Fou ambaixador prop de Carles IV de França en el plet entre aquest i Sanç I de Mallorca sobre el domini de Montpeller (1321).

En casar-se la seva germana Elisenda amb el rei Jaume II (1322), la dotà amb les propietats de Seròs i Mequinensa. Poc després (1324-26) rebé en compensació les senyories de Llagostera, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella, Caulès, Franciac, Santa Seclina, Tossa i Lloret, i consolidà així el seu prestigi polític.

Intervingué en ajuda del casal de Mallorca quan una unió de nobles rossellonesos refusà l’obediència a l’infant Felip de Mallorca, regent per Jaume III de Mallorca (1326).

Fou marmessor de Jaume II i de Teresa d’Entença. Malgrat la seva vinculació a Alfons III, es negà a reconèixer les abusives donacions fetes per aquest a l’infant Ferran.

El 1336, a la mort d’Alfons III, visità Pere III amb altres nobles per jurar-lo comte de Barcelona abans que rei d’Aragó, i a desgrat del refús d’aquest l’acompanyà a la seva coronació a Saragossa.

Sempre al servei del nou rei, l’ajudà a alliberar-se de la influència de l’arquebisbe Pedro López de Luna (1336), en les negociacions amb Jaume III de Mallorca, en la política amb França, etc.

S’havia casat, abans del 1317, amb Jofredina de Lloria i Lancia, filla de l’almirall Roger.

(Catalunya, vers 1327 – l’Alguer, Sardenya, 1354)

Senyor de les baronies d’Aitona, Mequinensa i Seròs. Fill -possiblement secundogènit- d’Ot de Montcada i de Lloria i de Teresa de Montcada i d’Ayerbe, senyora de la baronia de Fraga.

Heretà del seu avi Ot (I) la senyoria de Seròs, que fou causa de llargues discussions amb el baró Bernat IV d’Illa-Jordà, vidu de Berenguera de Montcada, cosina germana del seu avi, que en fou senyora, i amb el seu germà Guillem Ramon (II), senyor de les baronies de Fraga i Aitona. El rei Pere III segrestà Seròs, que acabà essent propietat d’Ot.

El 1350 era a València per fer cara a la projectada invasió castellana. El 1353 s’embarcà cap a Sardenya, on es distingí a la batalla de Quart; hi retornà el 1354, i morí al setge de l’Alguer.

Féu renovar la capella de Sant Pere de la seu de Lleida, fundada per un avantpassat seu, el bisbe Guillem de Montcada i d’Aragó, i la féu decorar per Ferrer Bassa.

Sembla que morí solter i l’heretà el seu germà Guillem Ramon (II), amb qui ja s’havia reconciliat abans del 1350.

(Catalunya, vers 1370 – 1455)

Senyor de les baronies d’Aitona i Mequinensa, i de Seròs i Soses, que heretà del seu pare, Ot (III) de Montcada.

El 1392 anà amb l’expedició a Sicília, on restà com a camarlenc, coper i conseller del rei Martí el Jove. El 1394 era munter major del rei.

Governador de València (1409), organitzà i comandà una expedició d’auxili cap a Sardenya en ajuda del capità general Pere de Torrelles.

Assistí, sembla, a la mort de Martí l’Humà quan manifestà la seva voluntat sobre la successió. Tot i haver patrocinat la candidatura del duc de Calàbria, durant l’interregne esdevingué un fervent urgellista: les seves baronies foren el quarter general dels partidaris d’Antonio de Luna y de Xèrica, oncle seu, i del comte d’Urgell.

Acceptà, tanmateix, la sentència de Casp i treballà per obtenir la submissió del comte d’Urgell; fou un dels sis membres designats pel parlament perquè ningú no fos perseguit pel fet d’haver-se oposat a la proclamació de Ferran d’Antequera. El 1419 aconseguí la rehabilitació d’Antonio de Luna.

Estigué sempre al servei de la monarquia, amb remarcable independència de criteri; el 1436 era membre del Consell del Principat per assessorar la reina Maria.

El 1420 fou creat baró de Monreale, i el 1422 comte de Marmilla, a Sicília -on ja havia heretat del pare el comtat de Cammarata, que vengué (1431) als Abbatellis-. Vers el 1448 es retirà de la vida política activa.

S’havia casat en primeres noces amb Constança d’Anglesola, senyora de la baronia d’Anglesola.

(Catalunya, segle XIII – 1267)

Senyor de la baronia d’Aitona. Fill de Guillem Ramon (I) de Montcada, de qui heretà la senescalia (1228-67).

Prengué part en la conquesta de València i fou recompensat amb la torre dita, per això, de Montcada (després Montcada de l’Horta), que vengué al rei el 1240.

El 1253 cedí a la seva filla Constança de Montcada, en casar-se amb el comte Àlvar d’Urgell, les viles de Seròs i Mequinensa. Anul·lat el matrimoni i casat aquest amb Cecília de Foix (1256), s’originà una guerra entre els Montcada i els Foix, en la qual fins i tot intervingué el rei Jaume I; el 1258 Pere arribà a envair el comtat i s’apoderà de Ponts. L’afer no acabà fins el 1267.

Es casà amb l’aragonesa Sibila de Abarca poc abans del 1244.

(Catalunya, segle XII – 1228)

Senyor de la baronia d’Aitona. Fill petit de Ramon (I) de Montcada, senyor de Tortosa, de qui heretà la senescalia (1188-1228).

Promès el 1212 amb Constança d’Aragó, filla natural de Pere I de Catalunya-Aragó, li aportà en dot les riques baronies d’Aitona, Seròs, Mequinensa i Albalat de Cinca; s’hi casà el 1222.

El 1218 succeí el comte Sanç de Provença-Rosselló en la procuradoria del regne.

Fou un dels dirigents de la facció nobiliària dels quatre Montcada (1224) que lluità contra el rei, el partit dels Cardona i els Cabrera, en especial el vescomte Guerau (IV) de Cabrera, usurpador del comtat d’Urgell.