(Castelló de la Plana, 2 juliol 1923 – 16 desembre 1996)
Pintor. Ha exposat a Castelló, València, Alacant, Barcelona, Palma de Mallorca, Copenhague, Madrid, Saragossa, Salamanca i A Corunya.
Ha estat premiat per Cercle de Belles Arts de Palma i a la primera Biennal de Saragossa. Hi ha obres seves al Museu de Palma de Mallorca.
(Elx, Baix Vinalopó, 27 desembre 1996 – )
(UMH) Centre d’estudis superiors públic. La seva creació fou molt polèmica, ja que el govern autonòmic segregà les facultats de medicina, biologia i estadística de la Universitat d’Alacant per passar-les a aquesta universitat, malgrat l’oposició del centre alacantí i de gairebé totes les universitats de la resta de l’estat.
El curs 2005-06 oferia 36 titulacions distribuïdes en set centres docents: l’Escola Politècnica Superior d’Elx, l’Escola Politècnica Superior d’Oriola, la facultat de ciències socials i jurídiques d’Oriola, la facultat de belles arts, la facultat de ciències socials i jurídiques d’Elx, la facultat de ciències experimentals i la facultat de medicina.
La seu central de la universitat és situada a la ciutat d’Elx i s’estructura en quatre campus: Altea, Elx, Oriola i Sant Joan d’Alacant.
Enllaç web: Universitat Miguel Hernández
(València, 8 desembre 1932 – Madrid, 14 febrer 1996)
Jurista i historiador. Catedràtic de la història del dret a les universitats de La Laguna (1964), de Salamanca (1964-80) i Autónoma de Madrid (1992-96). El 1980 fou elegit membre del Tribunal Constitucional, que presidí entre 1986 i 1992.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1991, a principi del 1996 publicà en la premsa un llarg article sobre el problema del terrorisme en el qual apel·lava a la solidaritat social. Poc després, fou assassinat per ETA.
Entre les seves obres cal esmentar El derecho penal de la monarquía absoluta (1969), La tortura en España. Estudios históricos (1973), Manual de historia del derecho español (1979) i La era isabelina y el sexenio revolucionario (1981, premi Nacional d’Història).
(Villena, Alt Vinalopó, 30 setembre 1905 – 25 agost 1996)
Historiador. Cronista oficial i arxiver de Villena, on fundà i dirigí el Museu Municipal d’Arqueologia.
És autor d’una copiosa producció de treballs sobre història local, entre els quals sobresurten: Bibliografía de Villena y su partido judicial (1958) i El tesoro de Villena (1965), entre d’altres opuscles, i una llarga sèrie d’articles a obres col·lectives.
(Manacor, Mallorca, 29 abril 1930 – Palma de Mallorca, 20 juliol 1996)
Escriptor. Al marge dels cercles literaris, va configurar lentament una obra narrativa densa i sòbria, marcada per la reflexió i per una inflexible voluntat d’estil.
És destaquen novel·les com ara Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi 1973), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica 1979), Panorama amb dona (1984), Els déus inaccessibles (1987, premi Nacional de Literatura Catalana), Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla), i els reculls de narracions La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).
Com a poeta excel·lí en diversos títols, aplegats el 1985 en el volum Tots els poemes (1957-1981).
El 1988, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.
(Sant Julià de Lòria, Andorra, 5 desembre 1911 – 2 gener 1996)
Industrial i polític. Conseller general de les valls d’Andorra del 1948 al 1959.
Elegit síndic general el 1960, ho fou fins al 1978, any en que abandonà la política per dedicar-se als negocis familiars: la indústria de tabac Hijos de Julià Reig i la Banca Reig, de la qual fou fundador i president.
(Campos, Mallorca, 10 juny 1946 – 19 juliol 1996)
Poeta. Deixeble del poeta Blai Bonet. Dedicat a l’ofici de la construcció, crític de cinema i animador de diverses publicacions poètiques, els seus primers llibres l’acosten al realisme líric amb influències cinematogràfiques importants.
A partir del 1976 inicia una poesia molt més lliure, deseixida i agressiva, de veritable catarsi personal i col·lectiva. Després del 1979 obrí una etapa eròtica i formalment epigramàtica, que donà pas a provatures visuals.
També creà la col·lecció “Quaderns Campaners”, on acollí els texts d’avantguarda.
(València, 22 agost 1942 – 23 desembre 1996)
Polític i industrial. Fundà Unió Valenciana (UV) el 1982. Entre el 1982 i el 1987 dugué a terme actuacions contra símbols catalans, com la senyera quadribarrada, i defensà les diferències entre el català i el valencià i el canvi del terme País Valencià.
Diputat a Madrid, el 1991 fou candidat a l’alcaldia de València, que perdé per pocs vots davant Rita Barberà, del PP. Al juny de 1995 accedí a la presidència de les Corts Valencianes gràcies al pacte de legislatura amb el PP.
A l’assemblea d’UV, al novembre de 1996, el Consell Nacional li obrí un expedient disciplinari per no voler renunciar a la presidència de les Corts. El 9 de desembre de 1996 fou expulsat del grup parlamentari d’UV, però continuà al capdavant de la presidència fins a la seva mort.
(València, 21 març 1912 – 29 novembre 1996)
Filòleg. Fou alumne de Pompeu Fabra, a Barcelona. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat La conjugació dels verbs en valencià (1934), la introducció al Diccionari de la rima de F. Ferrer i Pastor (1956) i diversos articles sobre el català del País Valencià, alguns dels quals amb el pseudònim de Guillem Renat i Ferris.
Treballà al seminari de lexicografia de la Real Academia Española.
(València, 21 juliol 1930 – Medina del Campo, Castella, 19 juliol 1996)
Actor cinematogràfic. De nom artístic Javier Escrivà. S’inicià en el teatre representant clàssics castellans.
Amb Molokai (1959) inaugurà una galeria de personatges espiritualistes, prosseguida en films com Milagro a los cobardes (1961); més tard en donà la contrafigura a El chulo (1973), La espuela (1976), Aquella casa en las afueras (1980), El tesoro (1988) i Tormento (1994).
Va morir en accident de cotxe.
Dades dels Països Catalans 