(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Estigué al servei de Pere IV el Conestable de Portugal, proclamat rei dels catalans per la Generalitat durant la guerra contra Joan II.
Fou ambaixador a les Corts de França, Anglaterra i Borgonya (1464). Tornà l’any 1465 a Anglaterra (a la cort d’Eduard VI) per cercar l’aliança i intentar el casament entre Pere i Margarida de York.
(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1878 – Olot, Garrotxa, 1 maig 1928)
Escriptor.
Fruit d’una vasta formació cultural són les seves edicions privades Arquimesa (1910), Evocacions (1912) i Hores de col·legi (1920), amb poemes d’influència romàntica i parnassiana.
Traduí poemes de Leopardi, Joachim de Bel·lay, Francis Jammes, etc, i publicà (1923) una versió incompleta d’Evangelina, de Longfellow.
Fou el pare de Joan, Josep Maria i Miquel de Garganta i Fàbrega.
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Olot, Garrotxa, 1905 – Torrent, Horta, 1980)
Teòleg, historiador i filòsof. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Miquel. Professà al convent dominicà de Solsona (1926) i fou ordenat sacerdot a València, on inicià els estudis d’història i de filosofia a la Universitat.
Traslladat a Barcelona, fundà (1936) la revista “Dominicas”. El 1940 es llicencià en història, i el 1941 es graduà de lector en teologia. Dugué a terme una intensa tasca com a professor, historiador, predicador, etc.
Entre les seves obres cal esmentar Introducción a Santo Tomás de Aquino. Summa contra gentiles (1952), Acomodación de las estructuras de las prácticas de la vida religiosa a las exigencias modernas (1961) i Francisco Coll, fundador de las Dominicas de la Anunciata (1976). Cal destacar les introduccions que féu a les obres de sant Domènec (1966) i de sant Vicent Ferrer (1956).
Col·laborador assidu de la revista “Teología espiritual”, estudià la història de la província dominicana d’Aragó.
(Olot, Garrotxa, 1902 – Medellín, Colòmbia, 1973)
Polític i advocat. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Miquel i de Josep Maria. Llicenciat en dret i en lletres. Contribuí al desvetllament cultural i cívic d’Olot. Col·laborador a “La Publicitat” i “El Matí”.
Milità a Acció Catalana. Alcalde d’Olot des de la instauració de la II República i diputat a la Generalitat per Olot. Com a cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1938) procurà la normalització del culte catòlic.
Exiliat el 1939, professà la matèria d’història de la cultura a la Universitat d’Antioquia (Colòmbia).
(Barcelona, 19 maig 1886 – 21 desembre 1973)
Pianista. Formà part del sextet Granados, del quartet Renaixement i de l’Associació d’Amics de la Música.
Fou professor de l’Escola pianística Blanca Selva i al Conservatori Superior del Liceu.
Obtingué èxits remarcables com a solista.
(Barcelona, 23 juny 1922 – Issy-les-Moulineaux, França, 27 març 2019)
Artista. Filla de Pau Gargallo i Catalán.
Exposà estatuetes de terra cuita molt personals i dibuixos acurats i sensibles.
Residí a París.
(Barcelona, 1892 – 2 gener 1968)
Realitzador cinematogràfic, germà de Pau.
Treballà a Barcelona (1929-42) i fou un dels iniciadors del cinema sonor, amb cintes com Sor Angélica. Després de la guerra civil intentà de reprendre la carrera, sense èxit.
La seva tècnica romangué retardada i, després de dirigir El sobre lacado, es retirà.
Poble, al límit amb els termes de Navès (Solsonès) i de Cardona (Bages), a l’esquerra de la riera de Gargallà, afluent de l’aigua d’Ora per l’esquerra, aigua avall de Sorba.
Al segle X el lloc era possessió del monestir de Ripoll.
Hi destaquen l’església parroquial de Sant Andreu i l’antic hostal de Gargallà.
(Aiguafreda, Vallès Oriental / Centelles, Osona)
Replà d’erosió de la capçalera del riu Congost (640-800 m), continuació dels cingles de Bertí, que el limiten per l’est.
És drenat cap el Congost per un seguit de graus i amb una certa indecisió per la riera Blanca.
Hi ha escassa població, que es reparteix entre els dos termes.
Dades dels Països Catalans 