Arxiu d'etiquetes: arquebisbat Barcelona

Valladares y Mejía, Gavino de

(Aracena, Huelva, Andalusia, 25 octubre 1725 – Barcelona, 13 febrer 1794)

Bisbe de Barcelona (1775-94) i escriptor.

Desplegà una intensa activitat pastoral i administrativa en la reorganització del seminari (1784) i promovent campanyes tumultuoses a càrrec de l’apòstol d’Andalusia, Diego José de Cádiz. Fomentà, a través del premonstratenc Jaume Caresmar, l’ordenació dels arxius capitular i de la mensa episcopal.

És autor de molts treballs pastorals i jurídics, alguns d’ells en català o en edició bilingüe, com un Promptuari de la doctrina cristiana per l’ús dels nois empleats en les fàbriques de pintats d’esta ciutat (1786).

Umbert de Cervelló

(Catalunya, segle XI – Barcelona, 1086)

Bisbe de Barcelona (1069-86). Era fill d’Hug de Cervelló i d’Eliarda, els quals succeí com a senyor de Gelida.

Umbert s’havia casat amb Dalmizana, però sembla que no en tingué fills, puix que en morir donà el castell de Gelida al seu nebot Guerau Alemany de Cervelló, a mitges amb la seva muller Dalmizana.

Abans d’ésser bisbe havia estat ardiaca de la seu (1063). Continuà la construcció de la catedral romànica i l’embellí notablement amb vidrieres de color i amb un antependi d’or. L’any 1076 consagrà l’església de Sant Feliu d’Arraona (Sabadell).

Assistí al concili de Girona del 1078, congregat pel legat Amat d’Auloron, en el qual es dictaren cànons contra la simonia que imperava al país.

Torroja, Guillem de

(Solsona, Solsonès, segle XII – Tarragona, 1174)

Eclesiàstic i polític.

Bisbe de Barcelona (1144), cooperà en les empreses militars de Ramon Berenguer IV, especialment en els setges de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), on es beneficià de donacions.

Com a jurista intervingué (1151) en el plet sorgit entre la família Bordet i l’arquebisbe de Tarragona i en el litigi plantejat per l’arquebisbe Bernat Tort a causa de l’emplaçament de les obres del monestir de Santes Creus (1160).

A la mort de Ramon Berenguer IV fou nomenat tutor d’Alfons I. El 1171 succeí Hug de Cervelló com a titular de l’arquebisbat de Tarragona.

Era germà d’Arnau de Torroja  (Catalunya ?, segle XII)  Mestre del Temple. Figura important al regnat d’Alfons I el Cast. El 1173, assistí a Saragossa, al casament d’Alfons I amb Sança. El 1179 fou un dels negociadors del tractat de Cazola, convingut amb Castella.

Torrelles i Marquet (germans)

Els germans Arnau, Blanca, Guillem, Humbert i Ramon (I) eren fills d’Arnau (II) de Torrelles i de Constança Marquet.

Arnau de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – Mallorca, abans 1374)  Iniciador de la línia dels barons de la Roca. Donzell i senyor de la força de Torrelles. Residí a Mallorca i es casà amb Sibil·la Marc i de Llacera, germana de Pericó, la qual, ja vídua, sostingué diverses qüestions familiars per la successió d’aquest, que compartí amb el seu parent Galceran de Rosanes i de Llacera. Foren pares d’Antoni i de Joan de Torrelles i Marc.

Blanca de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou muller de Bernat de Fenollar, senyor de Tivissa i Sitges.

Guillem de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Canonge de Girona i Barcelona, fou enviat al papa per raó del tribut de Sardenya (1349-50). Fou bisbe d’Osca (1357-61), de Barcelona (1361-69) i de Tortosa (1369-79).

Humbert de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou senyor de Banyalbufar, i heretà del seu cunyat Tivissa i Sitges, així com el cognom (1326), i esdevingué Humbert de Fenollar.

Ramon (I) de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – després 1408)  Era senyor de Rubí i fou l’iniciador de la línia del senyors de Rubí. Es casà amb Elionor de Rosanes i de Llacera. El seu fill i hereu fou Guillem (I) de Torrelles i de Rosanes.

