Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Avit, Cneus Abundi

(Tarragona, segle II)

Sacerdot. Pertanyent a la tribu Galèria.

Li fou dedicada una làpida de marbre, conservada, per la qual hom veu que pertanyia a l’alt nivell jeràrquic dels Augustals.

Arolas i Bonet, Joan

(Barcelona, 20 juny 1805 – València, 25 setembre 1849)

Sacerdot i poeta romàntic. Traslladat de jove a València (1814), ingressà a l’orde dels escolapis (1819) i morí reclòs en un manicomi. Fundà el “Diario Mercantil de Valencia”.

Influït per Chateaubriand -que havia traduït-, Lamartine i Hugo, escriví, en castellà, a més d’una certa producció religiosa, unes obres amoroses i cavalleresques, plenes d’un to voluptuós, fantasies eròtiques i motius orientals (La hermosa Halewa, Poesías, caballerescas y orientales, 1840; Poesías, 1843).

En català va escriure un miracle de Sant Vicenç Ferrer.

Vilarrúbia i Garet, Lluís

(Torrellebreta, Osona, 1904 – 1983)

Sacerdot i entomòleg. Germà d’Antoni, Conrad i Joaquim. Capellà de l’hospital comarcal de Vic.

Ha recollit més de trenta-cinc mil exemplars d’himenòpters, conservats al Museu de Torrellebreta. Ha enriquit la col·lecció de lepidòpters del seu germà Joaquim amb espècimens procedents de països exòtics. Algunes subespècies de cinipidocecídides porten el seu nom.

És autor, entre altres treballs, de Cinipidocecídies vigatanes (1930) i Fàunula himenopterològica de la comarca de Vic. Fam. Vespidae (1930).

Vila, Jaume Ramon

(Barcelona, 1570 – 1638)

Heraldista. Sacerdot, donzell de llinatge empordanès.

És autor d’un tractat, en català, d’Armoria del Principat de Catalunya, en quatre volums, en el qual començà a treballar el 1602, il·lustrat amb nombrosos escuts policromats, abundants notes genealògiques i expresses digressions històriques que denoten el seu exaltat nacionalisme, i d’una Vida del canonge barceloní Pere Font (1614).

En el seu afany de recollir dades per contrarestar el partidisme anticatalà dels historiadors castellans, féu copiar i prologà la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa (1603), la Crònica de Jaume I (1619) i la coneguda amb el nom de La fi del comte d’Urgell (1624, 1631), de qui es declara enyorat i fervent partidari.

Vallfogona, el Rector de

Nom popular amb el qual fou conegut el sacerdot i escriptor Francesc Vicenç Garcia i Torres.

Vallet i Arnau, Francesc de Paula

(Barcelona, 14 juny 1883 – Madrid, 13 agost 1947)

Sacerdot. Gairebé acabada la carrera d’enginyer, recobrà la fe catòlica i ingressà a la Companyia de Jesús (1907). Ordenat sacerdot (1920), inicià la seva activitat apostòlica adreçant-se a auditoris masculins, els quals atragué a cases d’exercicis, on dedicaven cinc dies complets a l’oració i a la incidència del missatge cristià sobre les seves vides privades i responsabilitats socials (Obra d’Exercicis Parroquial).

Exercí una extraordinària influència a tot Catalunya, però, endut per la seva vocació, deixà la Companyia de Jesús (maig 1928) i trobà incardinació a la diòcesi de Salto (Uruguai). Protegit pel seu bisbe, el doctor Camacho, i pel de Barcelona, Josep Miralles, inicià la fundació d’una nova família religiosa: els cooperadors parroquials de Crist Rei.

Disposicions de la Santa Seu l’obligaren (juny 1929) a traslladar-se a l’Uruguai, on inicià una obra d’exercicis similar a la de Catalunya.

Establert a Valença del Delfinat gràcies al bisbe Pic, hi consolidà la seva fundació i estengué l’obra dels exercicis pel Delfinat i la Provença. L’any 1945, amb alguns companys seus, passà a Madrid, on morí mentre predicava uns exercicis.

Terricabris i Meroles, Francesc

(Olot, Garrotxa, 1837 – les Preses, Garrotxa, 1900)

Escriptor. Sacerdot (1863) i mestre.

Autor de drames teatrals en vers (Lo fill pròdig, 1887; L’últim senyor d’Hostoles, Lo castell de Finestres, 1890) i d’algunes monografies, com Nostra Senyora del Colell (1890) o Ramellet de notícies històriques i tradicionals sobre Olot i sa comarca...

Solà i Moreta, Fortià

(Torelló, Osona, 1876 – Barcelona, 17 setembre 1948)

Sacerdot, literat i historiador. Es formà al seminari de Vic, on s’ordenà de sacerdot el 1901, i completà els estudis de teologia a Tarragona, amb la llicenciatura (1903).

Destinat de vicari a Navarcles (1905), inicià les tasques d’investigació històrica, que continuà a Moià, a Centelles i com a beneficiat al Carme de Barcelona, on passà el 1921 i on residí fins a la seva mort.

De la seva extensa producció, de més de cinquanta obres, es destaquen les monografies de santuaris marians: Fucimanya (1911), Cabrera (1915), Puig-l’agulla (1916), el Sòl del Pont, de Roda de Ter (1928), Rocaprevera (1930), el Coll, de Barcelona (1931), Lurda de la Nou (1936); històries de pobles: Navarcles (1910), Sallent (1920), Aiguafreda (1932), Sant Andreu de Llavaneres (1936) i la història en dos volums de Torelló (1947); històries de monestirs i esglésies, com: Sant Benet de Bages (1964), el temple parroquial de Moià (1918), del Carme, de Barcelona (1949), i molts altres treballs i articles sobre imatges marianes, imatges del Sant Crist, goigs, poemes, sobretot religiosos, obretes de circumstàncies, i sobretot la biografia de Josep Torras i Bages, en quatre volums (1935).

Satorres, Francesc

(Balaguer, Noguera, segle XVI)

Escriptor humanista. Sacerdot.

És autor d’una tragèdia en llatí, Delphinus, publicada a Barcelona el 1543: relació del fracassat setge per part del delfí de França de la vila de Perpinyà del 1542 i representada, en llatí, amb acompanyaments musicals, davant l’exèrcit d’operacions del victoriós duc d’Alba.

A part l’interès històric -són esmentats els noms dels personatges i capitosts més importants dels dos exèrcits-, també en té per la manera com l’autor canta, per boca de la nimfa Ruscino (filla de Venus i del Pirineu), els pobles del Rosselló, anomenant-los en cadenciosos versos amb reminiscències virgilianes.

És un curiós exemple de teatre humanístic representat fora de les aules universitàries.

Sala i Balust, Lluís

(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)

Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).

Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.

És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.