(València, 1905 – Roma, Itàlia, 1932)
Escultor. A la seva mort era pensionat a Roma. Tot i la seva curta vida, el seu art ben prometedor el col·locava ja en un lloc estimable entre els artistes del seu temps.
(Palma de Mallorca, 1856 – 3 desembre 1932)
Dirigent republicà. Fill d’Antoni Villalonga i Pérez. Republicà federal, es destacà a la fi del segle XIX dins el Partit d’Unió Republicana, i posteriorment fou un acèrrim defensor de la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, de la conjunció republicano-socialista en 1909-14 i de la candidatura assembleista del 1917.
Candidat a les corts moltes vegades i sempre derrotat, la seva presència a l’ajuntament de Palma fou limitada en negar-se al suport dels liberals (fou elegit el 1901 i el 1920, amb l’ajuda socialista). Amb l’adveniment de la II República, substituí Llorenç Bisbal en l’alcaldia (octubre 1931-juny 1932) com a home-pont davant les divisions de les forces republicanes.
(Ceret, Vallespir, octubre 1927 – 1932)
Revista d’art i literatura publicada trimestralment. Era bilingüe, i es proposava de refer l’escola artística de Ceret. Entre d’altres, hi col·laboraren Joan Amade, Josep Sebastià Pons i Manolo Hugué.
L’any 2005 s’ha reeditat pel Centre Cultural Català del Vallespir.
(Menorca, 23 març 1930 – 1932)
Organització socialista afiliada al PSOE. Fou encapçalada per Vicent Rotger, de Maó, i per Francesc Pons i Menéndez, de Ciutadella; el president del comitè executiu fou Guillem Triay.
Comptà amb grups a diverses ciutats de l’illa. Llançà la proposta de crear la Federació Socialista Balear, i quan aquesta es constituí s’hi integrà.
(València, 8 desembre 1932 – Madrid, 14 febrer 1996)
Jurista i historiador. Catedràtic de la història del dret a les universitats de La Laguna (1964), de Salamanca (1964-80) i Autónoma de Madrid (1992-96). El 1980 fou elegit membre del Tribunal Constitucional, que presidí entre 1986 i 1992.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1991, a principi del 1996 publicà en la premsa un llarg article sobre el problema del terrorisme en el qual apel·lava a la solidaritat social. Poc després, fou assassinat per ETA.
Entre les seves obres cal esmentar El derecho penal de la monarquía absoluta (1969), La tortura en España. Estudios históricos (1973), Manual de historia del derecho español (1979) i La era isabelina y el sexenio revolucionario (1981, premi Nacional d’Història).
(Albaida, Vall d’Albaida, 6 febrer 1932 – 28 juliol 2023)
“Monjalés” Pintor. Fou un dels fundadors del Grup Parpalló (1957).
Després d’una primera etapa, en què es mostrà adherit a l’expressionisme abstracte, derivà, els anys 1960, cap a la nova figuració, propera al pop-art i als treballs de l’Equip Crònica.
Ha fet nombroses exposicions nacionals i estrangeres i ha participat en diversos certàmens internacionals.
(València, 10 juliol 1884 – 10 maig 1932)
Polític. Setè marqués de Villores. Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit.
Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella (1919), que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comissió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya. Alfons Carles de Borbó (1931) el ratificà en el lloc.
Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República. Pertangué a la Mestrança de València i a diverses altres entitats.
(València, 3 juny 1893 – Ibi, Alcoià, 22 juliol 1932)
Metge i polític. Fill de Josep Sanchis i Bergon. Estudià magisteri, medicina i ciències físiques i químiques a València. Instal·lat a Madrid, s’especialitzà en malalties mentals i fou catedràtic de psiquiatria.
Pertanyia al PSOE des del 1928 i presidí la casa del poble madrilenya. Fou diputat (1931) a les corts constituents de la Segona República, s’hi distingí per les seves intervencions sobre la llei del divorci. Dins el partit tracta de conciliar les diverses tendències; alguns medis postularen que substituís en la presidència Julián Basteiro.
Publicà diversos articles científics i és remarcable la seva conferència Por que soy socialista (1930).
(Palma de Mallorca, 27 març 1932 – )
Prehistoriador i arqueòleg. Estudià a les universitats de Barcelona i Madrid, i es llicencià en filologia semítica (1955) i història (1960). Director del Museu de Mallorca des del 1963, ha dut a terme una intensa tasca d’excavació i de publicació de materials arqueològics de Mallorca, centrada als períodes preromans i a l’islàmic.
Ha publicat El túmulo escalonado de Son Oms (1963), Excavaciones en Son Oms (1965), Excavaciones en Es Figueral de Son Real (amb J. Camps Coll, 1974), Excavaciones en el abrigo rocoso de Son Matge (amb W. Waldren, 1974), i treballs de síntesi, com Las navetas de Mallorca (1964), La cultura talaiótica en Mallorca (1973), La cerámica árabe en Mallorca (1974), Corpus balear de epigrafía árabe (1975), L’Islam a les Illes Balears (1968), Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca (1978).
En col·laboració amb Antoni Arribas i Miquel Tarradell, el volum primer d’una Història d’Alcúdia (1978) i, conjuntament amb Miquel Barceló, M.A. Carbonero i R. Martí, Les aigües cercades (Els quanāt(s) de l’illa de Mallorca) (1986).
Posteriorment publicà el treball de síntesi El nombre de las cosas en al-Andalus: una propuesta de terminología cerámica (1993) i, en col·laboració amb Antoni Mut i Calafell, La remembrança de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca (1993).
Des del 1968 fou professor associat de la Universitat de les Illes Balears.
(Palma de Mallorca, 13 juny 1877 – Deià, Mallorca, 22 gener 1932)
Pintor. Autodidacte. Formà part del corrent modernista i conreà especialment el paisatge i la marina de Deià.
En les seves obres, d’una tonalitat més aviat fosca, es nota la influència de Santiago Rusiñol. Participà en la V i VI Exposicions Internacionals d’Art de Barcelona (1907 i 1911).
Visqué una vida solitària i una sensibilitat malaltissa que el portà finalment al suïcidi.
Dades dels Països Catalans 