Teuderic

(Catalunya, segle IX – segle X)

Bisbe de Barcelona. Nomenat almenys des del 904, any en què consagrà l’església de Sant Esteve de Parets. Dos anys després, segons sembla, reuní un concili a la seva diòcesi.

Figurà com a assistent a la consagració del bisbe Guiu o Gigó de Girona (906) i al concili de Fontcuberta (911).

Ha estat creença estesa que la seva governació s’estengué encara per un període de vint o vint-i-cinc anys.

Sotomayor, Ildefonso de

(Carmona, Andalusia, segle XVII – Barcelona, 1682)

Eclesiàstic. fou bisbe d’Arborea (Sardenya) del 1657 al 1663, any en què passà a la diòcesi de Barcelona, que regí fins a la seva mort.

Publicà una Vida de san Pedro Nolasco (1674) i un Edicto en què se prohibeix… menjar, berenar… beure en les iglésies, capelles i ermites (1681).

Soler, Joan

(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1405 – Barcelona, 10 novembre 1463)

Prelat. Fou nomenat bisbe de Barcelona el 1458, dos anys després de la mort del seu antecessor Jaume Giralt.

Figurava entre els marmessors d’Alfons IV el Magnànim. Visqué l’esclat de la guerra contra Joan II.

A la seva mort i a causa de la crítica situació del país hi hauria deu anys de seu vacant, fins al nomenament, ja finida la guerra. de Francesc de Borja.

Sitjar i Ruata, Pau de

(Estada, Osca, Aragó, 24 gener 1747 – Barcelona, 21 agost 1831)

(o de Sichar) Bisbe de Barcelona (1808-31). Fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i després titular.

Per tal de no haver d’acceptar la dominació francesa fugí a Mallorca, on signà les pastorals anticonstitucionals editades pels bisbes (la majoria de seus catalanes) refugiats a l’illa. Com sigui que, gràcies a un préstec seu, el capità general Castaños pogué evitar que les seves tropes s’unissin a la insurrecció de Lacy, el dia de la proclamació de la constitució el 1820 fou maltractat per la multitud i amenaçat de mort.

Després intentà de conviure amb el nou règim, al qual dedicà una pastoral laudatòria, però fou inclòs a la llista de proscripció que els liberals barcelonins presentaren a les autoritats en saber-se l’abolició de la constitució a Nàpols per les tropes austríaques.

El bisbe, que era a Sant Gervasi, ja no tornà a la ciutat, sinó que fugí a Esparreguera i d’allí al seu poble natal. D’allí estant, renuncià a la seu, però la renúncia no li fou acceptada a Roma. Havent retornat a la seva seu el 1824, escriví una duríssima pastoral contra els liberals.

Sirac, Pere de

(Catalunya, segle XII – 1211)

Prelat. Fou bisbe de Barcelona el 1208, succeint al primer Berenguer de Palou, mort dos anys abans.

La seva governació és breu i poc coneguda. Morí en un encontre amb sarraïns.

L’any 1212 fou succeït pel segon i famós Berenguer de Palou, nebot del seu antecessor.

Sever

(Catalunya, segle VI – vers 633/36)

Sant i bisbe de Barcelona (després 615 – abans 636). Hi ha poques dades conegudes de la seva vida. És probable que sigui Sever el personatge anònim que Sisebut imposà com a bisbe de Barcelona.

Se sap, que, per vell o per malalt, no pogué assistir al quart concili de Toledo (633), al qual envià com a delegat el prevere Joan.

La llegenda el convertí sense fonament en un màrtir de les persecucions de Dioclecià (segle IV) o d’Euric (segle V), i Sever hauria mort amb el crani foradat per un clau de ferro.

Aquesta llegenda situa els fets al Castrum Octavianum, i fou a Sant Cugat del Vallès on es descobriren les seves suposades relíquies vers el 1226, traslladades després a Barcelona el 1405 per desig de Benet XIII i de Martí l’Humà.

La seva festa és el 6 de novembre.