Arxiu d'etiquetes: 1930

Vives i Liern -germans-

1 Resposta

Eren fills de l’arxiver Francesc Vives i Julià.

Francesc Vives i Liern  (València, 1859 – 1915)  Escriptor. Advocat (1880), pertangué al partit liberal, dirigí “El Liberal Valenciano” i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació provincial de València. Fou membre del Centre de Cultura Valenciana. Publicà nombrosos poemes, en castellà, en periòdics valencians.

Vicent Vives i Liern  (València, 1862 – 1930)  Arxiver i erudit. Doctor en dret i filosofia i lletres, des del 1888 fou arxiver municipal de València. Publicà Lo rat-penat en el escudo de armas de Valencia (1900), Las casas de los Estudios en Valencia (1907), La puerta de Serranos (1915) i altres monografies.

Val, Lluís de

1 Resposta

(València, 27 octubre 1867 – 2 octubre 1930)

Novel·lista. Assolí gran popularitat com a novel·lista de fulletó.

De la seva obra cal esmentar El llanto de los pobres (1892), Sor Celeste o los mártires del corazón (1895), Las cadenas del pan o La hija del obrero (1896), El hijo de la obrera (vers 1908) i Los mártires del adulterio (vers 1909).

Unió Socialista Menorquina

Deixa un comentari

(Menorca, 23 març 1930 – 1932)

Organització socialista afiliada al PSOE. Fou encapçalada per Vicent Rotger, de Maó, i per Francesc Pons i Menéndez, de Ciutadella; el president del comitè executiu fou Guillem Triay.

Comptà amb grups a diverses ciutats de l’illa. Llançà la proposta de crear la Federació Socialista Balear, i quan aquesta es constituí s’hi integrà.

Soler i Royo, Vicent

1 Resposta

(Manises, Horta, 27 gener 1870 – Bogotà, Colòmbia, 21 novembre 1930)

Prelat. Després de cursar la carrera d’eclesiàstic i d’haver estat a diverses parròquies, entrà a l’orde caputxí, on era anomenat Atanasi de Manises. Fou enviat a les missions de Colòmbia.

El 1907 fou nomenat bisbe titular de Zitarizo, amb funcions de vicari apostòlic de la Guajira i de Sierra Navada. Consagrat a Bogotà, fou apadrinat pel general Reyes, aleshores president de la República Dominicana.

Rodrigo i Pertegàs, Josep

Deixa un comentari

(València, 17 març 1854 – 4 abril 1930)

Erudit. Llicenciat en medicina (1875), n’abandonà aviat l’exercici per dedicar-se als estudis històrics. Paleògraf destacat, col·laborà en la transcripció de documents per a nombrosos estudiosos coetanis i col·laborà activament al Diccionari Català Valencià Balear d’Antoni Maria Alcover.

S’especialitzà en història de la medicina i publicà, entre altres obres: El mal de sement (1922), La urbe valenciana en el siglo XV (1924), La morería en Valencia (1925), La judería de Valencia (1913), Hospitales de Valencia en el siglo XV (1927) i Historia de la antigua y real cofradía de nuestra señora de los Inocentes mártires y Desamparados (1922)

Riera i Nadal, Miquel Àngel

Deixa un comentari

(Manacor, Mallorca, 29 abril 1930 – Palma de Mallorca, 20 juliol 1996)

Escriptor. Al marge dels cercles literaris, va configurar lentament una obra narrativa densa i sòbria, marcada per la reflexió i per una inflexible voluntat d’estil.

És destaquen novel·les com ara Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi 1973), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica 1979), Panorama amb dona (1984), Els déus inaccessibles (1987, premi Nacional de Literatura Catalana), Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla), i els reculls de narracions La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).

Com a poeta excel·lí en diversos títols, aplegats el 1985 en el volum Tots els poemes (1957-1981).

El 1988, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.

Revert i Cortès, Antoni

Deixa un comentari

(Alcoi, Alcoià, 27 agost 1930 – )

Escriptor. Ha col·laborat a “Ciudad”, a “Levante” i en altres periòdics.

És autor dels llibres 13 cuentos en esquema (1960), En breve espacio, mucha primavera (1961), Retratos al minuto (1966) i Primeros pasos del maquinismo en Alcoy (1965).

Mollà i Rodrigo, Rafael

Deixa un comentari

(Vinalesa, Horta, 24 octubre 1862 – Madrid, 7 març 1930)

Metge. Fou catedràtic a l’Havana, Granada, Saragossa, València i Madrid. La seva actuació pedagògica resultà molt eficaç. Assolí un gran prestigi, sobretot com a uròleg.

Col·laborà a bon nombre de revistes professionals. Les seves monografies sobre temes mèdics resulten molt notables per a l’època.

Miró i Ferrer, Gabriel

7 Respostes

(Alacant, 28 juliol 1879 – Madrid, 27 maig 1930)

Escriptor en castellà. Va estudiar dret a València i a Granada. Fou, de jove, lector assidu dels escriptors decadents europeus de la fi del segle XIX. Va viure ocupat en modestes tasques, primer a la diputació d’Alacant, després en una empresa editorial de Barcelona i, posteriorment, com a buròcrata en els ministeris de Madrid.

Aquestes dades biogràfiques, unides a una natural timidesa i retraïment, contribueixen a explicar alguns aspectes de la seva obra, la repetida evasió cap al paisatge natal, un cert lirisme contemplatiu i estàtic, trencat només per inesperats tocs tremendistes, i l’obstinada elecció de personatges abúlics i fracassats que passen per les seves novel·les, on la descripció sobrepassa a la narració, i l’ambient a l’acció.

Ni la qualitat de la seva obra ni l’aval d’Azorín, Palacio Valdés i Ricardo León foren suficients perquè fos acceptat a la Real Academia Española el 1927.

Col·laborà al “Diario de Barcelona” i “La Vanguardia”, alhora que elaborava l’obra narrativa.

Els seus principals llibres són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del Rey (1912), Los pies y los zapatos de Enriqueta (1912), Figuras de la Pasión del Señor (1916), El libro de Sigüenza (1917), Humo dormido (1919), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926), Años y leguas (1928).

Amb Miró culmina i es depura la tendència impressionista de la prosa del modernisme.

Fou el pare de l’escriptora Clemència Miró i Maignon.

Mir i Mir, Joan

1 Resposta

(Maó, Menorca, 11 novembre 1871 – 21 juliol 1930)

Sindicalista i periodista. Abandonà els estudis eclesiàstics i després de diferents vicissituds milità en l’anarquisme i dirigí la revista “El Porvenir del Obrero” de Maó (1899). Col·laborà en la creació dels primers sindicats d’oficis de Menorca (1901).

A Barcelona establí contactes amb anarquistes i socialistes i influí en la reforma de l’estructura sindical de Menorca amb la creació de la Federació d’Obrers de Menorca (1902) com a sindicat únic. Partidari dels aliats, el 1915 es desavingué amb els anarquistes barcelonins i deixà l’activitat sindicalista.

Fou propietari del diari “La Voz de Menorca”, hi col·laborà assíduament i hi inicià, a partir del 1917, una notable activitat regionalista. També dirigí el “Butlletí de Nostra Parla” (Maó, 1923-24).